La Vanguardia (Català) - Culturas
Enyorar el setembre
Maica Rafecas explica l’impacte, en una família i un poble del Penedès, de la construcció d’un centre integral de mercaderies que destruirà vinyes i costums
Què n’hem de fer dels arguments? Als anys setanta, quan jo era un marrec, estaven molt mal vistos. La gent més ferma pensava que estaven gastats i que no valia la pena perdre-hi ni un moment. Els esmicolaven, en feien un trencaclosques, els tornaven a muntar començant pel lloc més inesperat (i, si vols tenir argument, tu mateix: fes-te’l),en prescindien gairebé completament i només deixaven un filet que es pogués seguir. O consideraven que els arguments estaven tan fora de lloc que l’únic que es podia fer era contradir-los, escarnir-los i fer-se’n un bon tip de riure amb les paròdies que s’empescaven. Això va canviar fa anys i ara l’argument té una importància fonamental, per sobre de l’ambient, dels personatges, del pensament, del món que es vol explicar. Hi ha excepcions, només faltaria, però costa de trobar una novel·la en que d’una manera o altra l’autor no es vegi condicionat per l’argument.
El setembre i la nit de Maica Rafecas (Llorenç del Penedès, 1987) té un munt de coses bones. Rafecas només havia publicat fins ara un llibre de poemes (Blanc breu, 2017). Ha participat en activitats de recerca del patrimoni immaterial de l’Institut d’Estudis Penedesencs. La primera novel·la neix del dolor. Hi ha un projecte de construir un centre integral de mercaderies, el nou Eldorado del comerç virtual, i això implica arrencar –arrasar– les vinyes dels avis. Unes vinyes que han deixat d’interessar la gent. La segona generació –els pares– ja no han treballat la terra a temps complet. El pare de l’Anaïs, la protagonista, té una botiga. I les estones que li queden fa de pagès. Però no es cuida prou de la vinya o no sap prou com cuidar-se’n: els pàmpols són secs i el raïm malurat. Aleshores hi ha un dels grans moments del llibre. La narradora fa una descripció sensacional d’una topada entre pare i filla: “El pare no havia observat els ceps a la primavera, les taques grises, els paràsits, l’esporgada, l’aireig, el producte necessari exacte per evitar la malura. Ell era l’encarregat de les vinyes i no ho havia fet com calia. Havia deshonrat l’avi, i l’hi va recordar alçant la veu (...) Volia ser com els de la vinya del costat, que ja ni tan sols collien el raïm?”.
En aquesta escena hi ha concentrada tota la tensió del llibre: el pare que ha entrat a formar part d’aquesta societat amoltonada que veu com es fa malbé el paisatge, com es perden els costums, com la societat mateixa va tirant cap a l’abisme. Amb la figura tutelar de l’avi que travessa el relat com una presència real (tot i que fa anys que és mort) i la ràbia de la noia, que no es resigna a la pèrdua. De moments d’aquesta intensitat n’hi ha forces, tirant cap al començament més que no pas cap al final. Un dels més destacats, que és com un poema, és el capítol “Setembre”, un inventari de tot
Hi ha una densitat i una qualitat de vida pagesa emocionant en moltes pàgines d’‘El setembre i la nit’ que m’han fet feliç
el que passava al poble en el mes de la verema: a l’escola, a les vinyes i a les cases. Hi ha un detall que trobo fantàstic: la diferència entre Anaïs i el seu germà Jan, que es porten nou o deu anys, és que el noi ja no feia campana a l’escola (una campana tolerada per tothom) per anar a veremar. Hi ha una densitat i una qualitat de vida pagesa emocionant en moltes pàgines d’El setembre i la nit, que a mi m’han fet feliç mentre llegia, i no ho dic per dir.
Després hi ha la història que, sense estar malament, segueix unes convencions narratives que no em semblen tan interessants. Anaïs –que és dissenyadora gràfica, fa etiquetes de vi– s’instal·la a la barraca de la vinya –un iglú de pedra–. La família la pren per boja i demana ajut als serveis socials. La narrativa -l’argument– és correcte. Però la poesia... Visca la poesia! |
Maica Rafecas
El setembre i la nit
LABREU. 227 PÀGINES. 16 EUROS