El nu in­te­gral del pro­cés

La Vanguardia (Català) - Culturas - - LA VANGUARDIA - JO­A­QUÍN LUNA

A ‘En el tsu­na­mi ca­talán’, el pe­ri­o­dis­ta San­ti­a­go Ta­rín ex­po­sa els vin­cles en­tre el pu­jo­lis­me i el ram­pell in­de­pen­den­tis­ta

“Els vint-i-tres anys de pre­do­mi­nan­ça de Pu­jol i CDC van ser més que man­dats: es va cons­ti­tuir un rè­gim en si ma­teix (...). I no va ser un sis­te­ma ama­ble. Dis­sen­tir es­ta­va es­tig­ma­tit­zat”. San­ti­a­go Ta­rín és pe­ri­o­dis­ta de La Vanguardia des del 1985 i les ha vist de tots co­lors grà­ci­es al seu fort –la in­for­ma­ció ju­di­ci­al– i el ri­gor, una vir­tut que al­guns as­so­ci­en als àr­bi­tres de futbol o als pe­nals si bé ha es­tat sem­pre pe­dra de toc car­di­nal del bon pe­ri­o­dis­me que gas­ta l’au­tor d’En el tsu­na­mi per Catalunya des­criu amb res­pec­te però amb la per­ple­xi­tat del pe­ri­o­dis­ta que ja cre­ia que ho ha­via vist tot, tret d’un jut­ge que ale­gre­ment re­ve­la­va l’ela­bo­ra­ció de llis­tes de com­panys con­tra­ris a la cau­sa o l’es­càs res­pec­te a les lleis de cer­tes ac­ci­ons.

L’en­tra­mat fi­nan­cer

El lec­tor co­nei­xe­rà, i no de nom, l’en­tra­mat fi­nan­cer que ha per­mès fi­nan­çar amb di­ners pú­blics un des­a­fi­a­ment a l’Es­tat, en el qual no van fal­tar mai re­cur­sos per, en­tre al­tres fi­na­li­tats, tras­lla­dar

sem­pre per ex­plo­tar-los. S’in­tu­eix que el mi­te va po­der néi­xer per im­pe­dir que els es­claus, sot­me­sos a la bru­ta­li­tat dels co­lons fran­ce­sos en els se­gles XVII i XVIII, es lle­ves­sin la vi­da, per por de con­ti­nu­ar es­cla­vit­zats eter­na­ment. El 1804, va tri­om­far a Hai­tí la re­vol­ta dels es­claus, que van der­ro­tar les tro­pes de Na­po­leó. El pa­ís va acon­se­guir la se­va in­de­pen­dèn­cia, però a costa d’un mons­tru­ós deu­te con­tret amb Fran­ça en con­cep­te de danys i pre­ju­di­cis per les ter­res i els es­claus per­duts. El deu­te, que va con­ver­tir aque­lla ri­ca co­lò­nia en un dels pa­ï­sos més po­bres del món, no va ser re­vo­cat fins a la vi­si­ta de Sarkozy des­prés del ter­ra­trè­mol del 2010, el més ter­ri­ble de la se­va his­tò­ria.

Sobre aques­ta més que con­tro­ver­ti­da re­la­ció en­tre Fran­ça i la se­va ex­co­lò­nia –dos se­gles d’ex­tor­sió par­tint d’una in­dem­nit­za­ció, en de­fi­ni­ti­va, per es­cla­vis­me– ha cons­tru­ït Bo­ne­llo Zom­bie child, que re­la­ci­o­na un cas de zom­bi­fi­ca­ció a l’Hai­tí dels anys sei­xan­ta amb les vi­cis­si­tuds d’un grup d’ado­les­cents de l’ac­tu­a­li­tat en un in­ter­nat fun­dat al seu dia per Na­po­leó. Aquest ma­teix cas de zom­bi­fi­ca­ció, del qual va ser víc­ti­ma Clair­vius Nar­cis­se el 1962, ja va ins­pi­rar un lli­bre de l’an­tro­pò­leg Wa­de Da­vis, que va ser par­ci­al­ment adap­tat a la pel·lí­cu­la de Wes Cra­ven La ser­pi­en­te y el ar­co iris (1988), le mons­ters de Lu­pi­ta Nyong'o, os­ca­rit­za­da per 12 anys d’es­cla­vi­tud (Ste­ve McQu­e­en, 2013), ens re­cor­da que, en­ca­ra que fos per ca­su­a­li­tat, el pro­ta­go­nis­ta de La nit dels morts vi­vents també era un ac­tor de ra­ça ne­gra, el poc pro­lí­fic Du­a­ne Jones, co­sa que, ine­vi­ta­ble­ment, im­pli­ca­va el re­cord de to­tes aque­lles tur­bes de blancs in­dig­nats que es for­ma­ven ca­da ve­ga­da que una famí­lia afro­a­me­ri­ca­na es mu­da­va al seu bar­ri.

