Cre­ma el ven­tre

La Vanguardia (Català) - Culturas - - LA VANGUARDIA - J.A. MASOLIVER RÓDENAS

Ko­han po­sa el dic­ta­dor Vi­de­la en el cen­tre de la se­va no­va obra

Professor de Te­o­ria Li­te­rà­ria i as­sa­gis­ta, Mar­tín Ko­han (Bu­e­nos Ai­res, 1967) és un dels nar­ra­dors més des­ta­cats en aquests mo­ments de fer­ti­li­tat de la nar­ra­ti­va ar­gen­ti­na. La se­va no­vel·la Ci­en­ci­as mo­ra­les, pre­mi de No­vel·la Anagrama 2007 i por­ta­da al ci­ne­ma per Di­e­go Ler­man amb el tí­tol de La mi­ra­da in­vi­si­ble, és una de les més po­pu­lars, si bé to­tes te­nen un enor­me in­terès, sense ne­ces­si­tat de je­rar­qui­es. Aquest 2020 ha pu­bli­cat Me acu­er­do, es­pè­cie de me­mò­ri­es de la in­fan­te­sa, breus frag­ments en la lí­nia dels Re­cor­do de Joe Brai­nard o de Ge­or­ges Pe­rec, i que ser­veix de fe­liç com­ple­ment a Con­fe­si­ón, una no­vel·la d’atre­vi­da estructura, tres re­lats en­torn del sag­nant dic­ta­dor Jor­ge Rafael Vi­de­la, si bé Vi­de­la no és tant el cen­tre com els que el van pa­tir.

As­sis­tim aquí als tres re­lats o con­fes­si­ons que Mir­ta López fa al seu net, des d’una re­si­dèn­cia d’an­ci­ans. El més im­pac­tant és el que do­na tí­tol al lli­bre, en re­a­li­tat una no­vel·la cur­ta. Aquí la Mir­ta és una ne­na de dot­ze anys que se sent atre­ta pel fill gran dels Vi­de­la, el qual re­co­nei­xem de se­gui­da pel seu ca­mi­nar re­gu­lar i al­çat, per la se­va ma­ne­ra im­pe­ca­ble de ves­tir. De­vot ca­tò­lic, es­tu­di­a­rà a l’Es­co­la Mi­li­tar de la Na­ció, i es ca­sa­rà amb Ali­cia Har­trid­ge. La ne­na Mir­ta se sent fa­tal­ment atre­ta per ell, a qui mi­ra des de la fi­nes­tra del men­ja­dor men­tre “se fro­ta la par­te de aba­jo” amb la bu­ta­ca. Sense que es­ti­gui gai­re se­gu­ra que es trac­ta de mals pen­sa­ments, la se­va mà és ca­da ve­ga­da més ac­ti­va: el ven­tre, l’in­cen­di de la mà, la mà al seu bene­ït ven­tre, com l’ora­ció del “fru­to de tu vi­en­tre” que ha de re­sar com la pe­ni­tèn­cia que li im­po­sa el sem­pre com­pren­siu pa­re Suñé, un al­tre sa­cer­dot més que es po­dria afe­gir a la llis­ta de sa­cer­dots de Li­te­ra­tu­ra del se­gle XX i cris­ti­a­nis­me de Char­les Mo­e­ller, i que pa­teix el des­car­ri­la­ment fa­tal d’una de les se­ves ove­lles més cui­da­des. La Mir­ta se sent gron­xa­da en la san­te­dat, la se­va mà és el reg­ne del cel en aquest món ter­re­nal, sent l’èx­ta­si de les san­tes.

Tot es­tà nar­rat amb una enor­me de­li­ca­de­sa, mal­grat que hi ha si­tu­a­ci­ons que vo­re­gen la blas­fè­mia. Dos po­de­ro­sos mo­tius re­cur­rents tra­ves­sen el re­lat: el ven­tre, que iden­ti­fi­quem amb el de la Ma­re de Déu, i el riu, el sig­ni­fi­cat més po­de­rós del qual es desen­vo­lu­pa­rà en els dos se­güents re­lats, Ae­ro­par­que i Pla­za Mayor. En tots dos l’àvia ex­pli­ca du­es ex­pe­ri­èn­ci­es di­fe­rents, però for­ta­ment re­la­ci­o­na­des. Ja en el primer text apa­reix el riu de la Pla­ta com la pam­pa, que cor­re per so­ta del sòl, per so­ta de certs carrers. Però nin­gú no pen­sa en el sub­sol. A Ae­ro­par­que as­sis­tim a l’ope­ra­ció Val­quí­ria, per atemp­tar con­tra el dès­po­ta quan el seu avió s’en­lai­ri de l’ae­rò­drom Jor­ge New­bury. Per ai­xò, en Mar­tín, que en sap molt d’ex­plo­sius, i els seus com­panys re­cor­ren els tú­nels del ri­e­rol Mal­do­na­do. L’atemp­tat fra­cas­sa­rà, des­prés de viu­re una ten­sió sem­blant ala­de High No­on –Sol da­vant el pe­rill– de Fred Zin­ne­mann. Es­tre­ta­ment re­la­ci­o­na­da es­tà Pla­za Mayor. To­tes du­es són molt més ex­plí­ci­tes com a denúncia

Tres re­lats d’atre­vi­da estructura o con­fes­si­ons d’una àvia al seu net des d’una re­si­dèn­cia d’an­ci­ans

de la Jun­ta Mi­li­tar, de “los dí­as os­cu­ros y cri­mi­na­les”. Es­tem en l’any del Mun­di­al de futbol, al qual jo vaig as­sis­tir aver­go­nyit al veu­re tot un po­ble ce­le­brar un es­de­ve­ni­ment es­por­tiu en els mo­ments tan si­nis­tres en què vi­via el pa­ís. El pa­tri­o­tis­me no té lí­mits. Però Ko­han ma­ni­pu­la hà­bil­ment l’estructura del re­lat. Ara, l’àvia ju­ga en for­ma de truc amb el seu net, men­tre li ex­pli­ca el dra­ma fa­mi­li­ar que es va viu­re en la llui­ta con­tra Vi­de­la. L’ab­sèn­cia de desen­lla­ços for­ma part de la ten­sió nar­ra­ti­va.

