La Vanguardia (Català) - Culturas
No és el que veus: és un quadre
Des de l’antiguitat grega als hiperrealistes contemporanis, els artistes han buscat la manera d’enganyar el públic mitjançant jocs visuals que plantegen on acaba la realitat i comença la il·lusió. Una gran exposició al Museu ThyssenBornemisza de Madrid tr
El 1886, el pintor nord-americà William Michael Harnett va ser arrestat per falsificació. El pobre no havia pintat cap quadre a la manera de Leonardo, ni de Miquel Àngel, ni de ni cap altra firma hipercotitzada. Harnett, aficionat al trompe-l’oeil, tenia per costum incloure als seus bodegons diners, fins que va dedicar un quadre a un únic bitllet de cinc dòlars, tan perfecte que va donar unes quantes idees a gent no tan aficionada a l’art. La policia es va presentar al saló on penjava la pintura i se la va emportar; el jutge va sentenciar que no estava bé que l’artista malgastés el seu innegable talent en aquestes
“entremaliadures”, i Harnett, escarmentat, no va tornar a pintar mai bitllets. Ni monedes, per si de cas.
Aquesta història real seria l’equivalent modern a la llegenda sobre el naixement del trompe l’oeil: explica l’escriptor llatí Plini el Vell a la seva Naturalis Historiae que dos pintors grecs es van embrancar en una competició a veure qui pintava millor. Zeuxis va aconseguir confondre uns ocells que van anar a picotejar el raïm que havia pintat, però ell mateix va resultar
enganyat quan es va acostar a descobrir la cortina que cobria el quadre de Parrasi, el seu rival... per descobrir que la cortina era el quadre. Els jocs visuals estan presents en l’art des de l’antiguitat, igual que els debats sobre la possibilitat que els ulls puguin captar la realitat i la pintura tingui la capacitat de reflectir com són realment les coses. El semiòleg Jacques Lacan, en un seminari sobre la mirada que va tenir lloc el 1964, es va referir al trompe-l’oeil per il·lustrar un aspecte curiós de la condició humana, i és que mentre els animals se senten atrets per les aparences superficials, els humans ho fem per la idea de les coses que encara estan ocultes; per això, segons la seva opinió, només el quadre de Parrasi era un autèntic trompe-l’oeil, perquè el seu efecte depèn del que falta, l’absència d’un secret amagat darrere de la pintura.
El trompe-l’oeil consisteix a enganyar la vista, en la creació d’una il·lusió mitjançant imatges reals. Les perspectives i les lleis de l’òptica poden fer que una habitació sembli més gran, o crear una sensació de profunditat, o fer-nos creure que un objecte o una persona escapa del quadre, o simplement que no existeix tal quadre, mitjançant l’eliminació dels marcs, per exemple. Canvis en la nostra percepció de la realitat, aquesta que la pintura és incapaç de captar, com diria Magritte molts segles després d’aquell raïm de Zeuxis que no sabem si va ser més que una lle
El trompe-l’oeil consisteix a enganyar la vista mitjançant la creació d’il·lusió amb imatges reals que juguen amb les lleis de l’òptica i les perspectives
Als Països Baixos es van posar de moda les pintures de guardacartes, que juguen amb papers i objectes subjectes al quadre amb una cinta de ras o cuir fictícia
genda, però que sí que ens interpel·la per allargar la mà i agafar-lo en els quadres de Juan Fernández el Labrador de la primera meitat del segle XVII, que pengen de les parets del Museu del Prado i ara són presents a la mostra del Museu Thyssen-Bornemisza.
Des del Renaixement, que va recollir l’herència de l’antiguitat clàssica per assolir el seu zenit en el barroc, el trompe-l’oeil ha jugat amb els ulls dels espectadors, i ho va continuar fent de manera no tan aclaparadora els segles següents fins a arribar a l’actualitat, a l’hiperrealisme, als murals urbans, però més lluny, perquè què és un holograma sinó un trompe l’oeil? Aquest mateix terme, enganyar l’ull, apareix per primera vegada en un diccionari francès de belles arts ja el 1806, cosa que demostra una vegada més que no necessitem posar nom a les coses perquè existeixin. Per exemple, aquell peix que sobresurt de la taula del quadre i que en realitat no ho fa, perquè tot el conjunt forma una pintura, el Besuc de Bartolomé Montalvo, c. 1800, o la selecció de pastanagues, col i llimones que penja en el primer pla de Bodegó amb fruites i verdura, c. 1602, en el qual el pintor, Juan Sánchez Cotán, va situar a l’ample ampit de la finestra un card i una escarola per enganyar-nos amb la profunditat i fer-nos creure que realment es tracta d’una finestra.
