La Vanguardia (Català) - Culturas
Mercè Rodoreda
Una gran exposició va defensar en diversos museus d’Alemanya, l’any 2007, que l’abstracció neix no només a l’obra pictòrica de William Turner i Gustave Moreau, sinó també als quaderns experimentals de l’escriptor Victor Hugo, on va jugar amb les taques, les formes orgàniques, les barreges de pigments. I al llibre Strindberg. Escritor, pintor y fotógrafo (Nórdica) queda clar que el cèlebre autor suec, a més de novel·les i obres de teatre, va firmar teles extraordinàries, que anuncien l’expressionisme abstracte i dialoguen amb les del seu amic Edward Munch; o la sèrie Celestografías, aquelles imatges impreses directament al paper fotogràfic, sense ús d’una càmera ni d’una lent, que s’avancen vint-i-cinc anys a l’escriptura i el dibuix automàtics que posaria de moda el surrealisme.
Igual de significativa és la constel·lació dels qui van escriure els seus poemes o els seus relats en diàleg amb els seus contrapunts il·lustrats. El cas més famós potser és el d’El petit príncep, d’Antoine de Saint-Exupéry. I un dels més complexos, el de Federico García Lorca. “Els dibuixos són una extensió de la seva escriptura”, ha escrit Andrés Soria Olmedo a La vista y el tacto (c. 192930, Centro Federico García Lorca). A la Residencia de Estudiantes de Madrid, on va coincidir amb Luis Buñuel i Salvador Dalí, les vocacions eren encara inestables: tots tres escrivien poemes. Encara que la música va ser important en la vida de Lorca, el cert és que Poeta en Nueva York el va compondre amb poemes i dibuixos, en una relació harmònica. I és el seu últim poemari, el que ens va deixar com a herència.
El segle XX està recorregut, no obstant això, sobretot per escriptors que van construir la seva obra gràfica en segon pla. Molts d’ells van ser fidels a aquest segon llenguatge com si fos el germà petit de la seva escriptura literària. En aquest terreny s’ubica l’obra plàstica sencera dels poetes espanyols Rafael Alberti o José Hierro, o la del premi Nobel de Literatura xinès Gao Xingjian. O el dibuix del natural o sketching de la gran poeta Sylvia Plath (Dibujos, Nórdica) o de viatgers com Mark Twain o Jan Morris. O el repertori tècnic que Mercè Rodoreda va explorar durant dècades, que va oscil·lar entre dos temes principals: les flors i els éssers humans. A Mercè Rodoreda. Obra plàstica (Fundació Mercè Rodoreda) es mostren des de dibuixos en tinta de la infantesa fins a aquarel·les i collages de la seva vellesa. Il·luminen en diagonal les seves estratosfèriques novel·les, com intueixo que ho faria l’estudi dels jardins que també la van acompanyar tota la seva vida.
Dissenyadors i collagistes
Jesús Moncada dibuixava en les dedicatòries dels seus llibres els seus personatges de ficció. Günter Grass va il·lus
Cada vegada són més els creadors que s’expressen en diversos llenguatges, se senten còmodes en aquesta fluïdesa
trar algunes de les seves obres. Però la imaginació gràfica de molts dels grans escriptors de les últimes dècades no acaba en l’àmbit del dibuix i la pintura. N’hi ha que també van conrear el disseny gràfic i el collage, expressions artístiques amb una llarga tradició, però encara avui vinculades amb l’esperit de les avantguardes històriques. Cap al 1850, Charles Dickens va enganxar en un paravent vuit-cents retalls i fotografies de personatges com Napoleó, Isaac Newton, Mozart, Lord Byron o Samuel Butler, en una mena de qui és qui del segle XIX, probablement orientat cap a l’educació infantil. Setanta anys més tard, Ramón Gómez de la Serna va construir els seus memorables Despachos amb una intenció absolutament creativa: al collage dels seus paravents es poden estudiar les seves obsessions, els seus desitjos, el seu imaginari. L’autor de Pombo també ens va deixar una obra mestra de l’art avantguardista.
És molt coneguda la novel·la Caperucita en Manhattan, de Carmen Martín Gaite, però no tant Visión de Nueva York (Siruela), el quadern de collages de la seva estada a la ciutat dels EUA a començaments dels anys vuitanta. Són dos projectes paral·lels, que es retroalimenten; però en què un se subordina a l’altre. En la poesia de l’escriptor argentí Washington Cucurto, en canvi, els versos i el collage –fins i tot el còmic– conviuen sense jerarquies.
Encara que trobem llibres dissenyats pels seus autors durant tot el segle XX –com els del mestre Max Aub–, en les dues últimes dècades la digitalització de la tecnologia de la composició i la impressió ha multiplicat l’existència de llibres que integren la fotografia, el dibuix, el collage i el disseny gràfic. La casa de hojas (Alpha Decay / Pálido Fuego), de Mark Z. Danielewski, que es va publicar l’any 2000, es desenvolupa en dos nivells simultanis i acull en la seva estructura literària des del poema visual fins a imatges en color. Es pot llegir com un punt d’inflexió.
En la nostra època, Douglas Coupland passa de l’escriptura de novel·les a la projecció de grans escultures pixelades; Alicia Kopf es mou entre l’art conceptual, la videocreació o la literatura (Germà de gel, L’Altra); Miranda July ha firmat tant discos i pel·lícules com relats i performances; i Rosario Villajos publica novel·la gràfica, novel·la literària (La muela, Aristas Martínez) o hipnòtiques figures fetes amb els seus propis cabells a Instagram. Cada vegada són més els creadors que s’expressen en diversos llenguatges, se senten còmodes en aquesta fluïdesa i són rebuts per la crítica i el públic com a artistes polivalents. Joan Fontcuberta ha guanyat tant el premi Nacional de Fotografia com el d’Assaig. Tot apunta que el futur serà cada vegada més obert. I més híbrid. |