La Vanguardia (Català) - Culturas
Deu fites de la col·lecció Tous
‘En temps real. La Col·lecció Rafael Tous d’art conceptual’, que es pot veure al Macba fins al proper 9 de gener, és una de les exposicions estrella de la temporada barcelonina. Ofereix una selecció de les obres que va cedir al museu fa un any el col·lecc
Bruce Chatwin, que va treballar molts anys per a la companyia de subhastes Sotheby’s, quan ja havia abandonat aquest ofici per un altre de viatger i escriptor, defensava les col·leccions privades. Deia que cada cinquanta anys els museus haurien d’obrir les seves portes per permetre que la gent els saquegés. D’aquesta manera, argumentava, les propietats privades tornarien a la circulació i l’art de recopilar romandria sempre viu.
El col·leccionisme és un art primordial i profundament poètic. Tota col·lecció comporta una selecció que condiciona la producció artística o decideix la supervivència d’unes obres i no d’altres. De la mateixa manera que un gran editor és un escriptor que construeix la seva obra a través d’un catàleg harmoniós, compost per llibres d’autors diferents, un col·leccionista d’art és un artista que s’expressa a través dels artistes que incorpora. Rafel Tous (Barcelona, 1940) és exactament això.
L’avantatge de les col·leccions privades respecte a les grans col·leccions públiques de museus i institucions és que mentre que aquests realitzen les seves compres a través d’un procés complex, per mitjà d’un comitè subjecte a compromisos de tota mena: des de les limitacions pressupostàries fins a la necessitat d’escollir determinades obres d’artistes que es considera que “falten” al museu, passant pels diferents criteris ètics i estètics de cada un dels seus membres, i tot això desemboca sovint en una política conservadora, de manera que l’obra més arriscada, la més trencadora, la més interessant, queda fora, el col·leccionista es guia pel seu coup de coeur i compra el que li agrada sense una altra consideració que la subjectivitat. No és estrany que sigui a les col·leccions privades on apareixen les obres més trencadores, les peces essencials d’una època, les que després els museus es veuran obligats a comprar.
Per al col·leccionista, els objectes, amb la seva permanència, representen l’etern davant la volatilitat de la vida. L’originalitat de Tous és que ha realitzat una col·lecció que, a priori, no és essencialment objectual, sinó conceptual. Explica Tous que, després d’iniciar-se en el col·leccionisme amb artistes del que podríem anomenar el resistencialisme a la dictadura –de Guinovart a Equip Crònica–, va descobrir en l’art conceptual que “el concepte de les idees era superior al de l’objecte”, una cosa profundament revolucionària en aquells moments. En el dilema entre l’efímer i l’etern; entre la permanència dels objectes i l’eteri del concepte, va escollir això últim i es va envoltar d’artistes que produïen coses que ningú no demanava.
Cal situar-se en aquell moment seminal, a cavall del final de la dècada dels seixanta i els primers anys dels setanta; en la línia de la ruptura seixantavuitista, que en el camp de l’art ja tenia una llarga tradició subversiva. Perquè l’art conceptual és, essencialment, un art subversiu i polític. En primer lloc, per al mateix món de l’art –hauríem de dir el negoci internacional de l’art– per la seva militància anticomercial i perquè qüestionava els significats convencionals del consum d’art i la seva articulació a través d’una xarxa de galeries, museus i crítics.
El 1973, Antoni Tàpies –ja un artista de fama mundial– va publicar en aquest mateix diari una brutal crítica desqualificadora del conceptualisme i una defensa a ultrança de la pràctica artística tradicional. Citant J.V. Foix, Tàpies alliçonava aquests joves impertinents que desafiaven la seva primacia: “El poeta, com a poeta, no ha de tenir cap altra motivació lírica que la poesia. Si vol intervenir com a tal (en la revolució del nombre més gran) la poesia se li ofega als estanys mòrbids de la retòrica”. Les tesis dels artistes conceptuals eren, per Tàpies, “la cançó de sempre, el tic obsessiu que el creador és més social, més progressista, per fets afegits o accessoris. No per la seva pròpia obra, no pel que ha dit al seu propi terreny. En el fons és continuar sense creure en l’art d’avantguarda, no tenir sensibilitat per a la nova poesia. Una espècie d’avantguardisme vergonyant o un realisme socialista encobert”.
Però aleshores Tous ja era un convers, un creient en els nous camins de l’art contemporani. Comprava, ho reconeix, “amb el cor” i mai com una inversió. La primera porta l’hi va obrir Pere Noguera, que vivia a la Bisbal, i a través d’ell va descobrir una sèrie d’artistes conceptuals catalans: Francesc Abad, Jordi Benito, Jordi Pablo o Carlos Pazos. I seguint el fil es va trobar amb tota una generació: Ángel Jové, Benet Ferrer, Ferran García Sevilla, Jordi Cerdà, Teresa Gancedo, Eulàlia Grau, Antoni Llena, Llorenç Valverde, Eva Lootz, Pilar Palomer, així com els que s’havien instal·lat a les dues ciutats referencials per als artistes; els catalans de París: Antoni Miralda, Joan Rabascall, Jaume Xifra i Benet Rossell, i els de Nova York: Eugènia Balcells, Ángels Ribé, Francesc Torres, Antoni Muntadas i, més tard, també Miralda.
De simple col·leccionista Tous va passar a implicar-se en els processos de creació. El 1980 va obrir la galeria Metrònom, primer al barri de Sant Gervasi i després, el 1984, al costat del mercat del
2 3 4 5 6