La Vanguardia (Català) - Culturas
Paradoxes del progrés
Natalia Carrero dibuixa dotze postals entorn de la mutació de Barcelona en olímpica, que va possibilitar la refundació del seu mite
A la darrera escena una família soriana visita el Museu de l’Esport. La narradora els segueix per les sales dedicades als Jocs de Barcelona. A la paret estan penjades fotografies de la cerimònia d’inauguració. Dues de relacionades amb la corona. La família comenta les imatges, però la mare demana al marit i els nens que parlin a cau d’orella perquè estan xerrant sobre una cosa tímidament inconvenient sobre la monarquia. Que si ells, els de Sòria, són republicans, que si el Rei “cortó y trincó, cazó y acaparó cuanto pudo”. Aquesta ha estat l’estratègia retòrica i ideològica que tracciona l’episodi nacional. La del contrast, a voltes explícit i de vegades no, entre allò públic i allò privat, entre el silenciat i el real. L’escissió entre la vida emmotllada al relat exitós de la ciutat i la vida urbana on el poder degluteix les persones concretes. Al sortir del museu la família passa per la botiga de records. Helena, la nena de la família, aconsegueix que els seus pares comprin un acordió de 12 postals barcelonines. La suma de les postals és el llibre que el lector acaba de llegir: un dard llançat al globus de la Cultura CT.
Durant els últims mesos han coincidit a les llibreries dues col·leccions que mostren la cara i la creu de l’Espanya contemporània. Una, d’històrica, és La España del siglo XX en siete días dirigida per Jordi Canal. L’altra, novel·lística, uns Episodios Nacionales centrats en els últims quaranta anys. A totes dues hi ha un llibre sobre els atemptats de l’11 M i un altre sobre els Jocs del 92. El d’història el firma Canal i, amb bones raons, defensa el mite d’aquell any com el de la plena normalització. “España se presentó abiertamente como una nación y una sociedad democráticas, modernas, económicamente sólidas, avanzadas, creativas y capaces de emprender y de intervenir en los problemas universales”. Però perquè això fos possible i Cobi s’enlairés, què passava al costat fosc de la realitat?
Aquella creu de la mutació la va fabular Vázquez Montalbán a Sabotaje olímpico. La farsa va aparèixer primer a la premsa. Publicada en llibre, el seu autor va ser rotund: “Todo ha sido un gran negocio mediático y urbanístico. Nos ha quedado una ciudad llena de oficinas, pero vacía de negocios”. Des d’aquella mirada dissident fabula Natalia Carrero (Barcelona, 1970) escrivint dotze postals al voltant d’una mutació de Barcelona que va possibilitar la refundació del seu mite.
“Todo era vida alegre y festivalera pero no todas las vidas tenían el mismo horizonte”. Per exemple, la seva. Per explicar aquelles vides, la narradora –reticent al jo– es legitima a les primeres pàgines utilitzant-lo i parlant de la seva esquizofrènia patida el dia del 1986 quan la ciutat va ser designada seu olímpica. La seva malaltia contrasta amb la dinàmica de cohesió col·lectiva. “Todas las diversidades aunadas bajo la consigna del deporte que todo lo cohesionaría, paz y amistad y toma una pastilla”. Aquell contrast entre la dura realitat de la pastilla i l’ànsia del benefici pacificador és el principal interès del llibre. Paradoxes del progrés. En alguns casos també compareix el tòpic (barraques, xiringuitos, l’accident laboral, el disseny), però en una escena domèstica toca la fibra de l’emoció a la qual només pot arribar la literatura. Una àvia arriba a casa de la seva filla després d’haver comprat el CD per escoltar Mercury i Caballé. Al sofà, amb els nets a la seva habitació, entre vers i vers xaró, es mostra una quotidianitat de derrota i esperança. El net més gran ha estat elegit voluntari dels Jocs. |
Un àlbum de família de la ciutat en plena transformació que contrasta amb l’esquizofrènia de l’autora
Natalia Carrero
LENGUA DE TRAPO. 97 PÀGINES. 13,85 EUROS