La Vanguardia (Català) - Culturas
El plet Masdovelles
Els qui creuen que avui la justícia és lenta haurien de conèixer els plets del passat. Com el que va tenir lloc per l’herència Masdovelles, iniciat el 1696 i que no va acabar fins al 1755. Gairebé seixanta anys, amb una guerra de Successió entre mig i abundants anades i vingudes des del Penedès a la Reial Audiència de Barcelona (que va dictar tres sentències contradictòries entre elles) i finalment al Consell Suprem de Castella, llavors última instància d’apel·lació a Espanya, precedent de l’actual Tribunal Suprem.
El plet el va iniciar el militar i aristòcrata Anton Desvalls, que reclamava el llegat del gran terratinent de la zona Miquel Masdovelles i Salvà, que havia mort sense descendència després de dictar testament a favor de la seva dona,
Maria Anna de Foixà, que va prendre possessió de l’herència. Però segons el dret nobiliari de l’època, aquella herència no li corresponia a ella sinó a Ramon Desvalls i Masdovelles, cosí en segon grau del difunt i nebot de l’Anton. La família Foixà s’hi oposa, se succeeixen les compareixences davant els tribunals, l’Anton mor, la Maria Anna mor, i finalment l’última sentència, fallada a Madrid, va acabar sent favorable als Desvalls, que d’aquesta manera, i a mitjans del segle XVIII, es consolidaven com una de les famílies més poderoses de Catalunya, amb terres al Penedès –de les quals els Foixà van ser pràcticament expulsats–, el Rosselló i la Cerdanya, i amb senyoria sobre catorze localitats que congregaven més de 3.000 habitants. Una noblesa rural que alhora formava part de l’elit barcelonina més restringida.
L’any 2017 l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC) va ingressar en dipòsit el fons documental de la família Desvalls: més de 4.500 pergamins, 289 caixes d’arxius, 200 plànols i dibuixos en tela. Documenten des del segle XIII la trajectòria d’un llinatge originari de Lleida, ennoblit el 1681 per Carles II, al llarg de tretze generacions. A la línia Desvalls van anar a parar, mitjançant estratègics enllaços matrimonials, nombrosos cognoms relacionats amb la història del Principat: Llupià, Boixadors, Icard, Ribes, Carcassona, Marquet, Olzinelles, Vilarnau, Rosanes... En aquesta història apareixen cavallers, juristes, científics, militars... parents que van prendre partits de vegades en bàndols enfrontats: durant la guerra de Successió, Anton i Manuel Desvalls van ser austriacistes –en Manuel, l’últim defensor de Cardona–, mentre que Pere de Ribes i Carles de Llupià van veure recompensada la seva fidelitat a
Felip V amb els marquesats d’Alfarràs i Llupià. Trobem després entre ells tant liberals com carlins. I hi apareixen també diverses senyores il·lustres, com la monja i mística Maria Francesca de Jesús Desvalls o l’activista de l’absolutisme Narcisa de Sarriera.
Entre els edificis vinculats a la família figuren els castells de Baells, Cubelles i Aspres; el castell-palau de Torredembarra i els palaus del marquès d’Alfarràs a Barcelona i Vilafranca. També els jardins del Laberint d’Horta, impulsats per Joan Anton Desvalls, VII marquès de Llupià, protector il·lustrat d’institucions com la Reial Acadèmia de Ciències i Arts. El parc del Laberint, emblema neoclàssic de Barcelona, propietat de la ciutat des del 1970, de la qual va ser una de les seves joies, decau any rere any tristament sotmès a la deixadesa municipal.
L’arxiu Desvalls ha estat treballat a fons per l’historiador Josep Fernández Trabal al seu llibre Els Desvalls i Catalu
nya: set-cents anys d’història d’una família noble catalana (Pagès, 2013). Prèviament va dirigir el volum col·lectiu Histò
ria dels Llupià (1088-1771) i dels seus llinatges incorporats: Icard, Roger i Vallseca (Trabucaire, 2007). Una part del seu contingut documental es pot veure ara al Centre d’Interpretació de l’Arxiu de la família Desvalls, a Viladellops (Alt Penedès), que acull l’exposició permanent Els
Desvalls i Catalunya. Un llinatge català noble en la història. A la inauguració, Fernàndez Trabal, que a més de cap de l’àrea de fons històrics de l’ANC és actor aficionat, va dirigir una representació teatral sobre el plet Masdovelles, amb la companyia Passi-ho Bé de Cerdanyola.
La finca Viladellops funciona actualment com un enclavament d’enoturisme dirigit per Marcelo Desvalls. El seu pare, Luis Desvalls Maristany, marquès d’Alfarràs, mort el 2014, va impulsar els últims anys de la seva vida l’estudi sobre els importants registres familiars i la cessió a l’ANC. El seu oncle Carlos Desvalls, marquès de Llupià, també ha promogut la investigació i és autor de les novel·les Los Vallseca en el Laberinto y La herencia. Recentment ha publicat l’autobiografia El largo camino (editorial Milenio), on repassa la seva formació als jesuïtes, el seu treball en una empresa farmacèutica, la seva dedicació agrícola a França, i reflexiona sobre temes socials, econòmics i culturals, sobre les seves inquietuds religioses, el pas “de noble a burgès”, l’evolució de la societat catalana i, en fi, analitza com l’antiga aristocràcia s’ha adaptat a la vida contemporània.
Amat el situa en el context polític dels anys cinquanta i seixanta, amb algunes pinzellades precises sobre la revista Laye o sobre la influència del partit comunista. Tot i que, en aquest cas, la part millor correspon als fragments més literaris, quan explica –i interpreta– les idees de Ferrater sobre Ausiàs March, Shakespeare o Josep Carner. Sorgeix la idea de la màquina moral, fonamental per entendre la posició de Ferrater davant de la Guerra Civil i el franquisme. De Shakespeare li interessa la idea d’una societat tancada, asfixiant, en descomposició, i com reacciona l’individu al seu davant. Ferrater sosté que no es tracta d’una reacció subjectiva, moderna, emocional. Es podria aplicar la mateixa idea a la seva poesia.
Un dels elements característics de l’obra de Ferrater és que s’inscriu en la descomposició moral d’Espanya (Carpetovetonia) i de Catalunya, que identifica amb el catalanisme (potser per reacció contra el pare, que era d’Acció Catalana). Aquí se situa el nucli dur, polèmic, de la seva personalitat, de la qual se seguirà parlant molt de temps. Ferrater interpreta la Guerra Civil al marge dels bàndols, com una gran purulència. Amat, que se sent cada cop més escriptor, i no només biògraf, dona a les seves investigacions aplom literari, sobretot pel que fa a l’estructura, amb inversions temporals que li permeten realçar el conservadurisme poruc de Tomàs Garcés o la relació entre literatura i intimitat, a propòsit de la relació amb Helena Valentí. Un Ferrater mainstream amb poques punxes. |
Jordi Amat
Vèncer la por. Vida de Gabriel Ferrater