Dràcula, al passeig de Gràcia

Sara Antoniazzi, professora de la Universitat Ca’Foscari de Venècia, reflexiona sobre la imatge de Barcelona al cinema, entre el testimoni i la invenció

En un moment de Drácula Barcelona

(2017), el documental de Carles Prats, Jesús Franco, el director de cinema de sèrie B, parla sobre Pequín. Què li agradaria més, rodar en un carrer de Pequín o inventar-se’l a l’estudi? Li agradaria més inventar-se’l –diu–, perquè ell és un creador, el cinema és una invenció i el director construeix la seva pròpia fantasia. Aquesta intervenció tan ben ensopegada lliga amb el punt de vista de Sara Antoniazzi (Conegliano, Itàlia, 1984), professora d’Estudis Culturals a la Universitat Ca’Foscari de Venècia, que obre el seu estudi amb una cita d’Ernst Lubitsch. Entre el París real i el París de la Paramount, Lubitsch considerava que el París de la Paramount era el que més parisejava. També cita Fellini, que quan va venir a Barcelona als anys vuitanta va dir que li agradaria filmar Barcelona, però a l’estudi 5 de Cinecittà. Molt sovint pensem que el cinema és un mitjà realista que documenta i transcriu. Però el cinema recrea, modela i inventa.

Amb aquest punt de partida, Antoniazzi proposa un doble recorregut. D’una banda, explica el paper de Barcelona en els orígens del cinema, des de les pel·lícules dels germans Lumière fins al gran moment del cinema sonor i dels estudis Orphea, el cinema policíac de la postguerra i l’Escola de Barcelona. De l’altra, proposa dues lectures sobre cinema i ciutat. La primera, sobre la ciutat vampiritzada pel franquisme i el porciolisme, a partir de la pel·lícula Umbracle

(1972) de Pere Portabella, amb Christopher Lee en el paper d’un senyor que s’assembla a Christopher

Lee i que visita Barcelona com a turista. La presència de l’actor, que tothom relaciona ambelcomteDràcula, l’ús de la fotografia i el so, que incorpora recursos del cinema de terror, permeten crear una atmosfera inquietant i transmetre un contingut polític: Barcelona és un nomort, una ciutat vampiritzada per l’especulació i la dictadura. L’altre cas és el de les pel·lícules del model Barcelona: Todo sobre mi madre (1999) de Pedro Almodòvar, Una casa de locos (2002) de Cédris Klapicsh i Vicky Cristina Barcelona

(2008) de Woody Allen, amb el contrapunt d’En construcción (2002) de José Luis Guerín i Biutiful (2010) d’Alejandro González Iñárritu: el xoc entre el marketing cinematogràfic i el cinema de denúncia. És un tema inacabable, amb moltes ramificacioms, i Antoniazzi n’ofereix unes pinzellades plenes de sentit. La disquisició inicial sobre les ciutats prototípiques del cinema i la geografia creativa emmarca molt bé la qüestió i l’assaig sobre Portabella i el porciolisme, que és de primera.

Un llibre escrit per una professora italiana, publicat per una editorial de Madrid sobre el cinema i Barcelona és una cosa que està molt bé. Antoniazzi fa servir amb llibertat la bibliografia teòrica internacional i la filmografia clàssica sobre la ciutat i té un coneixement sorprenent de la nostra història cultural. És profunda i alhora didàctica i, tot i que escriu des d’una perspectiva catalana, hi dóna una dimensió global que falta en molts estudis d’aquí. És un llibre que ha sorgit de l’àmbit acadèmic (va ser una tesi doctoral), però no és un d’aquells treballs de fer mèrits universitaris: neix de la passió pel cinema, Barcelona i Catalunya. I té una dimensió literària, de llibre ben escrit, que no és gens freqüent en aquesta mena d’estudis. Per exemple: quan ha explicat molt ben explicada la lectura política d’Umbracle,

A ‘Umbracle’ de Pere Portabella, Barcelona és un no-mort, una ciutat vampiritzada per l’especulació i la dictadura

proporciona un ventall d’exemples definitius sobre la Barcelona morta, que barregen amb molta naturalitat textos literaris en català i castellà: Brossa, Marsé, Goytisolo, Rodoreda i Candel. Barcelona en pantalla és, en el camp del cine, un equivalentdelquevaser Barcelona de RobertHughesperalahistòriacultural. |

Sara Antoniazzi Barcelona en pantalla. Una ciudad en el cine CATARATA. 205 PÀGINES. 17 EUROS

L’assaig d’Antoniazzi neix de la passió pel cinema, Barcelona i Catalunya, i té una dimensió literària, de llibre ben escrit