A La nit dels morts vi­vents, les hor­des de zom­bis no sem­bla­ven gai­re di­fe­rents de les par­ti­des d’ho­mes blancs for­ma­des per ca­çar-los, i menys quan el pro­ta­go­nis­ta, únic su­per­vi­vent, era fi­nal­ment aba­tut per ells, apa­rent­ment con­fós amb un zom­bi. Lu­pi­ta i el seu uke­le­le són ara su­fi­ci­ent per re­cor­dar-nos que el ra­cis­me zom­bi se­gueix es­tant de tris­ta ac­tu­a­li­tat. Bo­ne­llo, per la se­va ban­da, ens va ex­pli

‘Zom­bie child’ en­fon­sa les se­ves ar­rels en l’ori­gen ca­ri­beny del mi­te; ‘Litt­le mons­ters’ po­dria lle­gir-se com l’enè­sim ho­me­nat­ge a Ge­or­ge A. Ro­me­ro

Vi­si­tar el ta­ller d’un(a) ar­tis­ta és com en­trar a la ca­bi­na de pro­jec­ció d’un ci­ne­ma, el lloc fí­sic que fa pos­si­ble la mà­gia, i té al­gu­na co­sa de llimbs in­certs i ca­ò­tics en els quals les ide­es es­pe­ren el seu tràn­sit cap al món sen­si­ble. Ja si­gui en­tre mun­ta­nyes (Iva­now) o en­mig d’un nu­cli ur­bà (Cas­ca­les), són por­tals a al­tres di­men­si­ons.

Ber­ta Blan­ca Iva­now

tós ca­mí del dis­seny grà­fic, per­pe­tu­ant­se com a as­sa­la­ri­a­da per a un em­po­ri o cen­trant-se sol en el lu­cre ser­vit pels seus tre­balls per a mar­ques com Nike, Lo­uis Vuit­ton, Uniq­lo, La­cos­te..., ara po­dria gau­dir de l’es­pai i la llu­mi­no­si­tat d’un loft d’al­ta vo­la­da. Però és aquí, nou­vin­gu­da d’una re­si­dèn­cia ar­tís­ti­ca a Tòquio (abans en va fer a Flo­rèn­cia i San Fran­cis­co), un ra­di­ant ma­tí d’es­tiu, ella i la se­va in­te­gri­tat ar­tís­ti­ca i el seu gust per la sen­zi­lle­sa i la se­va es­ti­ma pels va­lors fa­mi­li­ars. Sense obli­dar-nos dels seus prin­ci­pis mo­rals: “In­di­tex em va ofe­rir una fei­na se­ri­o­sa i ben re­mu­ne­ra­da per dis­se­nyar es­tam­pats. Vaig vi­si­tar les se­ves fà­bri­ques a la Xi­na i l’Ín­dia i em va hor­ro­rit­zar el que vaig veu­re, allò no era gens sos­te­ni­ble, es ne­ces­si­ta­va una pis­ci­na sen­ce­ra d’ai­gua per eli­mi­nar un tint! En aquells mo­ments també re­a­lit­za­va en­càr­recs per a fir­mes de pres­ti­gi però, es­clar, ha­via de ce­nyir-me als in­teres­sos del cli­ent i les di­rec­trius de les agències de pu­bli­ci­tat. Amb 26 anys vaig dei­xar tot ai­xò i vaig anar a la re­cer­ca d’un es­til pro­pi i tran­quil·li­tat per a la me­va cons­ci­èn­cia. Em vaig con­ce­dir un any per ex­pe­ri­men­tar en un pe­tit ta­ller fa­mi­li­ar”.

Em­bar­bus­sa­ment ins­pi­ra­dor: la Car­la no s’ha­via atre­vit a es­tu­di­ar art però es va atre­vir a ser ar­tis­ta. El seu pa­re va ser de­ter­mi­nant en la se­va for­ma­ció com a es­cul­to­ra ja que li va trans­me­tre els seus co­nei­xe­ments sobre els ma­te­ri­als i l’ús de les se­ves ei­nes, men­tre la se­va ma­re, dis­se­nya­do­ra d’in­te­ri­ors, la va alli­ço­nar sobre l’im­pe­ra­tiu d’in­fon­dre ca­li­de­sa als es­pais (uns pa­res amb una sor­pre­nent capa­ci­tat de trans­me­tre gens cre­a­tius: te­nen una al­tra fi­lla que és com­po­si­to­ra i pi­a­nis­ta, i que ha col·la­bo­rat amb la Car­la en di­ver­sos pro­jec­tes).

