La Vanguardia (Català) - Culturas
Crema el ventre
Kohan posa el dictador Videla en el centre de la seva nova obra
Professor de Teoria Literària i assagista, Martín Kohan (Buenos Aires, 1967) és un dels narradors més destacats en aquests moments de fertilitat de la narrativa argentina. La seva novel·la Ciencias morales, premi de Novel·la Anagrama 2007 i portada al cinema per Diego Lerman amb el títol de La mirada invisible, és una de les més populars, si bé totes tenen un enorme interès, sense necessitat de jerarquies. Aquest 2020 ha publicat Me acuerdo, espècie de memòries de la infantesa, breus fragments en la línia dels Recordo de Joe Brainard o de Georges Perec, i que serveix de feliç complement a Confesión, una novel·la d’atrevida estructura, tres relats entorn del sagnant dictador Jorge Rafael Videla, si bé Videla no és tant el centre com els que el van patir.
Assistim aquí als tres relats o confessions que Mirta López fa al seu net, des d’una residència d’ancians. El més impactant és el que dona títol al llibre, en realitat una novel·la curta. Aquí la Mirta és una nena de dotze anys que se sent atreta pel fill gran dels Videla, el qual reconeixem de seguida pel seu caminar regular i alçat, per la seva manera impecable de vestir. Devot catòlic, estudiarà a l’Escola Militar de la Nació, i es casarà amb Alicia Hartridge. La nena Mirta se sent fatalment atreta per ell, a qui mira des de la finestra del menjador mentre “se frota la parte de abajo” amb la butaca. Sense que estigui gaire segura que es tracta de mals pensaments, la seva mà és cada vegada més activa: el ventre, l’incendi de la mà, la mà al seu beneït ventre, com l’oració del “fruto de tu vientre” que ha de resar com la penitència que li imposa el sempre comprensiu pare Suñé, un altre sacerdot més que es podria afegir a la llista de sacerdots de Literatura del segle XX i cristianisme de Charles Moeller, i que pateix el descarrilament fatal d’una de les seves ovelles més cuidades. La Mirta se sent gronxada en la santedat, la seva mà és el regne del cel en aquest món terrenal, sent l’èxtasi de les santes.
Tot està narrat amb una enorme delicadesa, malgrat que hi ha situacions que voregen la blasfèmia. Dos poderosos motius recurrents travessen el relat: el ventre, que identifiquem amb el de la Mare de Déu, i el riu, el significat més poderós del qual es desenvoluparà en els dos següents relats, Aeroparque i Plaza Mayor. En tots dos l’àvia explica dues experiències diferents, però fortament relacionades. Ja en el primer text apareix el riu de la Plata com la pampa, que corre per sota del sòl, per sota de certs carrers. Però ningú no pensa en el subsol. A Aeroparque assistim a l’operació Valquíria, per atemptar contra el dèspota quan el seu avió s’enlairi de l’aeròdrom Jorge Newbury. Per això, en Martín, que en sap molt d’explosius, i els seus companys recorren els túnels del rierol Maldonado. L’atemptat fracassarà, després de viure una tensió semblant alade High Noon –Sol davant el perill– de Fred Zinnemann. Estretament relacionada està Plaza Mayor. Totes dues són molt més explícites com a denúncia
Tres relats d’atrevida estructura o confessions d’una àvia al seu net des d’una residència d’ancians
de la Junta Militar, de “los días oscuros y criminales”. Estem en l’any del Mundial de futbol, al qual jo vaig assistir avergonyit al veure tot un poble celebrar un esdeveniment esportiu en els moments tan sinistres en què vivia el país. El patriotisme no té límits. Però Kohan manipula hàbilment l’estructura del relat. Ara, l’àvia juga en forma de truc amb el seu net, mentre li explica el drama familiar que es va viure en la lluita contra Videla. L’absència de desenllaços forma part de la tensió narrativa.
La Mirta se sent gronxada en la santedat, la seva mà és el regne del cel en aquest món terrenal, sent l’èxtasi de les santes
catalán. Una biografía del proceso independentista.
A diferència d’altres llibres sobre el procés independentista, Santiago Tarín remunta els seus orígens a la Generalitat de Jordi Pujol (1980-2003), a qui atribueix una planificació sistemàtica i a consciència del que vindria després de la seva jubilació política. Els primers capítols descriuen sense lírica ni mala llet com Jordi Pujol i el seu monopoli de la Generalitat –guanyat a les urnes, certament– van crear els fonaments del procés cap a la independència els fruits del qual, ara com ara, són tan oposats a la política “del peix al cove” de Pujol.
El llibre s’até als fets, especula poc i fa memòria fidedigna del passat per destacar –amb dosis crítiques– l’abandó de funcions dels successius governs d’Espanya, que confiaven en l’aparent pragmatisme del nacionalisme català i van ser incapaços de preveure que algun dia l’Estat a Catalunya acabaria provant de fer caure el mateix Estat del qual forma part i en què està integrat.
“L’oasi va néixer amb una reverberació i es va assecar amb una confessió”, escriu Tarín, que es permet alguna pulla, després, sempre, d’exposar els fets. El relat té força perquè emmarca molt bé fets, organitzacions i personatges clau del “tsunami català”, des dels eixelebrats terroristes que admiraven ETA a una galeria d’actors de repartiment molt variada, amb vividors, il·lusos i l’entranyable jutge Santiago Vidal, les conferències del qual la pugna amb Espanya a la resta del món, amb viatges de periodistes estrangers a Catalunya a taula parada, donacions a universitats estrangeres i campanyes publicitàries en grans mitjans internacionals. Santiago Tarín documenta una branca de l’arbre poc estudiada i de gran importància com va ser el suport inquietant de certs països a l’independentisme –entre els quals Rússia– amb ànim de desestabilitzar Espanya i, sobretot, la Unió Europea.
Documenta una branca de l’arbre poc estudiada que inclou el suport inquietant de certs països com Rússia a l’independentisme
El llibre acaba sent el retrat objectiu d’uns fets que van assolir el clímax en la jornada de l’1 d’octubre del 2017 i van acabar als laberints del Tribunal Suprem per sumir la societat catalana en un aparent atzucac i amb la població molt polaritzada.
Potser la història es repeteix, però en ocasions s’assembla, com bé recorda l’autor quan evoca el 6 d’octubre del 1934 i el judici un any després del president Lluís Companys i sis consellers del seu govern.