Què se’n va fer dels braços de la Venus de Milo?

Els avenços tecnològics i l’IA obren un debat sobre com restaurar les obres d’art de l’antiguitat, tornar-los el seu aspecte original o mantenir-les com les coneixem

Entre els milers de visitants de la sala 345 de l’ala Sully del Museu del Louvre sempre sorgeix una pregunta, que no per repetida és menys important: per què la famosa escultura coneguda com la Venus de Milo està sense braços? Quins són els motius perquè no hagi estat restaurada? Potser es van perdre en la lluita que hi va haver a començaments del segle XIX entre turcs i francesos per la seva adquisició, com explica la llegenda? O ja s’havien extraviat en l’antiguitat, la qual cosa és, sens dubte, més probable? I la més peremptòria de totes les preguntes: què devia estar fent amb les seves mans? Què o a qui tocava, a què s’agafava, què enarborava?

Davant aquests dubtes la imaginació tendeix a buscar respostes que de vegades s’afronten amb la fantasia. Des dels que pensen, per seguir l’exemple de la Venus de Cnido, que el braç dret estava destinat a cobrir els pits i l’esquerre a agafar amb força un drap que servís per tapar el pubis fins els qui consideren, com va afirmar l’escriptora Viginia Postrel al portal digital de The Independent, que la Venus va ser esculpida com un instrument d’ajuda per a les tasques de filatura. Per demostrar aquesta idea va contactar amb el dissenyador californià Cosmo Wenman, expert en processos de 3D, que va donar forma a la idea que Venus devia estar filant. Hi ha també els qui aposten per creure que aquells braços havien d’anar en la línia de la Venus d’Arle que va restaurar Giradon en temps de Lluís XIV i a la qual va atribuir una poma i un mirall en el qual mirar-se perquè semblés una veritable Venus, i, avui dia, se la vincula >

La recent publicació en espanyol del llibre que el 2001 Mary Beard i John Henderson van dedicar a reconsiderar l’art clàssic avala la necessitat de tenir una mirada diferent sobre l’art grecoromà. Es desafia així el poder de l’estètica de la Il·lustració. En l’anàlisi realitzada fa vint anys per aquests dos professors britànics va quedar clar que, per entendre el cromatisme de l’art clàssic, calia situar l’escultura en relació amb la pintura. En aquesta anàlisi va ser crucial el mural de la Casa del Faune de Pompeia, on es reflecteix, segons la tradició, Alexandre el Gran en la seva guerra amb els perses. Aquella troballa els va portar a qualificar de tragèdia el deteriorament de la Domus Aurea de Neró, el ressò de la qual es percep en una galeria del Vaticà ideada per Rafael cap al 1519. Al capítol titulat “Estatuas viajeras”, valoren el conjunt escultòric conegut com Laocoonte i els seus fills o l’Apol·lo del Belvedere sense la càrrega idealista heretada de la Il·lustració.

Amb aquella mirada diferent revisen el nu de les nombroses Venus, començant per la de Milo, “la meravella de les meravelles”, segons Rodin, sobre la qual es pregunten on s’han de situar els braços; els dos autors emfatitzen la seva enlluernadora lluminositat, és a dir, la riquesa de colors de les seves escultures, que contribueixen a difondre una imatge diferent del que sol veure’s a les reproduccions d’unes escultures polides, marcant el valor del marbre, però allunyades de la realitat històrica, ja que totes elles estaven acolorides. Al capítol “La medida del poder: los amos del poder” s’interessen pel moment previ al procés artístic, pel mecenatge: aquella cursa, que comença amb Pèricles, Alexandre o Neró i arriba fins al segle XX amb Mussolini, Hitler o Stalin, una cursa en la qual els poderosos s’apropien de l’art per al seu propi benefici. El llibre acaba amb un “Cara a cara con la antigüedad” en què s’analitzen les escultures que defineixen el rostre, i per tant el retrat, dels grans personatges de l’antiguitat, Pompeu, Escipió, Sòcrates, però no Jesús. Són alguns dels ensenyaments d’aquesta mirada diferent de veure l’art clàssic. A. B. V.

Mary Beard & John Henderson El arte clásico. De Grecia a Roma

COSMO WENMAN.