La Vanguardia (Català) - Culturas
Estratègia contra les desfetes
Ben documentada i absorbent recreació del terratrèmol que va assolar Lisboa el 1755 i les històries personals encreuades
Des dels seus orígens –des de La Ilíada senseanarméslluny–laficcióhistòricaha tingut una estima especial per devastacions, cataclismes, aniquilaments. Només cal veure el joc que ha donat Pompeia. O les epidèmies, ja siguin medievals (Opus Nigrum de Yourcenar) o modernes (Els promesos de Manzoni). O les matances bèl·liques (Escorxador número 5 de Vonnegut). Resurrecta de Vic Echegoyen (Madrid, 1969) s’inscriuria en aquesta veta i recrea el terratrèmol de Lisboa del 1755 que va posar de cap per avall no només una de les capitals europees llavors més opulentes sinó que va esquerdar la fe en la raó i en les conquestes científiques d’aquell segle.
No hi ha dubte que l’autora d’aquest fresc s’ha capbussat fins al coll en la topografia de la ciutat i el bigarradíssim cens que l’habitava aleshores. I ha narrat aquell sisme cenyint-se a les set hores fortes en què va esclatar, i desgranant coralment dotzenes i dotzenes de personatges (des de nobles i indigents a presidiaris i bagasses, passant per castrati, diplomàtics i tota classe de religiosos, sense oblidar la cort de Josep I de Bragança), les vicissituds dels quals descriu igualitàriament, en retalls que s’entrecreuen i arriben a formar un microcosmos formiguejant. Echegoyen arrenca la novel·la quan a les nou del matí els lisboetes estaven ben lluny de saberelqueelsveniaaldamunt;relataacontinuació l’apocalíptica desfeta, quan temples i palaus es van desplomar com si res; se centra després en els consegüents sismes submarins i incendis que van acabar d’arrasar les àrees més afectades; i pinta així mateix amb detall els afanys amb què uns quants personatges, els de més tremp –el ministre de la guerra, una monja brígida, un enginyer en cap, un cirurgià incansable...–, van reaccionar al desastre, posant fil a l’agulla. Contrasten així les conductes dels qui, davant la catàstrofe, van mirar només per la seva supervivència (i fins i tot pel seu profit), dels qui van anar més enllà, van actuar amb un espontani sentit cívic i van posar de seguida l’espatlla per a una reconstrucció col·lectiva, salvant vides i arxius i evitant saquejos.
Vic Echegoyen és una autora hispanohongaresa, reneboda de Sandor Marai; té en el seu historial dues novel·les històriques més, una d’elles d’espadatxins, i treballa de traductora en organismes internacionals. Amb aquest currículum no ha d’estranyar-nos que hagi sabut captar formidablement el cosmopolitisme que traspuava la Lisboa del XVIII, amb la seva
L’autora ha captat molt bé el cosmopolitisme de la ciutat, amb la seva barreja de confessions, races i llengües
barreja de confessions, races i llengües. L’enfonsament de la ciutat –ens ve a dir l’autora– va delmar sens dubte aquest gresol de cultures, però va portar en contrapartida una purga: va desbaratar molts rols massa jerarquitzats; va concitar solidaritats abans inimaginables; i en la reurbanització de la metròpolis, va donar peu a un creu i ratlla sobre el qual es van aixecar barris més folgats. I en definitiva el llibre és una oda a l’esperit pragmàtic, a l’acció resolutiva i reparadora, i als caràcters que lluny de recrear-se en laments mil·lenaristes, es van posar a restablir la normalitat. |
Vic Echegoyen Resurrecta
EDHASA. 525 PÀGINES. 22 EUROS