La Vanguardia (Català) - Culturas
El territori de la memòria
Juan Cruz, que va tractar i va entrevistar l’editor d’‘El País’ Jesús Polanco, traça el seu perfil humà i professional, des de la infantesa fins a l’enfrontament amb Aznar. Recull el seu testimoni en unes pàgines escrites amb estil directe i amb sincerita
Juan Cruz (Puerto de la Cruz, Tenerife, 1948) ha escrit una biografia de l’editor Jesús Polanco a partir d’uns quants folis que l’empresari va redactar com a inici d’unes memòries, de llargues converses gravades per ser publicades fa gairebé vint anys i d’una sèrie d’entrevistes amb personalitats rellevants que el van tractar al llarg de la seva vida. El resultat és una obra que el mateix autor qualifica de polièdrica, perquè la seva intenció era que el lector pogués reconèixer cadascun dels manuscrits que acaben formant un tot no només sobre l’empresari, sinó també sobre la història recent d’Espanya.
Polanco va ser un home que va concedir poquíssimes entrevistes, i a qui es va definir com a “Jesús del gran poder” –l’epítet (afectuós) és del pare José María Martín Patino– perquè el 1984 va passar de ser un soci més d’El País a convertir-se en el principal accionista del diari que va acabar sent el primer grup de comunicació d’Espanya, traspassant fronteres. Tot i això, la dreta no li va perdonar mai que un liberal com ell simpatitzés amb el PSOE de Felipe González, de qui va arribar a ser gran amic, i amb males arts, un grapat de mentides i no poques complicitats periodístiques i jurídiques, va estar a punt d’anar a la presó juntament amb Juan Luis Cebrián per l’anomenat cas Sogecable, on el jutge de l’Audiència Nacional que va instruir la causa –Javier Gómez de Liaño– va acabar condemnat per prevaricació. Tot i això, va ser indultat més tard pel govern presidit per José María Aznar. Com va dir el periodista Lluís Bassets en la presentació del llibre a Barcelona, l’obra tracta sobre una tragèdia espanyola: la de l’intent de destrucció del Grup Prisa, provocada per un caïnisme arrelat en la classe política i un patriotisme de llauna.
El lector trobarà a les pàgines autobiogràfiques de Polanco, escrites amb un estil molt directe, sense retòrica i amb evident sinceritat, un retrat d’un país en blanc i negre en el qual va créixer. “L’Espanya de les vídues”, en diu, perquè “si una cosa va mantenir viu el país (a l’acabar la guerra) va ser la força vertebral d’aquelles dones que van perdre els seus marits quan elles eren joves i van haver de fer front a la responsabilitat de les seves famílies en un temps de terrible escassetat. Elles eren les que administraven l’escassetat”.
La seva mare era una d’aquelles dames negres, ja que el seu pare, alliberat a la presó de Santander per les tropes de Franco el 1937, va morir cinc anys després a causa d’un cor debilitat pels problemes que va patir durant la guerra. Polanco no amaga les seves simpaties juvenils pel falangisme, la qual cosa justifica perquè era l’única manera per a un noi de la seva condició d’esquiar o anar a campaments d’estiu, fins que va conèixer Dionisio Ridruejo, que el va convidar a militar en Acció Democràtica, un dels grups que van formar el que es va anomenar el contuberni de Munic, que va estar a punt de conduir-lo al desterrament.
Les converses de Jesús de Polanco amb Juan Cruz permeten comprovar el seu compromís d’editor, entès com l’empresari que és al darrere fent que tot funcioni, i la seva fascinació pel periodisme. En un moment de la conversa diu: “Els periodistes sou éssers estranys”, diferents d’altres professionals amb què es movia, perquè segons el seu parer busquen sempre el que hi ha darrere de la realitat. Però els reconeix als periodistes de vocació que tenen una manera diferent d’analitzar el que ocorre, de sintetitzar els fets i fer-ho a més amb la rapidesa imparable del temps. De fet, afirma que les relacions amb els periodistes del diari sempre van ser molt bones.
Però, sens dubte, el que dona força de thriller a Ciudadano Polanco és el que l’autor qualifica com els dies de soroll i fúria, i que en realitat van ser anys, en què Cebrián explica com quan el Grup Prisa va posar en marxa Sogecable, el govern de José María Aznar va desencadenar una guerra contra el grup i els seus alts directius, particularment contra Polanco i Cebrián, que va tenir un alt cost personal i econòmic. Cebrián relata al llibre: “Polanco era més gran que jo, i ho va portar molt malament. Jo era quinze anys més jove, i també ho portava malament. Ell es veia a la presó, directament; estava convençut que ens tancarien. Jo també ho veia així, però a la seva edat ell es veia molt afectat, no tant pel conflicte amb el Govern sinó per les acusacions que feien que ens emportàvem la pasta (en realitat, la fiança dels descodificadors de la televisió de pagament). Era inconcebible”.
El llibre dona veu a personatges que van ser molt pròxims a Polanco, entre ells Javier Godó, editor de La Vanguardia. Cruz li pregunta per la referència de l’editor de Prisa sobre la raresa dels periodistes. Godó distingeix entre professionals compromesos amb el seu ofici i la societat a la qual serveixen, i els pirates –que també n’hi ha– que extorsionen la gent. Però no veu en risc la professió: “El periodisme és més necessari que mai –assegura–, perquè la veritat està més atacada que mai”. Godó afirma que des del primer dia que es van conèixer va veure Polanco com un amic, que el va ajudar en temps difícils, quan la dreta mediàtica va intentar apoderar-se d’Antena 3 Radio, que era propietat seva: “Si ell no m’hagués ajudat, hauria perillat fins i tot l’avenir de La Vanguardia”, afirma l’editor català en aquest llibre de Juan Cruz, que fa cirurgia d’uns anys en què els franctiradors contra la llibertat van decidir que el periodisme, com el carrer, era seu. |
Juan Cruz Ruiz
DEBATE. 416 PÀGINES. 20,90 EUROS
La catedràtica de Filologia Romànica Victoria Cirlot
El llibre dona veu a personatges que van ser molt pròxims a Polanco, entre ells Javier Godó, editor de ‘La Vanguardia’
o el superhome. Un desplaçament en la lectura del mite, d’objecte de l’abandonament de l’heroi a subjecte filosòfic que espera i interpel·la Dionís –no debades déu de la fecunditat i de l’alegria–, que resulta d’una radical modernitat i és també el salt que fa la filosofia amb l’autor de Zaratustra.
Les múltiples associacions que l’autora estableix i les noves lectures de la vida i l’obra del filòsof en vista de la potència simbòlica del mite fan del llibre una lectura de gran interès, potser massa aferrat a l’hermenèutica o a les fonts.
L’assaig indaga així mateix en el ditirambe de Dionís i en tot el treball entorn delmitequevarealitzarelfilòsofenelsúltims anys de la seva vida. El mite naturalment no s’esgota i el misteri persisteix, sempredisponiblecomtotsímbolanoves interpretacionsqueensdoninsentit. |
Victoria Cirlot Ariadna abandonada
ALPHA DECAY. 194 PÀGINES. 23,90 EUROS