Com dinamitar un Sant Jordi

Hi ha llibres que arriben a la festa en la seva hora més dolça, quan molts ja els han descobert i d’altres estan a punt de fer-ho, intrigats pel rum-rum que desperten

Mariana Enriquez, prescriptora i escriptora superstar –en la seva recent minigira d’actes per Barcelona va quedar clar que els marianers són molts i estan ben organitzats–, va tuitejar això sobre Carcoma (Amor de Madre), de Layla Martínez: “Quina BARBARITAT aquesta novel·la. Vaig passar el millor matí de lectura possible”. La recomanació de l’argentina, de la qual Anagrama acaba de recuperar Bajar es lo peor, novel·la que va escriure amb 19 anys, sens dubte propulsarà Carcoma encara més lluny, però la novel·la, que brolla de la idea d’una casa amb fantasmes a l’Espanya buidada, ja ha protagonitzat un dels fenòmens de l’any. A més, és especialment vistós perquè la publica un segell diminut, que l’ha anat reimprimint fins a arribar a les setze edicions. Uns altres dos llibres d’editorials petites que s’han fet lloc en la jungla de novetats i comparteixen una subtil lectura militant: Curling (Hurtado y Ortega), de Yaiza Berrocal Guevara, una comèdia distòpica sobre l’asfíxia laboral; i Sagrado y desagrado (Malas Tierras), en què Rubén Martín Giráldez proposa un dels seus experiments amb les idees i el llenguatge, com el que ja va fer a Magistral.

“Malestar generacional” és una etiqueta que comença a quedar curta, però que encara serveix per definir diverses novel·les amb narradores joves i fastiguejades. S’hi inscriuen llibres com Reunió / Reunión (L’Altra/Anagrama), de Natasha Brown, en què una filla aparentment dòcil del sistema, filla d’immigrants jamaicans a la Gran Bretanya, deixa de fer el que s’espera d’ella. O Brillo (Blackie Books), de Raven Leilani, que té un punt de comèdia i a més serveix per demostrar que, malgrat el poliamor i les relacions fluides, la novel·la d’adulteri continua tenint força. Encara que, en aquest cas, l’esposa proposi a l’amant que vagi a viure a casa seva. Els dos llibres són pròxims en el to i en certes opcions d’estil a Poco se habla de esto (Alpha Decay), de Patricia Lockwood. El 2018, l’autora va publicar l’assaig Com escrivim ara? Es referia a quin tipus de text pot produir un cervell hiperestimulat pels constants missatges que arriben a través d’estris diversos. Ella mateixa es va donar resposta amb aquesta novel·la de format lliure que sembla funcionar com un scroll ple de brillants aforismes digitals fins que troba el seu centre en una història tràgica i propera.

Que molts dels llibres que fan parlar siguin molt breus potser no és casualitat. Es llegeixen ràpid i així el lector pot afegir-se a la conversa, al gegantí club de lectura que no havia estat mai tan bulliciós. Breus, que no vol dir lleugers. Com la contundent Unsex me (Club Editor), la devastadora novel·la-memoir de Jaume Ferrer entorn de la identitat de gènere i la crueltat infantil. O com un altre èxit recent de la literatura catalana, Distòcia (L’Altra), novel·la amb què la veterinària Pilar Codony va guanyar el Documenta, una interessant reflexió sobre l’animalitat i un món rural molt poc idealitzat.

Hi ha lloc per a un gènere en aparença tan poc renovable com la novel·la històrica en aquestes tauletes de nit sobre les quals s’acumulen llibres que tracten temes urgents? N’hi ha. La poeta Bibiana Candía explica a Azucre (Pepitas de Calabaza) un episodi poc conegut: el dels 1.700 joves que el 1853 van abandonar Galícia per buscar un futur millor a Cuba i van acabar d’esclaus. No és difícil llegir aquesta història d’exili i desarrelament com un relat tràgicament contemporani.

Dos assajos interessants sobre el cansament i els seus oposats: El mal dormir (Libros del Asteroide), una reflexió sobre l’insomni, mal d’avui per excel·lència, escrit des de l’experiència per David Jiménez Torres; i Sedados (Capitán Swing), en el qual James Davies aborda la medicalització del

1 2