Playboys del turisme

La lectura d’‘Els picadors mallorquins’, una obra de Tomeu Canyelles, indueix a la reflexió sobre un arquetip del don Joan illenc

“Què vols fer-hi? El progrés, com els déus, es cobra també les seves víctimes”. Ho diu Baltasar Porcel a Oriol Pi de Cabanyes quan aquest li pregunta si a les seves novel·les apareix la confrontació d’estils de vida provocada pel turisme a Mallorca. I Porcel li diu que més aviat poc. Però a la mateixa pàgina d’Estels que encara fan llum (Pòrtic), Oriol Pi fa una reflexió que sembla difícil de rebatre: “El turisme va representar, en aquestes illes, com una injecció de curiositat, com una constatació que altres mons eren possibles”. És una afirmació que m’atrapa llegint un llibret que sembla menor i anecdòtic, però que és un tractat simpatiquíssim de sociologia: Els picadors mallorquins (Lleonard Muntaner) de Tomeu Canyelles. M’arriba a les mans d’una manera imprevista. Era al Claustre del Convent de Manacor,

on hi ha la biblioteca pública, quan se’m va acostar un lector desconegut i em va regalar el llibre perquè havia llegit un parell d’articles meus que parlaven de turisme.

El 2013 Canyelles va llegir la seva tesi doctoral sobre l’impacte social i el canvi conductual que va implicar el turisme de masses a Mallorca. Va acumular molta documentació sobre la figura del “picador”: el jove de pell bruna que d’una manera brusca seduïa les turistes del nord –“una modernització del mític don Joan”– i que als seixanta va escandalitzar, fou tan envejat com criticat i que va omplir pàgines de diari i va ser condemnat a les homilies de bisbes i capellans. “Esos jóvenes que no llegan a distinguir la frivolidad de la disolución y que se creen que todo el monte es orégano, acosan, importunan, se extralimitan con las visitantes, creando un clima de descrédito para el buen nombre de nuestra isla que ha trascendido ya hasta más allá de nuestras fronteras”. Perquè, efectivament, fins i tot se’n va parlar al Die Zeit. Però és que fins i tot es va enregistrar en disc amb un monòleg que tenia “Es picador” com a protagonista. La versió picaresca del mite es va colar en alguna pel·lícula del destape i el personatge, reconvertit en un don Joan seduït per la turista, fins i tot perviu en alguna cançó de Tomeu Penya. “Cada vespre amb es conjunt / lligàvem un poc més que els altres bergants. / M’ho tenia ben cregut / eren elles qui triaven el bestiar”.

També van haver-hi picadors a les platges de la Costa Brava i als pobles del boom turístic català? Ha tingut aquesta mena de Pijoaparte el seu tractament cultural? Diria que sí.

De fet ell és el protagonista de Madame, la cançó que Lluís Llach va enregistrar a Com un arbre nu de 1972. La protagonista és una dona francesa, madura i grassoneta, a qui festegen els espavilats del país per embutxacar-se unes divises. Quan torni a París a la maleta, a banda de barrets i castanyoles, la Madame hi durà també aquella cançó. Una variant del mateix personatge reapareix encarnat en el pare i l’oncle de Toni Sala a Una família (L’Altra). En aquesta autobiografia boníssima hi apareixen totes les esperances i tensions que van creant la dinàmica fosca de la vida familiar, mostrant tot aquell tou de relacions que mai no es verbalitzen, i que naturalment configuren la mirada del novel·lista Sala sobre el món. Però una de les virtuts secundàries del llibre és que aquest procés privat el fa indeslligable del desenvolupament de la indústria del turisme a Catalunya. El pare creix en una fonda i la seva vida serà l’hotel que la família decideix construir quan els clients bevien i bevien durant la final del Mundial del 82. Però a l’endemig, quan sortia de l’adolescència, el pare agafava la motoreta, se’n duia les clientes de la fonda al night club El Corsario de Platja d’Aro, emborratxaven els marits i a elles se les enduien a la seva habitació. |

També hi va haver picadors a les platges de la Costa Brava i als pobles del boom turístic català? Diria que sí