La Vanguardia (Català) - Culturas
L’espantosa claredat
Una imatge completa de la transgressora escriptora uruguaiana Armonía Somers a través dels seus relats i altres textos representatius
Armonía Somers (Harmonia Liropeya Etcheparre) va estudiar documentació pedagògica a París, Dijon, Ginebra i Madrid. Mestra i pedagoga, va ser educacionista i autora de llibres de pedagogia, fins que el 1971, als 57 anys, decideix concentrar-se en la creació literària. Com Ana María Matute, va viure llargs períodes de silenci, en el seu cas entre 1953 i 1963 i entre 1969 i 1979. Rares vegades apareix en públic. Va ser filla d’una mare molt catòlica i un comerciant anarquista i anticlerical que va decidir posar-li el nom d’Armonía, nom d’arrel anarquista, com va ocórrer amb la també uruguaiana Ida Vilariño, que coneixem com a Idea Vilariño.
Com ha fet Seix Barral amb La última niebla/La amortajada de María Luisa Bombal, tan propera a Somers, Páginas de Espuma no s’ha limitat a recopilar els seus contes, sinó que per completar la imatge de l’escriptora s’inclouen altres textos. El llarg pròleg de María Cristina Dalmagro té totes les característiques d’un assaig acadèmic. Falta informació sobre la biografia de l’escriptora; quan ens diu que Somers recorre a les tradicions per subvertir-les no ens diu de quines tradicions parla, perquè per tradicions tenim Horacio Quiroga amb el seu canònic Cuentos de amor, de locura y de muerte, els temes centrals de la narrativa de Somers. I quan parla de les seves “lectures múltiples que es condensen i expandeixen”, no especifica quines lectures són. Tot i això, la introducció de Dalmagro és un text imprescindible per endinsar-se en l’obra de l’escriptora, de la seva primera novel·la, La mujer denuda (1950), al llibre pòstum, El hacedor de girasoles (1994), amb Última entrevista a una mujer que nos ha rechazado, una “autoentrevista” que revela –com també revelen les Trece preguntas a Armonía Somers de Miguel Ángel Campomónico també inclosa aquí– la sòlida formació cultural i la capacitat autocrítica i d’autoanàlisi.
És així com amb el pròleg i les dues entrevistes podem endinsar-nos en la seva narrativa. Convé ressaltar la presència dels misteris i la impossibilitat de desxifrar-los, coherent amb la “voluntat antiinterpretativa” de l’autora. Hi ha la transgressió, que vam veure ja en Bombal, junt amb la dessacralització de la mort i els seus rituals (“un muerto que no murió”) i l’obsessió pel temps, central a Esperando a Polidoro, on “el dueño de los relojes administraba el tiempo allí como un Cronos”, i per això en té setanta. La “presencia o ausencia de Dios” està relacionada amb els comentaris irreverents, com a l’iconoclasta El derrumbamiento, estretament relacionat amb l’erotisme, en una escriptura fortament sensual, amb impactants imatges sobre el sexe: “Ya cerca de mi narciso de oro”, “hundirme en la humedad de tu huerto”, “era un seno increíble”... Ens acompanyen imatges de la naturalesa, una bellesa, una harmonia que contrasta amb el que Ángel Rama, el seu principal valedor, ha anomenat “la fascinación del horror”; i, declara l’autora, “de repente, por lo general en los finales, salta el resorte provocativo, una especie de posesión diabólica, y ya no puedo escribir para los santos, sino para los torturados hombres”. Tot tan extrem que ens condueix al regne de la bogeria, en la qual els personatges se senten acorralats per la lògica, amb preguntes i més preguntes que no porten enlloc, per això ens trobem amb finals resolts d’una manera poc previsible, amb relats que van de l’àmbit festiu al mortuori. Submergir-s’hi és submergir-se en el millor de la literatura. |
Ens trobem amb finals resolts d’una manera poc previsible, en històries que van de l’àmbit festiu al mortuori
Armonía Somers
Cuentos completos
PÁGINAS DE ESPUMA. PRÒLEG DE MARÍA CRISTINA DALMAGRO. 620 PÀGINES. 29 EUROS