La Vanguardia (Català) - Culturas
Orgull d’extraradi
Premi del Públic al passat Festival de Màlaga, ‘Chavalas’, de Carol Rodríguez, és una pel·lícula d’amistat femenina que reivindica la perifèria barcelonina
L’escriptora Anna Pacheco, que va créixer a la Trinitat i de qui es va parlar molt fa un parell d’anys per Listas, guapas, limpias (Caballo de Troya), va dir una cosa així com que “la vergonya de classe és el pas previ a l’orgull de classe”, i aquest és també el viatge de la Marta, el personatge interpretat per Vicky Luengo (revelada per la magnífica sèrie Antidisturbios )a Chavalas, primer llargmetratge dirigit per Carol Rodríguez després de gairebé una dècada dirigint curts, com Superchavalas (2017), o la sitcom Bany compartit. La pel·lícula, que té prevista la seva estrena el 3 de setembre, es va rodar al barri de Sant Ildefons (Cornellà), a la perifèria de Barcelona, no molt lluny d’on van créixer Carol i la seva germana Marina Rodríguez, que firma un guió amb traces autobiogràfiques: “Nosaltres som de la Gavarra, que està enganxat a Sant Ildefons, i per a la pel·lícula ens hem inspirat en els nostres pares i en les nostres amigues, fins i tot hi hem posat converses de casa”. Respecte a la “vergonya de classe”, Rodríguez admet que “és un viatge que hem fet molta gent de barri, i que es continua veient avui dia”.
La Marta, la Vicky Luengo de Chavalas, arriba fins i tot a mentir per ocultar els seus orígens, i sobretot per obviar que, després d’intentar obrirse pas com a fotògrafa a la Ciutat Comtal, s’ha vist obligada a tornar al barri, primer a casa d’una amiga i després a la dels seus pares, per acabar treballant a les ordres d’un fotògraf de casaments i batejos, a qui dona vida un inesperat José Mota, molt allunyat del seu habitual histrionisme: “Va ser una proposta del meu productor, Miguel Torrente, però em va agradar molt la sensibilitat i la tendresa amb què retrata un d’aquells fotògrafs de barri que, al cap i a la fi, també són artistes, encara que estiguin allunyats del gust més esnob de la Marta”. La directora admet que no ha arribat mai tan lluny com mentir sobre els seus orígens,
“encara que sí que els he omès. Quan em preguntaven d’on era, deia que ‘de Barcelona’. Per què ser més precisa?”.
Naturalment, són inseguretats que brollen en l’adolescència, però que poden esclatar en el salt a la universitat: “La primera vegada que vaig haver de parlar català va ser quan vaig anar a la universitat per estudiar Comunicació Audiovisual. A Cornellà gairebé ningú no el parla, encara que també hi ha alguns catalans de tota la vida. Però ni nosaltres, ni tampoc els nostres amics, no solíem parlar-lo”, explica sobre una certa tensió lingüística que es palpa a Chavalas .“Ala uni em vaig haver de preguntar per què soc diferent? Després em vaig adonar que els fills d’obrers manuals representàvem amb prou feines un deu per cent dels estudiants. Montse Santolino, que és una activista de l’Hospitalet, diu que a més les filles d’obrers sempre estudien carreres pràctiques, com Economia i Dret, perquè els seus pares, que s’han trencat el llom per pagar-los la universitat, no volen que estudiïn coses com Belles Arts o cinema”.
Si la lectura social de Chavalas resulta inevitable, la realitzadora assegura que precisament ha volgut fugir d’això: “Nosaltres volíem fer una pel·lícula d’amigues, però contextualitzada en el que havíem conegut, una mica com la sèrie Girls, de Lena Dunham, però a Cornellà. De fet, al principi volíem que fos una sèrie, amb una trama més coral, però es va quedar en un llarg”. També admet que “la pel·lícula, entre altres coses, neix d’estar tipa de no veure explicada la meva perifèria, el barri en el qual havia crescut. A banda del cinema quinqui dels vuitanta, que en el seu moment va tenir molt sentit, perquè és obvi que els barris van néixer amb molts problemes, construïts a sac, sense serveis, per ubicar tots els que venien d’Andalusia, Galícia o Extremadura a treballar a les fàbriques. Però que no és una cosa amb què pugui identificar-me, perquè jo vaig néixer l’any 81 i no és el que he conegut. El prejudici d’associar
“Volíem fer una pel·lícula d’amigues”, assegura la directora, però la lectura social del film resulta inevitable