La Vanguardia (Català) - Culturas
Un sentiment de traïció
El periodista Xevi Xirgo recopila moltes hores de converses amb Carles Puigdemont i incorpora cartes, documents i textos inèdits de l’expresident que fan de ‘M’explico’ una lectura clau sobre la història catalana recent
És un testimoni privilegiat. És la temporada estel·lar del procés interpretada pel seu principal protagonista. Per conèixer les hores més decisives de la política catalana dels darrers 40 anys cal llegir M’explico. Paga la pena ferho per descobrir episodis desconeguts o matisar versions sobre escenes concretes, però sobretot és important per conèixer des de dins les pors, les obsessions i la mentalitat de Carles Puigdemont (Amer, 1962). Perquè ell va ser, en últim terme, qui va prendre les decisions transcendentals amb conseqüències tan greus (penals, institucionals, econòmiques i socials). El volum és el primer d’una sèrie que en tindrà dos i el díptic forma un projecte autobiogràfic que va ser concebut d’entrada per Xevi Xirgo (Cassà de la Selva, 1964).
Poques setmanes després que l’alcalde de Girona fos investit President, antics companys d’El Punt van publicar títols a corre cuita sobre un polític que la majoria desconeixíem. Xirgo, que era i és el director del diari, li va proposar que mantinguessin trobades sovintejades. Enregistraria les seves vivències al llarg d’una legislatura crítica. Puigdemont va acceptar. Sols o acompanyats parlarien hores i hores. Aquest testimoni és la matèria primera del llibre. S’estructura en forma de dietari, les entrades les escriu una tercera del singular que mostra i interpreta l’estat anímic del protagonista, però el gruix de text són les reflexions de Puigdemont o la reproducció de desenes diàlegs amb dirigents diversos. En aquesta edició alguns passatges estan tatxats per evitar que allò que s’hi explica pogués afectar judicialment als implicats, el text ha estat revisat per advocats i la seva distribució, que no es pot desvincular del paper que vol jugar Puigdemont en la pugna entre partits independentistes, es va posposar fins que el Suprem va sentenciar la causa de l’1 d’octubre.
A banda d’opinions i vivències, el llibre fa una considerable aportació documental. Cartes i missatges que va rebre ell –per via oficial o extraoficial, d’elits catalanes (Coello, Pujol, Rigol...) o part de l’intercanvi mantingut amb el tenaç lehendakari Urkullu– o missatges i cartes que rebia Josep Rius –el cap de gabinet, una de les fonts més importants de M’explico–. També accedim a textos inèdits del President mateix. Notes de la llibreta on registrava el posicionament dels interlocutors o meditacions pròpies. Enmig del remolí, el 16 d’octubre, per desfogar-se i aclarir-se, es fa una pregunta clau: “És factible que una fallida del projecte justifiqui una operació d’anihilació del que ha fet que Catalunya sigui el que és?”. Entre el 17 i el 18 arriba a una conclusió. “La cosa admet poca discussió: o rendició, o anem fins al final”. La determinació a no rendir-se és la clau del lideratge que va desplegant al llarg del llibre.
És un exercici d’automitificació que contrasta, de manera insistent, amb la conducta que retrata d’alguns dels altres actors principals. Els altres filtren, juguen a més d’una banda, callen per no comprometre’s o són deslleials. Omella, Junqueras, Vila. Ell no. Pot sentir-se sol, pot sentir-se incomprès, li diuen que l’estan traint, que l’enganyem i li doldrà, però no es rendirà. Ningú resisteix tant com ell i a canvi nota l’escalf cada vegada que al carrer algú li demana de fotografiar-se amb ell. “L’anterior president, quan no sabia cap on anar, es girava i veia milions de ciutadans que li indicaven el camí; ara, quan milions de catalanes no sabem cap on anar, miren endavant i et trobem a tu”. És el missatge que Joaquim Maria Puyal li va fer arribar a les hores crítiques el dia que el Barça jugava a Montilivi.
Així s’autoretrata Puigdemont. Centrat exclusivament en el procés. Com algú, ferm, que té una única missió: proclamar la independència. Ni terceres vies ni Pactes del Majestic 2.0. Així ho transmet a empresaris que li demanen prudència, als qui prediquen diàleg i sobretot als polítics estatals amb els qui es reuneix o comparteix taula. Tant li fa amb qui parli. Pot ser el president del govern, els líders de l’oposició (Pedro Sánchez o Pablo Iglesias) o el Rei mateix (de qui transcriu les converses que van mantenir en diversos moments). No és qüestió de competències o finançament. Es tracta d’obtenir el reconeixement que Catalunya és una nació perquè, acceptat aquest principi, se’n derivarà la legitimitat dels ciutadans per exercir l’autodeterminació. Alhora sap que el govern central no li permetrà fer un referèndum, com li va dir a Rajoy (escena explicada com un absurd a Una España mejor), ell va assumint que no té altre camí que el referèndum. Rajoy no farà res. Res. Les tensions amb la CUP força el redisseny solitari del “full de ruta” a la Casa dels Canonges i el reforça l’estratègia conscient d’impulsar la resposta popular a la judicialització del 9N. Hi ha un missatge i una trobada amb Homs molt fonda. Esquerra, en el seu relat, no sembla fer gaire res.
A mesura que passen els mesos, perdonant deslleialtats i confiat que el sanedrí farà possible l’1 d’octubre, s’arriba als episodis culminants. Malgrat que al pròleg diu que farà autocrítica, no problematitza el sabotatge democràtic que foren les lleis de desconnexió. Tot i que hi ha una entrada redactada el 8 d’octubre, ni esmenta que aquell dia desenes de milers de catalans van sortir al carrer per afirmar-se davant del que vivien com una exclusió civil legalitzada pel Parlament. Parla d’un sopar amb Ortuzar. No de la manifestació. I així arriba al seu moment autènticament clau. No és el 10 ni el 27 d’octubre. És l’11. El dia abans, d’una manera ambigua, havia suspès la declaració d’independència perquè de tot arreu li havien fet creure que s’obrien canals de mediació per iniciar una negociació. Però hi ha Consell de Ministres, Rajoy enviarà un requeriment i el tic-tac del 155 es posa en marxa. “El president ha passat de l’esperança a la indignació. A la ràbia”. Ni aleshores ni mai pensaria si tenia legitimitat per fer el que estava fent. El desbordament emocional condicionaria la seva conducta.
En aquestes pàgines els altres filtren, juguen a dues bandes, callen o són deslleials. Omella, Junqueras, Vila. Ell no
No va pensar si tenia legitimitat per fer el que estava fent; el desbordament emocional condicionava