El ter­ro­ris­me del bon rot­llo

La Vanguardia (Català) - Culturas - - LA VANGUARDIA - JUAN ÁN­GEL JURISTO AN­TO­NIO ITURBE

Da­ni­el Gas­cón pu­bli­ca una far­sa hi­la­rant i ple­na de lu­ci­de­sa que apel·la a ima­gi­nar-se la ma­ne­ra en què pot om­plir-se aque­lla Es­pa­nya bui­da

Amb la far­sa hi te­nim tra­ça des de temps re­mots. La nos­tra tra­di­ció bar­ro­ca, de clara ins­pi­ra­ció ex­pres­si­o­nis­ta, és pro­ba­ble que hi si­gui al dar­re­re, dels tra­ços ter­ri­bles de Qu­e­ve­do, de les mi­sè­ri­es del La­za­ri­llo i ai­xí fins a ar­ri­bar a Va­lle-Inclán o Ce­la. L’escriptor Da­ni­el Gas­cón (Za­ra­go­za,1981), au­tor dels lli­bres de re­lats La edad del pa­vo, El fu­ma­dor pa­si­vo i La vi­da co­ti­di­a­na, va ad­qui­rir cert res­sò amb El gol­pe pos­mo­der­no per­què en aquest lli­bre es tro­ba­ven res­pos­tes de lu­ci­de­sa gai­re­bé evi­dent res­pec­te a la pro­pa­gan­da del pro­ces­sis­me; és un ho­me do­tat per des­co­brir re­re el de­tall allò capaç d’en­der­ro­car certs mi­tes en l’era di­gi­tal que es re­ve­len de­li­qües­cents per­què des del prin­ci­pi se sos­te­nen en fo­na­ments ra­quí­tics.

Gas­cón aca­ba de pu­bli­car un lli­bre hi­la­rant i ple de lu­ci­de­sa, Un hips­ter en la Es­paña va­cía, on ar­re­met con­tra cer­ta es­pè­cie de ter­ro­ris­me del bon rot­llo que apel·la a ima­gi­nar-se la ma­ne­ra en què pot om­plir-se aque­lla Es­pa­nya bui­da i que en una al­tra clau és el que ens ofe­reix la pel·lí­cu­la Ama­ne­ce que no es po­co ,de Jo­sé Luis Cu­er­da, far­sa sur­re­a­lis­ta on cam­pe­rols que sor­ti­en d’unes cols pro­fe­ri­en crí­ti­ques lú­ci­des sobre l’obra de Wi­lli­am Faulk­ner i n’hi ha­via al­gun que es de­di­ca­va a escriure Ada o el ar­dor. El que en Cu­er­da és far­sa ex­pres­si­o­nis­ta afer­ra­da a la tra­di­ció, i que en el nos­tre ci­ne­ma és pro­ba­ble que tin­gui el seu mà­xim ex­po­nent en Vi­ri­di­a­na ,a Un hips­ter en la Es­paña va­cía es con­ver­teix en un al·le­gat con­tra ma­ne­res d’es­tar ja glo­ba­lit­za­des, com és la de fu­gir de la ciutat per es­ta­blir­se en un po­ble deso­lat por­tant com qui no vol la co­sa els pre­ju­di­cis d’un ur­ba­ni­ta i el seu ir­re­me­ia­ble desen­llaç anun­ci­at.

Per­què en cer­ta ma­ne­ra Gas­cón ens ad­ver­teix que el pro­ble­ma de l’Es­pa­nya bui­da és sa­ber amb què om­plir-la. Ai­xí, En­ri­que No­ti­vol fuig de la ciutat i es re­fu­gia a ca­sa de la se­va tia a La Caña­da, un po­ble de Te­ru­el, pa­ra­dig­ma del que s’ha ano­me­nat l’Es­pa­nya bui­da. L’En­ri­que fa io­ga, men­ja qui­noa i vol es­ta­blir al po­ble un hort co­o­pe­ra­tiu. És un ter­ro­ris­ta ur­bà que vol im­po­sar la se­va ma­ne­ra de viu­re de for­ma in­si­di­o­sa... i a sobre apa­reix un as­saig de Ser­gio del Mo­li­no, La Es­paña va­cía –capaç de sal­var-li la vi­da–, obra que por­ta a la but­xa­ca i que és tra­ves­sa­da per una ba­la ru­ral, que és la ma­ne­ra de do­nar-li la ben­vin­gu­da. Però Ro­vi­rol és pur vo­lun­ta­ris­me i des­prés de re­pe­tits fra­cas­sos, com ado­nar-se que no ve­nen qui­noa a la bo­ti­ga de que­viu­res del po­ble, de­ci­deix no do­nar-se per ven­çut fins al punt que acon­se­gueix ser ele­git al­cal­de. A par­tir d’aquí la co­sa es­de­vé sur­re­al: po­sa Grams­ci de nom a un car­rer del po­ble des­prés d’ha­ver re­a­lit­zat abusos com fer clas­ses de no­va mas­cu­li­ni­tat a les quals no­més as­sis­tei­xen les ve­lles. D’al­tra ban­da és per­so­nat­ge que no s’as­sa­ben­ta del que no vol, com quan pen­sa que la pin­ta­da de “Fo­ras­ter ca­ra­llot” no va di­ri­gi­da a ell si­nó al mo­ro del po­ble, que de fet hi es­tà molt més adap­tat que Ro­vi­rol.

