La Vanguardia (Català) - Culturas
El rei va desbaratar el cop
Els qui s’havien atipat de dir que el rei Joan Carles se’l coneixeria com “el breu” es van anar rendint a l’evidència: la monarquia constitucional, implantada en la Constitució del 1978, era la millor manera de preservar els ideals republicans d’igualtat, llibertat i solidaritat que tots anhelàvem. Joan Carles va regnar al llarg de gairebé quaranta anys i en un dels moments més crítics del seu regnat –el 23 de febrer del 1981–, amb el Parlament i el Govern segrestats, amb mig exèrcit revoltat i l’altre mig esperant les seves ordres, es va posar al capdavant del seu poble, en defensa de la llibertat i de l’ordre constitucional. L’analític relat del professor Fuentes, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat
Complutense, és la demostració clara i senzilla de com el rei consolida amb la seva manera de procedir la monarquia instaurada per Franco en la llei de Successió del 1947 i en la persona de Don Joan Carles el 1969. Aquell dia, el 23 de febrer del 1981, el procediment del rei, desbaratant el cop, va legitimar la institució.
El que va ocórrer aquest 23 de febrer ha estat ja molt explicat i, tret de petits detalls, està pràcticament tot dit. Tot i això, el relat de Fuentes aporta alguns testimonis desconeguts, com són els que ofereix del seu tracte directe amb el general Alfonso Armada, amb l’ex-ministre de Defensa Alberto Oliart, amb el company d’estudis del rei Jaime Carvajal y Urquijo i, també, amb els exministres Rodolfo Martín
Villa i Rafael Arias Salgado. L’intent de cop d’Estat va aconseguir l’efecte contrari al desitjat pels colpistes, que era enfrontar l’exèrcit amb la societat. La reflexió de Santiago Carrillo, que va viure la tancada al Congrés al costat del general Gutiérrez Mellado, recollida al llibre, és molt explícita: “Com és la vida. El 1936 érem tots dos a Madrid, ell dirigint la quinta columna franquista i jo lluitant contra ella, i avui som tots dos aquí, junts, esperant la mateixa sort per defensar la democràcia”.
El 23 de febrer, com analitza brillantment l’autor del llibre, va tenir efectes salvífics per a la democràcia i va suposar el final dels intents desestabilitzadors que des de l’extrema dreta o des de l’extrema esquerra, amb els atacs terroristes, pretenien enfonsar la monarquia constitucional inaugurada amb la Constitució del 1978.
El 23 de febrer del 1981, els representants d’una Espanya minoritària encapçalada pel sinuós general Armada van voler interpretar allò del “cop de timó”, que reclamava Tarradellas, per enderrocar la Constitució del 1978 i substituir-la per una cosa que ningú no sabia el que era ni on ens podia conduir. La impecable actuació del rei –com demostra el llibre de Fuentes– va desbaratar aquella perillosa aventura que hagués pogut provocar un
Juan Francisco Fuentes posa al dia el que sabem sobre el 23-F. Un assaig rellevant que arriba a llibreries en aquests dies de debat sobre la figura de Joan Carles I
Per quants motius un és capaç de plorar? Les llàgrimes són sempre motiu de tristesa? Les emocions han estat en els últims temps una de les temàtiques que més ha abundat en la literatura infantil, on molts autors s’han llançat a fer descobrir als nens les emocions que els embarguen davant determinades situacions i, de passada, ajudar-los a gestionar-les, si poden. En la seva primera incursió en la literatura infantil, Sílvia Colomé –redactora en cap de Cultura a La Vanguardia– aborda la temàtica des d’una òptica molt diferent i certament curiosa: a través d’una solitària estalactita que es passa el dia plorant en una cova fosca.
Colomé va debutar al món literari el 2018 amb la novel·la La llegenda del Carreró, una obra ambientada en el passat medieval de Montgai i la zona del Sió del XII on reivindicava el poder ancestral de les dones; res a veure
El llibre del professor Juan Francisco Fuentes, emmarcat en una interessant col·lecció sobre dies importants de la nostra història que dirigeix l’historiador Jordi Canal, és una anàlisi brillant sobre el que va passar i va suposar per a Espanya aquell dia 23 de febrer que tants recordem amb una barreja de perplexitat i vergonya, aquell dia en què en regions com València els tancs es van passejar pels carrers acovardint la població, aquell dia en què el discurs del rei, retransmès per televisió, va posar fi als somnis dels colpistes. És tot tan simple que resulta difícil de creure-ho. Hi ha molts tertulians, pseudohistoriadors i conspiradors de saló que prefereixen apuntar-se a les teories més rocambolesques que acceptar la realitat. I la realitat és tossuda: va ser el rei Joan Carles, ajudat amb el que quedava de l’Estat, el cap de la Casa Reial Sabino Fernández Campos, la Comissió de Sotssecretaris presidida per Francisco Laína, la Guàrdia Civil dirigida pel general Aramburu i els militars lleials els que van desbaratar el cop que va posar fi a aquella nefasta tradició colpista de la nostra història moderna. amb els nens i els seus registres però sí que deixava plasmada la seva devoció per inventar històries i descobrir paisatges nous. Així és com a través de les il·lustracions de la francesa Delphine Labedan ens proposa ara un escenari poc freqüentat: una cova. I una protagonista inusual: una estalactita.
Encara que en les il·lustracions predominen el blanc i el negre i és prou fosc per fer-nos sentir en una cova, no és un llibre ombrívol. La lluminositat arriba a les pàgines a través de les rialles, del plaer, de l’alegria... que sent l’estalactita amb tots i cadascun dels amics –les aranyes, la serp, el ratpenat, les cuques de llum– que desfilen davant d’ella. Fins que al final descobreix que les seves llàgrimes han servit per a alguna cosa més que per guanyar-se el renom de ploramiques.