La Vanguardia (Català) - Culturas
El terrorisme del bon rotllo
Daniel Gascón publica una farsa hilarant i plena de lucidesa que apel·la a imaginar-se la manera en què pot omplir-se aquella Espanya buida
Amb la farsa hi tenim traça des de temps remots. La nostra tradició barroca, de clara inspiració expressionista, és probable que hi sigui al darrere, dels traços terribles de Quevedo, de les misèries del Lazarillo i així fins a arribar a Valle-Inclán o Cela. L’escriptor Daniel Gascón (Zaragoza,1981), autor dels llibres de relats La edad del pavo, El fumador pasivo i La vida cotidiana, va adquirir cert ressò amb El golpe posmoderno perquè en aquest llibre es trobaven respostes de lucidesa gairebé evident respecte a la propaganda del processisme; és un home dotat per descobrir rere el detall allò capaç d’enderrocar certs mites en l’era digital que es revelen deliqüescents perquè des del principi se sostenen en fonaments raquítics.
Gascón acaba de publicar un llibre hilarant i ple de lucidesa, Un hipster en la España vacía, on arremet contra certa espècie de terrorisme del bon rotllo que apel·la a imaginar-se la manera en què pot omplir-se aquella Espanya buida i que en una altra clau és el que ens ofereix la pel·lícula Amanece que no es poco ,de José Luis Cuerda, farsa surrealista on camperols que sortien d’unes cols proferien crítiques lúcides sobre l’obra de William Faulkner i n’hi havia algun que es dedicava a escriure Ada o el ardor. El que en Cuerda és farsa expressionista aferrada a la tradició, i que en el nostre cinema és probable que tingui el seu màxim exponent en Viridiana ,a Un hipster en la España vacía es converteix en un al·legat contra maneres d’estar ja globalitzades, com és la de fugir de la ciutat per establirse en un poble desolat portant com qui no vol la cosa els prejudicis d’un urbanita i el seu irremeiable desenllaç anunciat.
Perquè en certa manera Gascón ens adverteix que el problema de l’Espanya buida és saber amb què omplir-la. Així, Enrique Notivol fuig de la ciutat i es refugia a casa de la seva tia a La Cañada, un poble de Teruel, paradigma del que s’ha anomenat l’Espanya buida. L’Enrique fa ioga, menja quinoa i vol establir al poble un hort cooperatiu. És un terrorista urbà que vol imposar la seva manera de viure de forma insidiosa... i a sobre apareix un assaig de Sergio del Molino, La España vacía –capaç de salvar-li la vida–, obra que porta a la butxaca i que és travessada per una bala rural, que és la manera de donar-li la benvinguda. Però Rovirol és pur voluntarisme i després de repetits fracassos, com adonar-se que no venen quinoa a la botiga de queviures del poble, decideix no donar-se per vençut fins al punt que aconsegueix ser elegit alcalde. A partir d’aquí la cosa esdevé surreal: posa Gramsci de nom a un carrer del poble després d’haver realitzat abusos com fer classes de nova masculinitat a les quals només assisteixen les velles. D’altra banda és personatge que no s’assabenta del que no vol, com quan pensa que la pintada de “Foraster carallot” no va dirigida a ell sinó al moro del poble, que de fet hi està molt més adaptat que Rovirol.
La paròdia, de clar antecedent berlanguià, és tal que de vegades ens fa pensar que el tal Rovirol sembla un Íñigo Errejón tret d’un deliri: així, sempre recorre als eslògans, a traduir lletres de les cançons de Bruce Springsteen adaptades a la realitat aragonesa. Entranyable, equivocat fins més no poder, Rovirol trastoca tot un ordre que se sosté amb agulles, com en fer un rodatge sobre la Guerra CivilqueportaelsdeVoxapensarqueha esclatat una revolució anarquista de nou a l’Aragó, on assistim també al segrest de Greta Thunberg. Una farsa delirant, quevedesca,berlanguiana,deliciosa. a l’editorial Botella de Mar amb el concepte d’unir el dibuix de la portada i la contraportada. O Alberto Corazón, un dels dissenyadors gràfics de referència, que va dissenyar el logo de l’ONCE o la Biblioteca Nacional.
Al seu llibre de memòries, l’editor Jaime Salinas explica que quan es va proposar als anys seixanta de posar en òrbita una nova editorial anomenada Alianza amb ambició de modernitat en la grisor del franquisme, es va plantejar contractar Alberto Corazón: “Em van dir que el seu preu era prohibitiu. Però la meva secretària estava casada amb Daniel Gil, que dissenyava carpetes per a discos. Se’m va ocórrer dir-l’hi”. Una feliç idea, ja que Daniel Gil es convertiria en l’autor que va fer atractius els clàssics per a un públic ampli. Gil volia que “els objectes de les portades es convertissin en símbols”. En aquell difícil equilibri del dissenyador entre art i comunicació, parlava de “no trair el llibre, però tampoc no aniquilar-se creativament”.
M’arriba a les mans un llibre amb una portada tan austera que no porta ni títol. És un sucós llibre d’impressions i records d’Enric Satué, un dels grans del disseny gràfic del segle XX, que va redissenyar la mítica Colección Austral d’Espasa Calpe, va aconseguir que les seves portades per a Alfaguara fossin elogiades pel sempre inconformista Julio Cortázar i va dissenyar la col·lecció
Tradició i modernitat són dos conceptes que sempre he tingut presents”.
Li dic que Barcelona ha presumit durant anys de ser “la ciutat del disseny”i li pregunto com la veu actualment. Hi ha motius per treure pit? “La informàtica ha dissolt la personalitat individual. Avui dia no es coneix cap dissenyador internacional que marqui cap pauta o estil. Barcelona no s’escapa a la tònica general i fem el que es fa a tot arreu: divertit i superficial. A Barcelona el disseny avui no té cap poder. S’ha acabat, com un bon dia es va acabar ser la fàbrica d’Espanya”.
Em pregunto si el fet que les portades actuals dels llibres siguin tan explícites té alguna cosa a veure amb la participació dels departaments comercials... “Una de les coses que han degradat més la categoria cultural dels editors ha estat, justament, la preponderància dels departaments comercials, avui decisius. En això del soroll són els reis, i del mal gust, també. De manera que compte amb els departaments comercials! Potser valdria la pena que recordessin que l’home no viu només de pa”.
Amb ressons a cineastes com Berlanga i José Luis Cuerda, és un al·legat contra els prejudicis urbanites
“Barcelona no s’escapa a la tònica general i fem el que es fa a tot arreu: divertit i superficial”, reflexiona Enric Satué