Periodisme amb nervi

El 1934 la periodista Josefina Carabias decideix col·locar-se durant vuit dies com a treballadora a l’hotel Palace de Madrid. El seu objectiu, escriure un reportatge per a la revista Crónica. Vestida amb davantal i còfia, a l’elegant establiment li toca fer de tot: arreglar habitacions, rentar roba de llit, netejar lavabos (això en concret ho fa fatal). Durant la seva estada comparteix la vida del servei del Palace, puja i baixa amb el muntacàrregues (l’anomenen “el zepelín”), espia infidelitats i atén un ministre, s’afilia a un sindicat de treballadors... El magnífic text que va sorgir d’aquest experiment, “Ocho días de camarera en un hotel de Madrid”, és una autèntica narració curta de no-ficció, amb ressons d’època que inevitablement fan pensar en una cèlebre novel·la d’aquells anys, Grand Hotel de Vicky Baum, amb la seva empremta de cosmopolitisme i vivacitat. Josefina Carabias, pionera del periodisme femení a la capital d’Espanya, era amiga del president Manuel Azaña, a qui va dedicar un llibre; es va exiliar durant la Guerra Civil i a la tornada va haver de treballar amb pseudònim fins al 1951. Va ser mare d’una altra cèlebre periodista dels anys de la transició, Carmen Rico-Godoy.

El seu reportatge és un dels que es poden trobar a l’antologia Un país en crisis. Crónicas españolas de los años 30, que va publicar Edhasa fa dos anys a cura de Sergi Doria. Especialista en el període –va dedicar la seva tesi doctoral a la revista Imatges–, professor de Periodisme a la Universitat Ramon Llull i a la UIC, biògraf d’Ignacio Agustí, l’amic Sergi va reunir en aquest llibre un grapat de textos que destaquen perquè han envellit molt bé i per la gran actualitat dels seus plantejaments. Constitueix tota una experiència de primera mà embarcarse amb Carles Sentís en el Transmiserià, l’autobús il·legal que portava en vint-i-vuit interminables hores els emigrants de Múrcia a Barcelona, amb dos xofers que conduïen entre cigaló i cigaló, fumadors de caliquenyos i senyores marejades carregant cistelles d’ous, galls dindis i canaris.

Resulta seductor viatjar amb Buster Keaton a Sitges de la mà d’Irene Polo. I en el pla polític llegir Josep Pla disseccionant el segrest i assassinat de l’empresari Marcelino Oreja al País Basc –més de trenta anys abans del naixement d’ETA–; o l’avui oblidat Luis G. de Linares –que arribaria a ser director de la revista Semana– donant una lliçó d’equanimitat i humanisme en el seu recompte de la revolució asturiana del 1934, on “el noranta per cent dels revolucionaris són nens de divuit a vint anys. I més joves encara”. Cosa que no els va evitar una implacable repressió “realitzada amb una energia que pot satisfer molt àmpliament l’home que se sent més ferotgement enemic del marxisme”.

És, en efecte, de notable actualitat aquest periodisme dels anys trenta rescatat per Doria i a les seves pàgines detectem precoçment moltes de les tendències informatives corejades dels últims decennis: el “periodisme d’infiltració” que va popularitzar Günter Wallraff, la “novel·la de noficció” que va capitanejar Truman Capote, el “periodisme narratiu” que al darrere de Rodolfo Walsh arrasa en l’àmbit llatinoamericà...

La bona acollida d’Un país en crisis ha mogut l’autor i l’editorial a posar en marxa una segona antologia: Mujeres en primera plana recupera altres textos de dones periodistes (Irene Falcón, Magda Donato, Rosa Arquimbau) i articles sobre dones d´aquell període, algunes de tan conegudes com Dolores Ibarruri o destinades a ser-ho com la nena pianista Alicia de Larrocha, i d’altres que van destacar en medicina (María del Monte), dret (Alicia Salcedo), esport (les campiones de natació, Mercedes Basos, o de tir amb revòlver, Paquita Morales), l’aviadora Mari-Pepa Colomer ....

La selecció mostra que l’emancipació femenina era un procés en plena consolidació, i que “l’adveniment de la república el 1931 traslladarà a caràcter de llei el que ja era normal en la societat espanyola dels anys vint”. I això faria especialment dramàtic el seu retrocés amb el triomf del franquisme. Dues antologies complementàries per atresorar i submergir-se en un moment de modernitat social i periodística que ens continua il·luminant.

Dues antologies complementàries per submergir-se en un moment de modernitat social i informativa

és la seva obra creativa. No es pot llegir només com un llibre de poemes. Performance, intervencions artístiques i escriptura formen un tot. Què és la bijuteria? “El joier de classe lumpen-proletària” –escriu en un poema–. Ma mare n’hauria dit la quincalla. Les dones, però també els homes, van guarnits amb quincalla ideològica, eròtica, sentimental. “El pes del jo –nom, sexe, classe-bijuteria–”, escriu en un altra banda. En el llibre hi ha un doble moviment. D’una banda, una reivindicació orgullosa de les joies de fireta, que és una reivindicació de classe. Nosaltres som fills del lumpen-proletariat. Els braçalets, els collarets i les arracades amb perles de plàstic de les nostres mares ens defineixen: amb aquests penjolls vam descobrir la manera de transvestir-nos, de disfressar-nos, de crear la nostra pròpia aristocràcia. I mentre reivindica l’origen senzill, busca la nuesa, el cos, la sang. “El talent i el dolor/interpretant el romanticisme del meu segle”.

El locus amoenus dels trobadors s’ha desplaçat a la discoteca i a la biblioteca pública. El sexe accidentat i l’impacte de l’amor es manifesten en la imatge d’una nina inflable enmig de l’autopista AP-7. Apujar el volum (dels botons i cremalleres d’un xandall Nike), esnifar (les ratlles d’un text). Hi ha un ús dels referents contemporanis que està molt bé. Però la revolta no ve mai de nou. Oració s’assembla al Cant espiritual de Palau i Fabre. Més ben dit: va un pas o dos o tres més enllà. I la idea del romanticisme del segle fa pensar en L’adolescent de sal de Biel Mesquida, textos que potser Juana Dolores no ha llegit però formen part de l’atmosfera del que escriu, al costat del trap o de l’Apocalipsi de Sant Joan. Hi ha poemes d’amor-passió molt potents (Vestida de carn/suplico: ajuda’m/amb els botons) i d’altres especulatius (que una frase contradiu amb insolència: “La bellesa m’hostieja totes les teories”). I encara caldria parlar de la llengua i de l’estil, que tenen moltescosesinteressants.Debluf,res.

Hi ha poemes d’amor-passió molt potents: ‘Vestida de carn/suplico: juda’m/amb els botons’, escriu