La Vanguardia (Català) - Culturas
Stefan Zweig: èxit i tragèdia
El gran biògraf i novel·lista va portar intermitentment un diari entre el 1912 i el 1940. En les seves anotacions trobem des del panorama d’una societat sacsejada per la guerra a impressions de viatges i de vida quotidiana Raons per a un suïcidi
“Llegir un diari és com entrar en una habitació gairebé a les fosques”, sol dir Philippe Lejeune, el gran especialista francès. “Al principi estàs perdut, només progressivament et vas orientant”. Això succeeix amb aquests diaris que l’escriptor austríac Stefan Zweig (18811942) va portar de manera intermitent entre el 1912 i el 1940, i que ara publica Quaderns Crema en català i Acantilado en castellà.
Les primeres pàgines són com una agenda: breus anotacions, curioses però sense gaire interès. “Dimecres, 11 de setembre”, per exemple. “He perdut el matí amb l’arribada dels pares i quefers similars; a la tarda he fullejat mandrosament Shakespeare, més que no pas llegir-lo, i no ha estat fins al vespre que he provat d’escriure un poema, el qual reïx a mitges...”. Apareixen molts noms que no ens diuen res, encara que són deliciosos els retrats superficials amb què Zweig els acompanya: aquest “vanitós i poc intel·ligent, d’aquí que sigui una persona influent a Àustria”, l’altre “és perillós, perquè només és tractable si abans li has certificat la teva admiració, preferiblement amb lletra d’impremta”.
A poc a poc, els apunts van guanyant en profunditat, quan Zweig anota les seves trobades amb persones que realment li interessen, com el gran poeta alemany Rilke, o el pacifista francès Romain Rolland, que considera el seu
Els apunts guanyen quan parla de gent que li interessa: Rilke, Rolland o la senyora Winternitz, la seva futura dona
mestre. En un altre ordre de coses, apareix la senyora Von Winternitz, “una dona veritablement sensible”, que li agrada. “No m’atreveixo a fer cap insinuació eròtica”, confessa, perquè “causaria estralls, i a més, aquesta reserva latent en la nostra relació és enormement excitant”.
Tot canvia bruscament a finals del juliol del 1914. En els anys següents, el diari de Zweig té gairebé només un tema: la guerra. I a part de registrar i comentar, febrilment, les notícies: victòries, derrotes, negociacions, moviments de tropes..., reflexiona. Sobre el patriotisme, que qualifica d’“egoisme de masses”, sobre l’“alegria infame” de molts davant el vessament de sang enemic, sobre la frivolitat dels qui, a Viena, continuen anant a ballar, al teatre... Ell havia estat declarat no apte per al servei; no va anar mai al front. Tot i això, la part del diari en què explica el viatge que fa per Galitzia el juliol del 1915, per veure el rastre que la guerra ha deixat a la regió, és interessantíssim: vívid, eloqüent en els detalls... Quin gran reporter hauria pogut ser Zweig, que no va desenvolupar aquella faceta perquè es va dedicar a moltes altres: va ser dramaturg, poeta, novel·lista de gran èxit, i un prolífic biògraf que va renovar completament el gènere.
Després de la guerra, Zweig deixa el diari; en els anys següents, el reprendrà durant breus temporades, sovint lligat a viatges. Els seus Apunts de Nova York del 1935 són curiosíssims: ens restitueixen la sorpresa davant una cosa que avui donem per descomptada, la llum elèctrica. A la nit, escriu, “les fileres de cases s’il·luminen, mentre el cel es comença a enfosquir. Però, aleshores, un se sobresalta: amunt, molt amunt, hi ha quelcom lluminós que sura en l’aire, una torre, una columna, unes finestres, rectangles enmig del no-res, i dalt de tot del cel, un rellotge...”. Encara que en algun moment, li amarga l’estada una “desagradable carta de Frederike”, que qualifica d’“histèrica”. Es tracta d’aquella senyora Von Winternitz que tan delicada li semblava el 1912, convertida mentrestant en senyora Zweig... El matrimoni acabaria en divorci, i com molts homes exitosos, Zweig tindria una segona esposa molt més jove i més dedicada a ell (era la seva secretària) que la primera.
“Demà, no, d’aquí un quart d’hora faig 50 anys (quin horror!)”, escriu Zweig la nit del 27 de novembre del 1931. I tot i que l’aniversari li porta munts de telegrames, cartes i regals, es pregunta amb cansament: “Hi haurà mai res de nou a la meva vida?”.
Per a la seva desgràcia, n’hi va haver. Ho registren els dos últims quaderns (1939-1940) inclosos en aquests diaris: el nazisme i la Segona Guerra Mundial. Que van empènyer Zweig, jueu, a exiliar-se al Regne Unit i fugir després al Brasil, on acabaria llevant-se la vida. |
Stefan Zweig
Dietaris/ Diarios
QUADERNS CREMA/ ACANTILADO. EDICIÓ DE KNUT BECK I PREFACI DE MAURICIO WIESENTHAL EN ELS DOS IDIOMES. TRADUCCIÓ AL CATALÀ: TIANA PUIG/ AL CASTELLÀ: TERESA RUIZ ROSAS. 592/576 PÀGINES. 32 EUROS
Per què no va esperar?, ens preguntem. Podem entendre que, refugiat al Regne Unit, Stefan Zweig tingués por de la invasió nazi: “No voldria caure en mans d’aquests homes en vida”, explica, i pren precaucions: “Ja m’he procurat certa ampolleta” .... Però al Brasil no corria perill. Llavors...? Ell mateix va deixant caure al seu diari de 1939-1940 les raons que el portaran a la decisió del 1942:
“Sé que les coses no tornaran mai a ser com abans, i una vida amb una França destruïda i en una Anglaterra hostil –a l’alemany o al jueu que soc– no té cap sentit per a mi; tampoc pel que fa a la meva carrera literària: tots els projectes a què encara podria dedicar-me s’han vist truncats durant anys per la meva manca de concentració i, de totes maneres, als seixanta anys un ja no és el que era, està mig acabat”.
El 22 de febrer del 1942, una sobredosi de barbitúrics acabaria amb la vida de l’Stefan i la Lotte Zweig. Ell tenia 61 anys; ella, 34.