La Vanguardia (Català) - Culturas
La poètica autobiogràfica de Joan Margarit
Quan el poeta arriba a una edat en la qual considera que la senzillesa és com un retorn de què es gaudeix al final dels anys, quan pots sentir el teu temps, recordant quan la vida obria pas al poeta encara en potència, ens arriba aquesta poètica, on tant poesia com prosa, inclosa l’autobiogràfica i un altre material com textos revisats de diverses conferències, formen un corpus de gran valor per entrar en l’escriptura del poeta català més reconegut a l’Estat espanyol, Joan Margarit (Sanahuja, Lleida, 1938).
“Una cosa com ara posar un cert ordre final a la meva obra poètica és agradable de dur a terme i molt propi de la senectut, però és necessari haver-la escrit. I aquesta és la història dels principals obstacles, errors i encerts que al llarg de la meva vida han acompanyat l’escriptura dels meus poemes”.
El 2016 i en l’editorial Arpa ja havíem tingut l’oportunitat de conèixer en Un mal poema ensucia el mundo, amb selecció i pròleg de Jordi Gracia, alguns d’aquests textos. Per als lectors de Joan Margarit aquest llibre és una finestra que s’obre per donar pas a diversos paisatges on veurem el poeta des dels seus començaments. El 1954 va tenir el primer contacte amb la poesia gràcies a la lectura de Pablo Neruda i el 1963 va publicar el primer poemari en castellà, Cantos para la coral de un hombre solo, amb dibuixos de J.M. Subirachs. La seva amistat amb Miquel Martí i Pol el fa prendre consciència d’escriure en català. La llengua materna és com la cripta d’una catedral, segons explica en una encertada metàfora relacionadaamblasevaprofessiód’arquitecte: “Em vaig inventar la faula de la catedral: la cultura i la seva llengua poden ser una catedral, amb meravelloses rosasses, contraforts, pilastres, naus, voltes, absis, portals. Però res d’aquesta magnificència no és fonamental per al poema. Perquè l’important és saber que la catedral sense la cripta no existiria. I la cripta no és gran cosa més que un humil forat excavataterra:aquestéselllocdelapoesiai la llengua materna”.
Joan Margarit no és un escriptor bilingüe sinó que escriu en dues llengües. És una arquitectura compartida amb altres poetes en llengua espanyola de semblants afinitats com Luis García Montero, Antonio Jiménez Millán, Javier Egea, Vicente Gallego, Álvaro Salvador o Carlos Marzal, a qui els agraeix la seva amistat i la seva manera còmplice d’entendre la poesia. És a dir, els bons poemes no són mai tristos i s’ha d’escriure amb un llenguatge comprensible, sense massa retòrica, al voltant d’una situació personal elevada a poema.
L’estructura del llibre presenta sis apartats. Comença amb les raons que sostenen el perquè d’escriure en dues llengües i s’atura en la relació entre la poesia i la ciència o la poesia i l’arquitectura. La seva experiència com a catedràtic de Càlculd’EstructuresalaUPC,aixícomla professió d’arquitecte, l’aplica a la poesia i consisteix a construir estructures sòlides i exigir un compromís amb la veritat, amb allò que ens afecta com a éssers humans, és a dir, el pas del temps, la pèrdua, el descobriment del quotidià com un esdeveniment. Per això, els poemes de Joan Margarit quan són recitats per ell mateix adquireixen una dimensió més compromesa, la seva veu acompade nya el text sense cap mena de dubte.
La seva poètica, en línia amb la poesia de l’experiència, reivindica una poesia clara, accessible, no sense la complexitat i la cultura que es necessita, perquè la cultura és una qüestió personal, d’elecció. El resultat és que aquesta poesia queda suspesa en una sèrie d’experiències sostretes de la pròpia existència, la marcada per exemple per la mort de la seva filla Joana, que va donar lloc a un dels seus poemaris més intensos.
Trobarem en aquest llibre una sèrie de consells per a joves poetes que s’inicien, alsqualsaconsellaapartar-sedel’egoitenir en compte els pares i avis simbòlics. Per ser poeta cal viure com a tal, és a dir, fer atenció a tot allò que ens succeeix, perquè ningú no inventa res de nou, és la veu del poeta que possibilita que un poema reverberi en el lector; però ull, per llegir poesia cal tenir un nivell d’exigència cultural que no necessiten els lectors de novel·les.
