La Vanguardia (Català) - Culturas
Un anglès a Deià
Apocos quilòmetres del centre de Deià, en plena serra de Tramuntana, declarada patrimoni mundial per la Unesco el 2011, es troba Ca n’Alluny, la casa allunyada. Així la va batejar Robert Graves quan s’hi va instal·lar quan va arribar a Mallorca l’any 1929, després de publicar Adeu a tot això, les seves memòries primerenques en les quals narra el que va viure durant la Primera Guerra Mundial. A Ca n’Alluny s’hi va estar fins que va morir, el 1985, amb algunes absències per viatges al Regne Unit, especialment durant els anys de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial. Graves va ser tan fidel al seu poble d’acollida que avui reposa al cementiri de Deià, alhora que ocupa un lloc d’honor al Racó dels Poetes (Poets’ Corner)de l’abadia de Westminster a Londres.
A la casa de Robert Graves és possible fantasiejar amb la idea que l’escriptor britànic continua vivint allà, i si no ens hi topem durant la nostra visita és perquè ha sortit un moment a fer algun encàrrec. De fet, al rebedor hi ha les seves camises planxades i plegades, ja que el costum en el seu temps era portar a rentar la roba al poble i rebre-la preaprada per tornar-sela a posar.
No hi ha trampes ni errors en la recuperació dels detalls d’aquesta casa convertida en museu, perquè William Graves,
fill i marmessor de l’escriptor, continua ocupant-se’n amb dedicació. Ell s’ha criat allà amb els seus germans Lucía, Juan i Tomás (tots ells fruit del matrimoni delseupareamblasevasegonadona,Beryl Pritchard), per això li resulta natural recrear els escenaris on va passar gran part de la seva infantesa, quan estudiava a l’escola pública de Deià per decisió dels seus pares.
Els Graves tenien aquell tipus de vida que tants anhelen avui: l’escriptor tallava llenya per escalfar la casa i elaborava melmelada amb les taronges amargues del jardí, els arbres del qual avui continuen donant fruits. De les seves pròpies oliveres n’obtenien l’oli, i la possibilitat de triar els ingredients de l’amanida del dinar només sortint al jardí era una realitat per a l’autor de La deessa blanca, assaig que va publicar el 1948, ja instal·lat de nou a Deià després de la Guerra Civil, i que li va atorgar el reconeixement internacional.
Convertida en museu el 2006, la casa de Graves és un model reeixit de recreació de la vida diària dels seus habitants. A la cuina veiem hortalisses fresques, que es reemplacen per d’altres quan es veuen pansides, i que actuen com a metàfora de la presència simbòlica de Graves a casa seva, com també ho fan les seves ulleres de muntura de closca o els seus manuscrits, plens de guixades i esborralls, amb fragments inserits a còpia de tisores i goma d’enganxar, tal com recorda el seu fill William. Robert Graves comptava també amb l’ajuda del seu assistent Kenneth Gay, que teclejava els seus manuscrits i realitzava tasques administratives.
Allà també va escriure les novel·les Jo, Claudi i Claudi el déu, que van il·lustrar diverses generacions d’arreu del món sobre la vida a la Roma imperial, especialment després de la seva adaptació televisiva a càrrec de la BBC, i que a ell li va servir per finançar la seva vida i la de la seva família durant dècades. Lluny d’aquesta faceta supervendes de Graves tenim la seva impremta artesanal, en la qual elaborava llibres per al seu segell editorial, Seizin Press. La màquina és una Albion del 1872 que, després d’haver-la reparat, avui continuen fent servir els germans William i Tomás Graves per imprimir poemes del seu pare en paper fabricat a mà.
Entre les lleixes de la seva biblioteca, plenes d’obres de Graham Green i Allan Sillitoe,potsersorprènveure-hidiversos volums en rus: eren de la seva dona, Beryl, que va ser autodidacta tant en aquesta llengua com en castellà, i fins i tot llegia els clàssics russos amb fluïdesa.
Totalment integrat a Deià però tan britànic com el campionat de Wimbledon –localitat on va néixer–, a Graves i a la seva companya Laura Riding, i més endavant a la seva segona esposa Beryl, no els faltaven ni el te a granel ni una vaixella de porcellana anglesa. Com que un rebost és més eloqüent sobre la vida diària d’una família que qualsevol llibre de memòries, tenint en compte els motllos metàl·lics
Aquí va escriure ‘Jo, Claudi’ i ‘Claudi el déu’, novel·les que van engrandir la seva fama amb l’adaptació televisiva de la BBC