La Vanguardia (Català) - Culturas
Una educació sentimental
Rebel·lia, sexe i religió, trio d’asos en l’escriptura vital i absorbent de la colombiana Margarita García Robayo
Margarita García Robayo va néixer a Cartagena (Colòmbia) el 1980 i actualment viu a Buenos Aires. Es va educar durant quinze anys en una escola religiosa de l’Opus Dei, on una de les assignatures era Teen Aid, una assignatura de castedat per a adolescents: “Cuando sales del colegio te das cuenta que estuviste toda una vida engañada, viviendo cosas absurdas”. “La insatisfacción es un gran motor de escritura. Y la rabia”, cosa que explica la dominant presència, com a expressió de rebel·lia, del sexe i de la religió. La seva escriptura deu molt a les seves pròpies experiències, com veiem d’una manera explícita a Primera persona (2017), compilació de deu cròniques molt personals, al voltant de la recerca d’identitat.
El sonido de las olas consta de dues novel·les curtes i d’un breu text, Educación
sexual, publicat per entregues el 2016. El llibre s’obre amb Hasta que pase el huracán, del 2012. Novel·la que es mou en diferents escenaris. “Lo bueno y lo malo de vivir frente al mar es exactamente lo mismo: que el mundo se acaba en el horizonte, o sea, que el mundo nunca se acaba. Uno siempre espera demasiado. Primero espera que todo lo que está esperando le llegue un día en un barco, y cuando se da cuenta de que nada va a llegar entiende que tiene que salir a buscarlo. Yo odiaba mi ciudad porque era bellísima y también feísima”. Medellín li sembla una porqueria. Anar-se’n a Veneçuela: “Hasta quedarse acá era mejor”. A Los Angeles no s’arribava enlloc, per la qual cosa és fàcil deduir que l’espai més habitable és el de la pròpia novel·la. I el mateix ocorre amb la família: “Mi papá era un señor bastante inútil”. Tot el que havia de fer, propietari de dos taxis, era vigilar que els xofers no li robessin, i al final “había abandonado del todo el negocio de los taxis, pero seguía quejándose”. A la narradora només li queda com a refugi el conflictiu sexe. Es fa addicta a Toño. Tot el que vol Johnny és que “le dijera porquerías mientras la tocaba”. Gustavo “me acarició allá abajo con dos dedos”. “A las azafatas jóvenes no nos gustaban los gringos porque no sabían tirar”. Però no només és la narradora: “Rosita se sacaba la blusa y hacía que le tocara los senos”; “Odi meneaba el culo como una serpiente venenosa”; “Olga una vez calentó un plátano...”. Prou, no segueixo, només vull assenyalar que el sexe, més que un plaer alliberador, és un gest de rebel·lia i provocació. Si per a Olga “su punto de fuga era una mata de pelos negros apretados”, Garcia Robayo no té pèls a la llengua.
Semblants observacions poden ferse de Lo que no aprendí (2013), novel·la molt més agitada, centrada en la figura del pare, el personatge més misteriós, i la narradora, Catalina o Caty, la més complexa. El pare, Gabriel, “como bien sabes, es una persona especial”. “Tiene algo así, como unos poderes”. A la seva oficina atén persones, però no sabem en què les ajuda. La filla, intrigada, espia: “¿Cuál sería su secreto?”. Va a la seva biblioteca i s’emporta el llibre de Los siete principios que deia, entre altres coses, que “la mente creaba realidades, o sea, que si uno pensaba una cosa con mucha intensidad, esa cosa se hacía real”. S’esmenta la casa dels mafiosos. Apareix una noia assassinada. Hi ha moltes referències a la situació política colombiana: el president Gaviria, la nova Constitució, la guerrilla, la detenció de Pablo Escobar, vist com un Salvare Giuliano. Educación sexual il·lumina la visió de García Robayo del sexe, la religió, els pares i la família. Una novel·la vital i absorbent, veritable document de l’ànima colombiana. |
Consta de dues novel·les curtes i d’un text breu, ‘Educación sexual’, que ens dona la dimensió literària de l’autora
Margarita García Robayo