La Vanguardia (Català) - Culturas
I ara que ho sabem, què fem?
Esteban Hernández analitza un temps polític decisiu marcat per la conjunció de totes les crisis
“La rebelión va a estar presente en los próximos años, y los movimientos antisistémicos van a crecer. Ese es el futuro que nos espera, lo que está en el aire es la dirección que tomarán”. Demanem perdó a Esteban Hernández (Madrid, 1965) per aquest espòiler del seu últim llibre, Así empieza todo. La guerra oculta del siglo XXI, un assaig absolutament esclaridor de les circumstàncies que ens han portat fins aquest aquí i ara marcat per una pandèmia que ha accelerat tots els processos de canvi, més visibles uns que d’altres, en els quals estem immersos en les últimes dècades i que, a tall de yin i yang, se’ns presenten com una dualitat, una cosa i la seva contrària, la globalització i la desglobalització, conservadorisme i progressisme, quan aquí la bilateralitat caldria establirla entre els que guanyen (pocs i cada vegada menys) i els que perdem.
Som fans d’aquest periodista, escriptor i advocat des que va publicar El fin de la clase media (Clave Intelectual), Nosotros o el caos. Así es la derecha que viene (Deusto)
El tiempo pervertido. Derecha e izquierda en el siglo XXI (Akal), i ho som, entre altres raons, perquè de la mateixa manera que Hernández no cau en la trampa d’aquell enfrontament de contraris, tampoc no ho fa en el hooliganisme que a Espanya –però no només aquí– ha convertit la política, igualment el periodisme o la
ocultura, en un amb els meus a mort que impossibilita qualsevol acostament imparcial i desinteressat, en el sentit també material, a un temps present que conté una mica més que les arrels del que vindrà en un futur.
La geopolítica amb la irrupció d’una Xina que Occident va infravalorar (primer error, assenyala bé Hernández), el replegament d’aquell Occident “que se había olvidado de lo real”, com ha demostrat la pandèmia quan als seus inicis van faltar fins i tot les mascaretes, i que és el segon gran error, és el marc i alhora la condició de gran part del que ens succeeix. La producció deslocalitzada, perquè l’essència del negoci en el nou capitalisme finançaritzat ja no és en els béns sinó en “la marca, el capital intelectual y el proceso de distribución”, i les concentracions monopolístiques de les quals Walmart, Amazon o Google són exemples han aprimat fins a l’extenuació les classes mitjanes europees i nord-americanes, deixant-les exposades als elements (el pagament de l’habitatge, les retallades en la sanitat o l’educació). L’escala social s’ha frenat en sec per a aquelles classes, abonant un enfrontament intergeneracional des del moment en què els fills són conscients que viuran molt pitjor que els seus pares; un empitjorament de les condicions de vida que als països del sud d’Europa té l’element afegit d’haver de pagar
“per les males inversions de la banca” d’altres països, vegeu Alemanya o els Països Baixos.
Amb aquest panorama, explica l’autor, no és estrany que les societats occidentals, fins ara convençudes de la “superioritat moral” que atorgaven els seus sistemes democràtics fonamentats en la fortalesa de les seves institucions, sentin que “las cosas no funcionan como antes”, una idea difusa “pero penetrante” que culmina en una recerca no de propostes, sinó de responsables (culpables) del que va malament: la dreta, l’esquerra, els nacionalismes, l’Estat, Espanya, Europa, els homes blancs autoritaris, els progres del patinet (“en realidad no había dos ideas de un mundo en colisión, sino dos formas de culpabilización y afeamiento”), amb una conclusió lògica –des d’aquest punt de vista– però inservible: n’hi ha prou amb apartar aquelles forces negatives perquè tot s’arregli. L’anàlisi d’Hernández s’estén sobre les raons que han portat al Brexit o a Trump –i que les forces progressistes continuen sense entendre–, el futur digital –una obvietat–, els fons financers, la batalla cultural a què es redueix la política... Alguna cosa s’està coent, cal enfrontar-ho, i per poder fer-ho, cal (re)conèixer-ho. Això, que també hauria de ser una obvietat,nohoés.