Temes de família

Les vivències de la infantesa continuen sent una inesgotable font literària. Les relacions amb els pares i amb els germans a la casa familiar deixen una empremta perdurable que recullen novel·les escrites en diferents parts del món. Totes busquen claus en

> ges excèntrics que fan cap a aquest habitatge selvàtic.

Aquest és el seu món: “De hecho, tampoco sabía lo que significaba tener una familia normal, por la sencilla razón de que la suya nunca lo había sido”.

La Candelaria, com la Nana de Lia Piano, és una nena amb els ulls molt oberts que va comprenent que a la vida acabem encarant les coses a soles. Són personatges que transiten de la infantesa a la vida adulta i que comencen a veure-hi darrere del que és aparent: “Hay cosas así: pesadas, incomprensibles, difíciles de digerir. Y son justo esas cosas las que las familias deciden callar”.

Màgica, tot i que amb altres aires, és l’atmosfera d’El libro del verano (Minúscula), de la il·lustradora i escriptora Tove Jansson (Hèlsinki, 1914-2001). L’autora finlandesa ens situa en una remota illa del mar Bàltic on passen els estius una àvia, la seva neta Sophia i el pare d’aquesta última, poc present.

Altra vegada una protagonista infantil que s’endinsa en el món dels adults i que a partir de la relació amb l’àvia va afrontant els descobriments de la vida dels grans. L’espai en aquesta obra també està impregnat per la natura, el bosc fantasma, la cova i les inclemències del temps. Les converses àvia-neta són pintoresques, iròniques i poc convencionals. Quan la Sophia fa una rebequeria l’àvia li etziba: “Calla!, o et vomito a sobre”. El llibre inclou delicades il·lustracions de Jansson que donen al volum un toc de conte d’adults. ra que més tard s’hi pugui incorporar el seu marit. Es tracta d’una dona molt religiosa que creu que a Amèrica el seu estatus serà millor, que té la idea “de una pobreza estadounidense refinada y superior que implicaba la existencia de un tercer mundo abyecto e infrahumano”.

La Gifty és una doctoranda que treballa a la Universitat de Stanford. Fa estudis amb ratolins per dilucidar els mecanismes neuronals que porten a la depressió i a l’addicció. El laboratori és la vida a petita escala que creu que controla. Depressió i addicció són dos elements presents al seu entorn familiar. “Antes miraba el mundo a través de la lente de Dios y, cuando esa lente se empañó, me volqué en la ciencia”, diu. La religió és un altre aspecte en comú als llibres esmentats en aquest reportatge. Apareix com una pràctica assimilada en la infantesa, de què la veu adulta es distancia. Queda com un recurs automàtic, com una lletania que sorgeix en moments de crisi.

Igual que al llibre de Jaramillo, a Más allá... l’absència del pare forma una realitat familiar en què hi ha alguns episodis dolorosos que pesen sobre tots els membres. Els vincles entre germans tenen molt de pes en tots aquests volums. En ells hi ha imatges semblants de com la relació fraternal passa per moments de protecció –el germà gran s’emporta la germana a pintar perquè no senti discutir els pares–, d’admiració i també de distanciament.

La infantesa i la llar són coordenades de ruta que han marcat, per bé o per mal, l’existència dels protagonistes

A Amèrica, Àsia, l’Àfrica i Europa es repeteixen situacions i conflictes que confirmen així el seu caràcter universal

adults. A través de la seva mirada coneixerem aquesta peculiar família la màxima de la qual és “prohibit prohibir”. La novel·la de Piano immortalitza la casa familiar, que tan ben gravada manté en la seva memòria. Va començar a escriure-la quan la van buidar.

Quins paral·lelismes hi ha entre la seva pròpia biografia familiar i la novel·la?

N’hi ha, però no en l’argument. A la novel·la, en cert sentit, la meva família passa per una espècie de transformació, per un procés alquímic. Maurizio Maggiani li ha donat una bonica definició: “Autobiografia màgica“. No trobo paraules millors.

Retrata una família poc convencional, que té les seves pròpies regles, bastant allunyades del món exterior. Què entén per una família feliç?

Explico la història d’una família poc convencional que, tot i això, intenta ser normal. Afortunadament l’intent serà un complet fracàs. La pregunta en què es basa tota la novel·la és: què separa la normalitat de la felicitat? A quanta llibertat hem de renunciar per semblar “normals”? I finalment, què és més important, ser feliços o ser normals? Aquesta novel·la és el meu intent de respondre a totes aquestes qüestions.

Vostè crea un univers semifantàstic, amb tocs surrealistes, on una diversitat d’animals –a tots els assigna un nom a la seva mesura– és part també de la família. Respon a un estil de vida de Gerald Durrell?

La meva família i altres animals, que vaig llegir en la meva infantesa, ha estat un dels meus llibres preferits. Encara recordo la sorpresa en llegir aquelles pàgines i el gran sentit de família que vaig trobar. Segurament en la meva novel·la hi ha un homenatge, potser inconscient, al món de Gerald Durrell. Com també hi és present Italo Calvino, un altre inoblidable mestre de la lleugeresa.

L’humor impregna les pàgines. L’aplica en diferents situacions per tractar aspectes com la religió, l’amor o el dolor. Buscava aquests caires còmics per alleujar les situacions dramàtiques?

Aquesta és una bona pregunta perquè capta perfectament un punt central: aquesta novel·la narra, en el fons, un fracàs. Així que hi ha poca cosa de què riure. És un fracàs explicat a través dels ulls d’una nena, sense cap prejudici, sense superestructures. Un fracàs relatat a només un metre d’altura –el que mesura la Nana-. El que sorgeix de tot això és que fracassar pot ser de vegades una experiència molt, molt feliç. I una gran sort. El seu pare és el prestigiós arquitecte Renzo Piano –l’autora s’ocupa de la seva fundació–. La descripció dels espais de la casa té molt pes a la novel·la i permet al lector endinsar-se en el particular món domèstic. Com l’ha influït el món patern?

Tota la vida el meu pare ha tingut casa i estudi a poca distància. Jo he crescut literalment entre arquitectes, entre dibuixos, utilitzant les maquetes d’edificis com a casa per a les meves nines. La meva mirada sobre els espais no és neutra, és fruit d’aquesta llarguíssima experiència. Per això, a la meva novel·la, la casa és l’únic personatge que realment ha existit. No he tingut cap problema a inventar els meus germans o la mainadera Concepita Maria. Però de cap manera no podia trair la planimetria de la casa on vaig néixer. |

L’obra recorda ‘La meva família i altres animals’ de Gerald Durrell, un dels títols favorits de l’escriptora italiana

ALBERT ASENSIO