La im­per­fec­ció i la im­pu­re­sa han es­tat prin­ci­pis rec­tors en la se­va obra, que ha bus­cat la be­lle­sa lluny dels cà­nons es­tè­tics, cui­dant el buit, el tren­cat, el bast. La se­va pri­me­ra ex­po­si­ció, amb ma­te­ri­als de re­buig, va su­po­sar to­ta una de­cla­ra­ció d’in­ten­ci­ons. D’aquí la se­va fas­ci­na­ció amb el prin­ci­pi es­pi­ri­tu­al i es­tè­tic ja­po­nès wa­bi-sa­bi, que ce­le­bra con­cep­tes com l’asi­me­tria, la sim­pli­ci­tat o la fu­ga­ci­tat, ai­xí com amb la tèc­ni­ca an­ces­tral del kint­su­gi, con­sis­tent a re­pa­rar les frac­tu­res de les ce­rà­mi­ques. “Oc­ci­dent ha as­pi­rat tra­di­ci­o­nal­ment a una be­lle­sa po­li­da, d’apa­ra­dor, ina­bas­ta­ble, que re­ve­la el seu buit en el seu re­buig del vell i el pre­sump­ta­ment dis­cor­dant”.

Al seu hu­mil es­pai de tre­ball –ei­nes, una plan­xa de car­nis­ser ple­na de ga­ni­ve­ta­des, una pal­me­ra na­na, una lli­bre­ta amb es­bos­sos, un pòs­ter d’una ex­po­si­ció de Ma­tis­se, un equip de mú­si­ca...– des­ta­quen qua­dres ela­bo­rats amb re­si­na d’ar­bre, una es­pè­cie de là­tex amb què s’acon­se­gueix es­pes­sir la pin­tu­ra i ob­te­nir una tex­tu­ra que re­cor­da la pell hu­ma­na; unes te­les de lli na­tu­ral en les quals, amb l’aju­da d’un pin­zell molt fi, s’ha por­tat la sen­su­a­li­tat del cos fe­me­ní fins als lí­mits de l’abs­trac­ció, i una es­cul­tu­ra d’equi­li­bri im­pos­si­ble en què ma­te­ri­als cà­lids i freds tra­cen una ali­an­ça de sos­te­ni­bi­li­tat mú­tua.

Una me­tà­fo­ra que con­den­sa d’on ve

Car­la Cas­ca­les i on es tro­ba la coin­ci­dèn­cia al ter­ra d’uns ve­tus­tos tam­bo­rets dels seus avis gra­na­dins amb uns tam­bo­rets de­li­ca­da­ment pin­tats amb des­ti­na­ció a una bo­ti­ga ex­clu­si­va de Co­pen­ha­guen. Des­bor­dant d’en­càr­recs per a in­te­ri­o­ris­tes i ar­qui­tec­tes (“molts em con­tac­ten des­prés de veu­re la me­va obra a Ins­ta­gram, es­tu­di­ar Pu­bli­ci­tat i Re­la­ci­ons Pú­bli­ques em va en­se­nyar la im­por­tàn­cia de co­mu­ni­car els teus es­for­ços”), in­clo­ent dis­set qua­dres que pen­ja­ran en un ho­tel de Los An­ge­les, a les por­tes de la se­va pri­me­ra ex­po­si­ció es­cul­tò­ri­ca a Madrid i una al­tra de més llu­nya­na a Ber­lín, ul­ti­mant el dis­seny d’una col·lec­ció de jo­ies... El risc pres al seu dia, el ta­lent con­gè­nit i la se­va apos­ta per una obra es­sen­ci­a­lis­ta, que fuig d’or­na­ments i abra­ça l’or­gà­nic, la lí­nia clara i l’em­prem­ta del temps li han do­nat grans rè­dits.

Cas­ca­les llu­eix tres ta­tu­at­ges mi­ni­ma­lis­tes que fun­ci­o­nen com a claus d’ac­cés a la se­va per­so­na­li­tat: un co­di mor­se amb l’adre­ça de la ca­se­ta de mun­ta­nya de la famí­lia (“el meu re­fu­gi més es­ti­mat”), un pe­tit as­tre rei (“tre­ba­llo amb els ci­cles so­lars”) i el sím­bol ^ (“em re­cor­da que sem­pre cal ti­rar en­da­vant i no en­quis­tar-se en el pas­sat”).

Ber­ta Blan­ca Iva­now (es­quer­ra) po­sa amb una es­cul­tu­ra de la se­va sè­rie ‘Tò­tems’. Car­la Cas­ca­les, a la dre­ta amb la se­va obra ‘Tu­li­pe noir’, es­cul­tu­ra de pe­dra ela­bo­ra­da amb la tèc­ni­ca del ‘kint­su­gi’

CAR­LA CAS­CA­LES Ca­da ma­tí va molt d’ho­ra al seu es­pai de tre­ball, uns tren­ta me­tres qua­drats que an­ti­ga­ment van aco­llir una em­pre­sa d’as­cen­sors; a la imat­ge, amb una de les se­ves úl­ti­mes pin­tu­res, per­ta­nyent a la sè­rie ‘Skin tex­tu­re’

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain

© PressReader. All rights reserved.