La pa­rò­dia, de clar an­te­ce­dent ber­lan­guià, és tal que de ve­ga­des ens fa pen­sar que el tal Ro­vi­rol sem­bla un Íñi­go Er­re­jón tret d’un de­li­ri: ai­xí, sem­pre re­cor­re als es­lò­gans, a tra­duir lle­tres de les can­çons de Bru­ce Springs­te­en adap­ta­des a la re­a­li­tat ara­go­ne­sa. En­tra­nya­ble, equi­vo­cat fins més no po­der, Ro­vi­rol tras­to­ca tot un or­dre que se sos­té amb agu­lles, com en fer un ro­dat­ge sobre la Guer­ra Ci­vil­que­por­ta­els­deVo­xa­pen­sar­que­ha es­cla­tat una re­vo­lu­ció anar­quis­ta de nou a l’Ara­gó, on as­sis­tim també al se­grest de Gre­ta Thun­berg. Una far­sa de­li­rant, que­ve­des­ca,ber­lan­guia­na,de­li­ci­o­sa. a l’edi­to­ri­al Bo­te­lla de Mar amb el con­cep­te d’unir el di­buix de la por­ta­da i la con­tra­por­ta­da. O Al­ber­to Co­ra­zón, un dels dis­se­nya­dors grà­fics de re­fe­rèn­cia, que va dis­se­nyar el lo­go de l’ONCE o la Bi­bli­o­te­ca Na­ci­o­nal.

Al seu lli­bre de me­mò­ri­es, l’edi­tor Jai­me Sa­li­nas ex­pli­ca que quan es va pro­po­sar als anys sei­xan­ta de po­sar en òr­bi­ta una no­va edi­to­ri­al ano­me­na­da Ali­an­za amb am­bi­ció de mo­der­ni­tat en la gri­sor del fran­quis­me, es va plan­te­jar con­trac­tar Al­ber­to Co­ra­zón: “Em van dir que el seu preu era pro­hi­bi­tiu. Però la me­va se­cre­tà­ria es­ta­va ca­sa­da amb Da­ni­el Gil, que dis­se­nya­va car­pe­tes per a dis­cos. Se’m va ocór­rer dir-l’hi”. Una fe­liç idea, ja que Da­ni­el Gil es con­ver­ti­ria en l’au­tor que va fer atrac­tius els clàs­sics per a un pú­blic am­pli. Gil volia que “els ob­jec­tes de les por­ta­des es con­ver­tis­sin en sím­bols”. En aquell di­fí­cil equi­li­bri del dis­se­nya­dor en­tre art i co­mu­ni­ca­ció, par­la­va de “no trair el lli­bre, però tam­poc no ani­qui­lar-se cre­a­ti­va­ment”.

M’ar­ri­ba a les mans un lli­bre amb una por­ta­da tan aus­te­ra que no por­ta ni tí­tol. És un su­cós lli­bre d’im­pres­si­ons i re­cords d’En­ric Sa­tué, un dels grans del dis­seny grà­fic del se­gle XX, que va redis­se­nyar la mí­ti­ca Co­lec­ci­ón Aus­tral d’Es­pa­sa Cal­pe, va acon­se­guir que les se­ves por­ta­des per a Al­fa­gua­ra fos­sin elo­gi­a­des pel sem­pre in­con­for­mis­ta Ju­lio Cortá­zar i va dis­se­nyar la col·lec­ció

Tra­di­ció i mo­der­ni­tat són dos con­cep­tes que sem­pre he tin­gut pre­sents”.

Li dic que Bar­ce­lo­na ha pre­su­mit du­rant anys de ser “la ciutat del dis­seny”i li pre­gun­to com la veu ac­tu­al­ment. Hi ha mo­tius per treu­re pit? “La in­for­mà­ti­ca ha dis­solt la per­so­na­li­tat in­di­vi­du­al. Avui dia no es co­neix cap dis­se­nya­dor in­ter­na­ci­o­nal que mar­qui cap pau­ta o es­til. Bar­ce­lo­na no s’es­ca­pa a la tò­ni­ca ge­ne­ral i fem el que es fa a tot ar­reu: di­ver­tit i su­per­fi­ci­al. A Bar­ce­lo­na el dis­seny avui no té cap po­der. S’ha aca­bat, com un bon dia es va aca­bar ser la fà­bri­ca d’Es­pa­nya”.

Em pre­gun­to si el fet que les por­ta­des ac­tu­als dels lli­bres si­guin tan ex­plí­ci­tes té al­gu­na co­sa a veu­re amb la par­ti­ci­pa­ció dels de­par­ta­ments co­mer­ci­als... “Una de les co­ses que han de­gra­dat més la ca­te­go­ria cul­tu­ral dels edi­tors ha es­tat, jus­ta­ment, la pre­pon­de­ràn­cia dels de­par­ta­ments co­mer­ci­als, avui de­ci­sius. En ai­xò del so­roll són els reis, i del mal gust, també. De ma­ne­ra que comp­te amb els de­par­ta­ments co­mer­ci­als! Pot­ser val­dria la pe­na que re­cor­des­sin que l’ho­me no viu no­més de pa”.

Amb res­sons a ci­ne­as­tes com Ber­lan­ga i Jo­sé Luis Cu­er­da, és un al·le­gat con­tra els pre­ju­di­cis ur­ba­ni­tes

“Bar­ce­lo­na no s’es­ca­pa a la tò­ni­ca ge­ne­ral i fem el que es fa a tot ar­reu: di­ver­tit i su­per­fi­ci­al”, re­fle­xi­o­na En­ric Sa­tué

EMILIA GUTIÉRREZ

L’escriptor Da­ni­el Gas­cón Da­ni­el Gas­cón Un hips­ter en la Es­paña va­cía LI­TE­RA­TU­RA RANDOM HOU­SE. 160 PÀ­GI­NES. 16,90 EU­ROS

ÀLEX GAR­CIA

El dis­se­nya­dor En­ric Sa­tué

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.