La preponderància femenina

De l’autoficció a la novel·la riu; la novel·la contemporània explota totes les fórmules possibles de renovació formal i temàtica

Narrativa estrangera, en efecte, és el que vindrà destacat a continuació, o caldria dir femenina? D’acord amb la importància de cara al lector o a la seva substància temàtica o argumental, es diria que les dones són preponderants en l’àmbit internacional. Només cal esmentar Hanya Yanagihara, l’autora que va obtenir un èxit de crítica i públic extraordinari amb la seva anterior obra i que presenta una altra mastodòntica novel·la, Al paraíso (Lumen). Es tracta d’una història que combina diferents períodes per exposar una versió alternativa dels Estats Units de finals del segle XIX –on el matrimoni homosexual està permès–, el Nova York dels noranta, marcat per la sida, i el 2093, amb el món patint plagues i governat per un règim totalitari.

La nord-americana Yanagihara està cridada a convertir-se en un clàssic contemporani, com ho és la irlandesa Iris Murdoch, de la qual es recupera La máquina del amor sagrado y profano (Impedimenta), que compta amb un protagonista, Montague Monty Small, que és un popular escriptor de novel·les de detectius i que acaba de veure morir la seva esposa. Veientse incapaç d’assumir aquest xoc, decideix atendre els problemes dels seus amics, i així va descobrint secrets aliens que tenen a veure amb la infidelitat.

És en aquest terreny sentimental i afectiu, el drama humà en definitiva, on trobem diverses històries potents acabades de publicar. I és que un personatge femení enfrontat a la duresa de la realitat social i les dificultats pel fet de ser dona copa moltes de les novetats literàries de continu. Sofi Oksanen, a El parque de los perros (Salamandra), ens fa partícips de la vida de l’Olenka, que després de la seva carrera com a model s’acaba establint a la seva Ucraïna natal a la recerca d’una ocupació que li asseguri una certa estabilitat. D’aquesta manera, entra a treballar en una clínica especialitzada, de manera bastant tèrbola, a buscar donants d’òvuls.

Una altra dona una mica atribolada també és l’eix central triat per Laetitia Colombani. A El vol de l’estel / El vuelo de la cometa (Salamandra), la Lena decideix començar de zero i marxar al golf de Bengala. Allà, en una de les seves platges, a trenc d’alba, es troba amb una nena que juga amb un estel cada matí. I és quan la Lena està a punt d’ofegar-se i se salva gràcies a l’avís de la petita que s’involucrarà en la vida d’aquesta nena i en el perquè del seu estrany mutisme, que amaga un passat traumàtic.

Una relació semblant, encara que no entre dues desconegudes sinó entre una mare i una filla, és la que ha desenvolupat Kirsten Thorup a Memoria del amor (Errata Naturae), amb una jove que arriba a Copenhaguen amb la meta de fer-se actriu però a la qual tot se li torça per un embaràs no desitjat. Malgrat tot, té la seva filla, i encara que passa a esdevenir el centre de la seva existència, la relació que s’establirà entre elles no serà fàcil, menys encara quan la filla creixi i se’n vagi de casa.

En el cas de la debutant Johanna Hedman i el seu Trio / Trío (Amsterdam/Gatopardo), també hi ha un cert vincle ambigu, però entre fills de dues famílies benestants d’Estocolm; el punt d’inflexió arribarà quan en aquesta amistat s’introdueixi un noi d’origen humil i quedi enlluernat per aquella parella inseparable i el seu ambient ple d’oportunitats. La història està narrada entre la capital sueca, Nova York i París, i és aquesta ciutat justament la que serveix de marc per a Céline

1