L’enigma d’Ariadna

En l’origen de l’últim assaig de Victoria Cirlot (Barcelona, 1955) hi ha un gest. Un gest dotat de prou ambigüitat com per poder obrir-se a multitud de significats i ampliar la seva potència generadora de sentit. És el gest amb què s’identifica Ariadna: un braç recolzat sobre el cap i l’altra mà sota la galta, tal com es representa l’Ariadna dorment dels Museus Vaticans. Per aquesta catedràtica de Filologia Romànica a la UPF, estudiosa de la cultura cavalleresca i la mística femenina i autora de llibres com Grial. Poética y mito, siglos XII-XV o La mirada interior. Mística femenina en la edad media, l’Ariadna mitològica que se sintetitza en aquell gest constitueix un poderós símbol en la biografia i el pensament de Friedrich Nietzsche, a l’obra del qual té una presència medul·lar que el present assaig explora.

Ariadna és la princesa cretenca que lliura a Teseu el fil que li permet sortir del laberint i que l’heroi abandona després en una platja de Naxos, on més tard la troba i l’esposa Dionís. En la imatge icònica que la representa, Ariadna sembla debatre’s entre la malenconia per l’abandonament de l’heroi i l’espera del déu. L’ambivalència del gest, el misteri que comporta –“qui sap, excepte jo, què és Ariadna”, escriu Nietzsche–, convida Cirlot a proposar tota una sèrie d’hipòtesi i noves lectures de l’obra del filòsof: des d’Ariadna com a màscara de Cosima Wagner, on Ariadna seria el propi Nietzsche abandonat per Richard i Cosima Wagner després del seu idil·li a Tribschen, a Ariadna com a instrument per al desenvolupament del seu pensament, on la jove seria símbol de l’ànima filosòfica que prova de superar l’abandonament o la decadència de l’heroi mentre espera l’adveniment del superheroi