La Vanguardia (Català) - Culturas
Després del boom
Dues visions panoràmiques d’Amèrica Llatina des de perspectives complementàries: Michi Strausfeld des del coneixement personal de les grans figures de la literatura; Jon Lee Anderson des del reporterisme a peu de carrer
Què entenem per present i identitat llatinoamericana? D’aquestes incògnites sorgeixen, gairebé simultàniament, els llibres de Jon Lee Anderson i Michi Strausfeld. Dos escriptors que es pregunten per la realitat local i que, si bé forans, aconsegueixen cenyir-se a allò que alguna vegada va dir Alejo Carpentier: “Per explicar Llatinoamèrica fa falta una sensibilitat llatinoamericana”. Perquè hi ha en ells un exercici conscient, una mirada amb perspectiva –que sempre ens va bé als llatinoamericans– de reconstrucció de la història recent, per traçar així un mapa, un que aprofundeix en la històrica relació de codependència entre política i literatura local.
El boom llatinoamericà ho va fer molt evident en el seu moment. Aquell fenomen literari que va llançar a la fama internacional escriptors com Cortázar, Vargas Llosa, o qui va ser l’etern pont de diàleg entre els líders polítics antagònics del continent: el Gabo García Márquez. Amb aquell amor profund per la política, es converteix definitivament en el fantasma proriadors tagònic que creua aquests dos llibres.
Los años de la espiral es construeix així: des de les figures emblema de la política, però també des de trobades amb escriptors com García Márquez. Perquè Jon Lee Anderson entén que la política llatinoamericana ha anat de la mà de les seves grans novel·les. Així escriu sobre el que ell anomena la dècada més volàtil d’Amèrica Llatina, aquesta que transcorre entre el 2010 i el 2020. Amb gran destresa narrativa, ens porta als escenaris locals més insòlits: a conèixer el poble aïllat dels mashco piro a la selva amazònica, a l’acord de pau a Colòmbia, a la Veneçuela de Chávez i de Maduro. S’endinsa, en fi, en diverses individualitats que aconsegueixen pintar un panorama general del continent. Procura explicar també sobre els vestigis de tantes dictadures i analitzar la influència canviant dels Estats Units a la regió. Des de la prometedora “marea rosa” (l’ascens d’una esquerra amb afanys revolucionaris, amb Chávez, els Castro o Lula) fins a la mort dels líders socialistes i l’aparició d’una temible ultradreta que té com a cap Bolsonaro al Brasil. També en aquests anys s’accelera la devastació mediambiental i augmenten les desigualtats econòmiques, i tot donarà peu al que per a Lee Anderson és el panorama llatinoamericà d’avui: anys de turbulència que culminen en esclats socials. Però el cert és que no tot són catàstrofes i democràcies dèbils.
En aquest sentit, Michi Strausfeld dibuixa un panorama més complex i menys tràgic de la realitat llatinoamericana. Mariposas amarillas y señores dictadores, si bé assenyala els punts febles dels governs regionals, s’enfoca a determinar com d’arrelada que està la política en la literatura local i decideix, per contestar les seves preguntes (i conscient del seu biaix com a alemanya), narrar Llatinoamèrica des de les seves pròpies veus: escriptors i histoconfrontats per entendre la qüestió identitària i aquella recerca eterna de les arrels perdudes. La tesi de Strausfeld conclou que la literatura llatinoamericana ha estat l’instrument privilegiat de l’entesa. No només perquè el món veu a través dels ulls d’Amèrica –“i amb Amèrica em refereixo al continent”, que diria César Vallejo–, sinó també perquè Amèrica pugui comprendre’s a si mateixa. Un ambiciós llibre que, en tot cas, aconsegueix el seu propòsit amb escreix. Perquè no només narra el discurs polític descolonial i antiimperialista de la regió. També comprèn que part de la nostra identitat es concep com a mestissa. Fills bastards d’un pare violador absent i una mare indígena religiosa, dirà Sonia Montecinos: estem íntimament lligats a Europa mitjançant una llengua comuna i cultures entrellaçades. I malgrat tot l’horror, ens considerem un continent quiltro (com es diu a Xile): mestís en els seus orígens. I hem construït una identitat positiva en aquest híbrid.
Des d’allà explica, també, la història literària del continent. En aquest sentit funciona, paral·lelament, com una formidable guia de lectura, passant per textos originaris canònics fins al boom, on esmenta les dones que es van incorporar, com Clarice Lispector o Silvina Ocampo. Strausfeld, com a dona, procura no oblidar el seu gènere com ens va oblidar la història universal.
I comença a parlar d’un “nou boom”. Tan intrínsecament polític com sempre, però que es renova en tractar qüestions actuals. Com el canvi climàtic o la reivindicació dels pobles originaris, que per cert porten la sostenibilitat a l’ADN. O la immigració, un dels principals problemes del segle XXI. Davant això, sorgeix la distingida crònica llatinoamericana i una nova onada de thrillers polítics i novel·les policials que denuncien realitats sociopolítiques locals.
Estem definitivament davant el panorama posterior als anys daurats del boom, un que s’arrela, també, en complexitats polítiques. Perquè en aquestes espirals confuses creix la realitat d’un continent mestís, molt trencadís, divers i, sobretot, difícil, complex. Com va dir García Márquez: “La vida no és sinó una contínua successió d’oportunitats per sobreviure”. Només un llatinoamericà podria haver escrit una cosa així. |
García Márquez, amb el seu amor profund per la política, es converteix en el fantasma protagònic que creua aquests llibres
El llibre de Strausfeld funciona com una formidable guia de lectura, que incorpora i reivindica autores
Jon Lee Anderson
Los años de la espiral. Crónicas de América Latina SEXTO PISO. TRADUCCIÓ: DANIEL SALDAÑA PARÍS. 710 PÀGINES. 29,90 EUROS
Michi Strausfeld
Mariposas amarillas y los señores dictadores DEBATE. TRADUCCIÓ: IBON ZUBIAUR. 576 PÀGINES. 26,90 EUROS