La Mir­ta se sent gron­xa­da en la san­te­dat, la se­va mà és el reg­ne del cel en aquest món ter­re­nal, sent l’èx­ta­si de les san­tes

ca­talán. Una bi­o­gra­fía del pro­ce­so in­de­pen­den­tis­ta.

A di­fe­rèn­cia d’al­tres lli­bres sobre el pro­cés in­de­pen­den­tis­ta, San­ti­a­go Ta­rín re­mun­ta els seus orí­gens a la Ge­ne­ra­li­tat de Jor­di Pu­jol (1980-2003), a qui atri­bu­eix una pla­ni­fi­ca­ció sis­te­mà­ti­ca i a cons­ci­èn­cia del que vin­dria des­prés de la se­va ju­bi­la­ció po­lí­ti­ca. Els pri­mers capí­tols des­cri­uen sense lí­ri­ca ni mala llet com Jor­di Pu­jol i el seu mo­no­po­li de la Ge­ne­ra­li­tat –gua­nyat a les ur­nes, cer­ta­ment– van cre­ar els fo­na­ments del pro­cés cap a la in­de­pen­dèn­cia els fruits del qual, ara com ara, són tan opo­sats a la po­lí­ti­ca “del peix al co­ve” de Pu­jol.

El lli­bre s’até als fets, es­pe­cu­la poc i fa me­mò­ria fi­de­dig­na del pas­sat per des­ta­car –amb do­sis crí­ti­ques– l’aban­dó de fun­ci­ons dels suc­ces­sius go­verns d’Es­pa­nya, que con­fi­a­ven en l’apa­rent prag­ma­tis­me del na­ci­o­na­lis­me ca­ta­là i van ser in­ca­pa­ços de pre­veu­re que al­gun dia l’Es­tat a Catalunya aca­ba­ria pro­vant de fer cau­re el ma­teix Es­tat del qual for­ma part i en què es­tà in­te­grat.

“L’oa­si va néi­xer amb una re­ver­be­ra­ció i es va as­se­car amb una con­fes­sió”, es­criu Ta­rín, que es per­met al­gu­na pu­lla, des­prés, sem­pre, d’ex­po­sar els fets. El re­lat té for­ça per­què em­mar­ca molt bé fets, or­ga­nit­za­ci­ons i per­so­nat­ges clau del “tsu­na­mi ca­ta­là”, des dels ei­xe­le­brats ter­ro­ris­tes que ad­mi­ra­ven ETA a una ga­le­ria d’ac­tors de re­par­ti­ment molt va­ri­a­da, amb vi­vi­dors, il·lu­sos i l’en­tra­nya­ble jut­ge San­ti­a­go Vi­dal, les con­fe­rèn­ci­es del qual la pug­na amb Es­pa­nya a la res­ta del món, amb vi­at­ges de pe­ri­o­dis­tes es­tran­gers a Catalunya a tau­la pa­ra­da, do­na­ci­ons a uni­ver­si­tats es­tran­ge­res i cam­pa­nyes pu­bli­ci­tà­ri­es en grans mit­jans in­ter­na­ci­o­nals. San­ti­a­go Ta­rín do­cu­men­ta una bran­ca de l’ar­bre poc es­tu­di­a­da i de gran im­por­tàn­cia com va ser el su­port in­qui­e­tant de certs pa­ï­sos a l’in­de­pen­den­tis­me –en­tre els quals Rús­sia– amb ànim de deses­ta­bi­lit­zar Es­pa­nya i, so­bre­tot, la Unió Eu­ro­pea.

Do­cu­men­ta una bran­ca de l’ar­bre poc es­tu­di­a­da que in­clou el su­port in­qui­e­tant de certs pa­ï­sos com Rús­sia a l’in­de­pen­den­tis­me

El lli­bre aca­ba sent el re­trat ob­jec­tiu d’uns fets que van as­so­lir el clí­max en la jor­na­da de l’1 d’oc­tu­bre del 2017 i van aca­bar als la­be­rints del Tri­bu­nal Su­prem per su­mir la so­ci­e­tat ca­ta­la­na en un apa­rent at­zu­cac i amb la po­bla­ció molt po­la­rit­za­da.

Pot­ser la his­tò­ria es re­pe­teix, però en oca­si­ons s’as­sem­bla, com bé re­cor­da l’au­tor quan evo­ca el 6 d’oc­tu­bre del 1934 i el ju­di­ci un any des­prés del pre­si­dent Llu­ís Com­panys i sis con­se­llers del seu go­vern.

PE­DRO MADUEÑO

Pu­jol al Par­la­ment, en una imat­ge del 1985

ANAGRAMA

L’au­tor Mar­tín Ko­han Mar­tín Ko­han Con­fe­si­ón ANAGRAMA. 200 PÀ­GI­NES. 16,90 EU­ROS

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.