La Vanguardia (Català) - Culturas
El que queda és silenci
Diego Doncel ret homenatge al seu pare en coma durant vuit mesos en una obra, premi Loewe, que reflexiona sobre la fragilitat de la vida
Docent, crític, narrador i poeta, Diego Doncel (Malpartida de Cáceres, 1964) el 1990 va obtenir el premi Adonais amb El único umbral, el 2012 el premi Café Gijón de Novela amb Amantes en tiempos de infamia, i ara el Loewe amb La fragilidad. Ha estat cofundador amb Ángel Campos Pámpano i Álvaro Valverde de la revista hispanolusitana Espaço/Espacio escrito. El 2011 va publicar Porno ficción, un llibre audaç en el qual són presents els temes dominants de la seva poesia: la vida dels carrers, la tecnologia o la televisió. Se l’ha considerat el creador d’una nova avantguarda, paraula que cada vegada diu menys. En Doncel no hi ha voluntat de trencar amb res sinó de renovar, crear nous registres: “M’agrada que el poema tingui riscos”, ha declarat. El lector els trobarà de forma consistent a La fragilidad, un homenatge al seu pare que va estar en coma vuit mesos, per bé que apareixen molts altres nivells. Una poesia de poemes i de versos llargs a tall de conversa o meditació, molt narrativa, que no rebutja el to prosaic, la ciutat amb els seus polígons industrials, els extraradis, les teles dels bars buits, l’òxid de l’enllumenat públic, l’asfalt o els llums dels semàfors. Però, de sobte, el poema s’eleva, com ocorre a Visión nocturna, “la historia de un hombre sin historia” que “se expande al compás del universo”.
La intensitat s’assoleix sobretot en parlar de la mort del pare, de la dimensió de la seva absència. Sembla inevitable pensar en un dels poemes més grans de la nostra poesia, les Coplas a la muerte de su padre, de Jorge Manrique, però Manrique enalteix les virtuts, l’heroisme “dejonos harto consuelo su memoria”, mentre que el pare de Doncel “solo construyó fracasos”. El que fa mal és la proximitat de la seva agonia, l’intent del fill per comunicarse amb ell. Però no és només el pare sinó “la epidemia de la muerte”, que “ensucia lo que más quiere”, “el rito que anunciaba la muerte era siempre siniestro”.
Tot això ens porta a reflexionar sobre la vida, sobre la seva fragilitat, patir “la furia de la melancolía” i sentir així l’empremta de tots els seus fracassos, en què els somnis desapareixen “hasta llenarnos los ojos de barro y silencio”. I si “solo somo sombras entre el tiempo y el sueño”, d’altra banda “la eternidad debe resultarle amarga: /sin viajes, sin amigos, sin periódicos”· Entrem en una altra dimensió de la realitat, perquè el món té la densitat del fantasmagòric, que explica la presència de Shakespeare: d’Ofèlia i de Hamlet: “En sus radios se oyen retransmisiones deportivas, / noticias deportivas, emisoras musicales, / lo demás es silencio”. El silenci de la mort i del més-enllà.
En aquesta anàbasi del quotidià, a la força lírica contribueixen els símils, que apareixen com per sorpresa, de manera que el conjunt “es tan inmenso que ni siquiera tiene horizonte, / tan azul que ni siquiera resulta real”. Aquest blau que ens remet als versos que va deixar Machado com a testament. I escriu Doncel: “Fue entonces cuando me decidí a salir solo, cuando vi / esos días azules y este sol de la infancia / y supe que nada había muerto”. Perquè davant el dolor hi ha la recerca de la felicitat, de la plenitud, que ens condueix a l’últim poema del llibre titulat precisament Hacia la felicidad, que resumeix el recorregut que ha estat la fragilitat, amb les coses de la vida i de la mort que ens acompanyen: “La brisa empieza a quitarle ya el polvo al océano / para que pronto luzcan las estrellas”. Una lectura que és sobretot la d’una veu original, arriscada, poderosa i autèntica. |
Un text de poemes i de versos llargs a tall de conversa o meditació, molt narrativa, que no rebutja el to prosaic
Diego Doncel