El bodegó es va convertir en el barroc en el motiu per excel·lència del trompe-l’oeil, perquè permetia a l’artista disposar els elements de manera que juguessin amb la perspectiva i les om
Els bodegons van ser un dels gèneres favorits per mostrar les habilitats dels pintors, igual que les finestres, armaris mig oberts o rebostos
bres, fins al punt de convertir-se en una especialitat dins de les naturaleses mortes, especialment als Països Baixos a mitjans del segle XVII. Allà va adoptar una naturalesa independent; més enllà dels habituals naps o fruites, els artistes neerlandesos van descobrir tot un món de possibilitats als bodegons de banquets, amb els seus ganivets de plata, les seves ostres i les seves copes de vi, molt al gust dels seus adinerats clients i molt allunyats del paper del bodegó com a vanitas, recordar que som al món de passada, però uns s’ho passen millor que d’altres.
Tant va agradar el trompe-l’oeil als Països Baixos que aviat van aparèixer els bodegons de caça, exhibicions de banyams i altres abusos animals, i d’armes. Més curiosos són els quodlibet, en els quals el material representat són cartes, papers, objectes de l’artista col·locats suposadament a l’atzar sobre superfícies planes i subjectes per cintes fictícies de cuir o ras que simulen estar clavades formant línies. Impossible gairebé no caure al parany. Són, a més, un retrat de l’artista a través dels elements que acumulen, plomes o tinters, com un taller enganxat a una tela, i una demostració de les seves habilitats; aquestes pintures de guardacartes necessiten una gran mestria per executar-les. Tantes com els bodegons de gabinets de curiositats: rebostos que allotgen a les seves cavitats una copa o un ocell, armaris que a través de les seves portes entreobertes deixen veure porcellanes xineses, petxines i fins i tot calaveres, prestatgeries atapeïdes de llibres, només que les prestatgeries, els rebostos, els armaris no existeixen com a tals, són una il·lusió.
Els artistes posen en joc la seva destresa per fer reals els plecs de suposades escultures, el Díptic de l’Anunciació de Jan Van Eyck, c. 1433-1435, que cal mirar dues vegades per adonar-se que es tracta d’un oli, o el Trompe-l’oeil de Jean-Étienne Liotard, 1771, que penja d’una fusta dues grisalles i dos petits gravats que no són cap de les dues coses. Juguen amb els marges, límits i marcs de les obres, com el celebèrrim nen que fuig de la crítica al quadre de Pere Borrell del Caso, 1874, o els retrats de sants, verges i prínceps que del Renaixement arribarien fins al britànic Walter Goodman, que a L’aparador del venedor d’estampes, 1883, aconsegueix la proesa de situar objectes i persones en quatre nivells diferents de profunditat: la tira d’imatges que ens cau al damunt, l’aparador interior, l’home que les penja i al fons la botiga. Més meravelles, ara de la metapintura: la cortina mig descorreguda que deixa veure una paret de fusta a la qual hi ha fixada una reproducció de la Gioconda que al seu torn apareix desenganxada per un dels seus extrems a La Gioconda impúdica de Pierre Gilou, d’una data tan propera com la del 1986.
El trompe-l’oeil o l’art de l’il·lusionisme també té lloc a la Transcendència espacial d’Henri Cadiou, 1960, un oli esquinçat a la manera de Lucio Fontana amb la fulla d’afaitar que acaba de tallar-lo, o al Bodegó del codony, 1989, amb què Isabel Quintanilla evidencia la pervivència del gènere, o en aquest Plat lligat de Pierre Ducordeau que en ple 2006 reprodueix un plat esquerdat amb les seves esquerdes, o en el portent virtuosista que són les Xarxes. Port pesquer de Marbella de Gerardo Pita, 2015-2016, o les dues pintures de César Galicia de la seva sèrie Manhattan, NYC ATM, 2014-2020, i Porta, 2018-2021, dos trompe l’oeil molt contemporanis que demostren com continua sent tan fàcil enganyar-nos com antigament. O tan difícil. |
Metapintura, quadres que contenen altres quadres, figures que escapen dels marcs i interpel·len l’espectador, cortines que mostren i alhora oculten