Negre a la Costa Blanca

És un lloc de la costa mediterrània. No és al mapa, però té alguna cosa de Santa Pola, d’Alacant. Elia Barceló ve de per allà –d’Elda–, i crea un lloc únic que, ella mateixa ho ha dit (i és d’esperar), serà escenari de noves novel·les. En aquell poble que ho té tot per ser el gran escenari d’una sèrie es troba Santa Rita, que es remunta al 1862. Es tracta d’un casalot interminable que va funcionar com a balneari, com a clínica psiquiàtrica, i que des dels setanta és un dels llocs més singulars i intel·ligents que s’han vist en la ficció.

L’autora d’enigmes com El color del silenci (2017) i La noche de plata (2020) –i d’una abundant i premiada obra, també juvenil i també de fantasia– apel·la a les formes heretades d’Agatha Christie. I el més interessant és que, sense sortir d’aquesta estricta forma, desenvolupa una sèrie de transgressions, totes ben interessants.

Per començar, i ja es veu en altres llibres seus, es carrega la invisibilitat de les dones a partir de certa edat. La Sophie, l’ànima de Santa Rita, on ha estat tota la vida escrivint les seves novel·les policials i romàntico-eròtiques, està a punt de fer noranta-tres anys. Gran personatge. La seva neboda, la Greta, de més de seixanta, és allà eludint el sentit comú, per a escàndol del seu marit i les seves filles. I després hi ha Candy, i el policia jubilat Robles... Tots ells, un bon dia, es desperten amb la notícia que a la bassa de Santa Rita hi flota un cadàver.

Barceló viu a Àustria, i això li permet potenciar sabors i llums d’aquesta costa del sud. Però també zones molt negres: l’odi acumulat d’una dona del poble, el ressò d’aquells setanta quan la droga es va emportar molts joves prometedors. Santa Rita mateixa va ser, en aquella dècada, un presumpte paradís d’amor lliure. Però avui és una altra cosa –al meu parer també feliçment transgressora– que tothom qui estigui interessat en els projectes de cohousing hauria d’observar amb atenció. Perquè, amb els seus defectes i contrarietats, la gran transversalitat en aquesta casa permet que estudiants i gent de la tercera edat s’asseguin a menjar i es reparteixin tasques.

I s’involucrin en aquest gran enigma tan ben ordit i executat. A veure qui és capaç de determinar si allò va ser mort accidental o assassinat. |