Consells útils amb els quals segurament estarem d’acord ja que Joan Margarit és al·lèrgic als misteris del poema i mira amb reticència els avantguardismes –impulsors d’operacions publicitàries en les quals l’art es desdibuixava i no volia dir res–, i la poesia difícil d’entendre, ja que per aquest autor l’escenari de la quotidianitat és la intempèrie, res més.
Guiat per la lectura de Rilke a les Cartes a un jove poeta, ens diu Margarit que el límit del poema és l’emoció i que ser poeta no és una professió. Així mateix, escriu forma amena sobre la relació entre la poesia i la ciència: “El que resulta més diferent és que l’exactitud en la ciència i en la poesia va acompanyada de la concisió i la precisió, és a dir, de l’omissió d’allò que no és estrictament necessari”; o sobre la poesia i l’arquitectura. Especialment, la influència que va tenir aquesta última en escrits dels anys seixanta i setanta, durant la construcció de grans edificis que el capitalisme català va finançar, construint blocs d’habitatges per als immigrants, arribats del sud d’Espanya als anys seixanta; uns habitatges plens de deficiències. Mira també l’autor amb cert menyspreu els pijos de Barcelona que parlaven en castellà durant el franquisme i sempre van ser porosos als seus propis interessos.
El llibre avança amb pròlegs i epílegs dels seus llibres Edat roja, Aiguaforts, Joana, Casa de Misericòrdia, No era lluny ni difícil, Es perd el senyal, Des d’on tornar a estimar, Un hivern fascinant, així com l’interessant apartat titulat “Les raons d’uns poemes”. Com diu Jordi Gracia al pròleg: “Va tenir fins i tot la generositat de sembrar de llampecs confessionals dos dels seus millors llibres, Estació de França, el 1999, i Càlcul d’estructures ,el 2004. No eren explicacions banals per a crítics ni auxilis de lectura; eren assalts vivíssims a les raons i circumstàncies dels poemes”. Cada poema porta la introducciódel’experiènciaqueelvamotivar, convertint-se en una crònica de la Barcelona del passat, sent sempre molt crític amblatransformaciódeBarcelonaenassentament turístic que desplaça els seus habitants i deixa sense història la mateixa ciutat.
Deixa, així mateix, constància dels seus autors favorits com Joan Vinyoli, Gabriel Ferrater, Thomas Hardy, Joan Maragall, o Elizabeth Bishop –l’excel·lent poeta nord-americana–. A causa de la seva traducció i estudi vam poder conèixer-la en aquest país editada per Edicions Igitur. Un nombre considerable de les traduccions que Joan Margarit ha dedicat a aquests poetes els trobarem també en aquest llibre indispensable que ens farà conèixer millor qui va ser guardonatl’any2019passatambelPremiReina Sofía de Poesía Iberoamericana, i també, ni més ni menys, que amb el Cervantes.
L’escriptor reflexiona sobre qüestions com l’escriptura en dues llengües, la relació entre literatura i ciència, la vida familiar, l’experiència arquitectònica o els autors que més han inspirat el seu treball
És al·lèrgic als misteris del poema i mira amb reticència els avantguardismes i la poesia difícil d’entendre
Alguns dels seus textos són una crònica de la Barcelona del passat, molt crítics amb la transformació turística
ciutat somiada que, quan el noi la visita, esdevé un escenari on el temps es dilata i els relats que ens arriben venen de la fascinació d’un nen que es mou entre la realitat i la imaginació.
Enmig d’una estranya màgia quotidiana que ens recorda que la vida no és només el que un viu, sinó el que recorda, trobem reflexions sobre el procés creatiu, l’evocació dels records o el desig de quedar immortalitzats en un llibre, en una història que va més enllà d’un mateix. Amb una prosa que desprèn musicalitat i força, amb una precisió poètica que regala escenes d’una bellesa que l’apropa a l’oralitat, a aquesta capacitat de narrar no només amb les paraules, sinó amb tot el cos i l’ésser, La ciudad en el espejo ens ofereix un tros d’història, ens planteja preguntes sobre la identitat i la nació, sobre la solidaritat i l’odi, la llibertat i l’obligació de pertànyer a un lloc; ens obre la porta a aquell moment en què deixem el món mític de la infantesa per observar l’adult. Una forma de recordar, de mirar enrere i plantejar-se, com diu l’autor, què mesura el rellotge, el temps que passa o el temps que queda en la memòria.