Amor, vanitat i alcohol

J. G.

Llibretera, professora associada d’Humanitats de la UPF i impulsora de la renovació de la crítica catalana, Marina Porras (Rubí, 1991) ha publicat un assaig de noranta pàgines que introdueix en la figura de Gabriel Ferrater, preàmbul d’una antologia de textos en prosa que, juntament amb classes magistrals i articles de combat, inclou dues cartes importants i una selecció d’entrevistes reveladora.

La biografia de Porras es basa en un paral·lelisme entre Ferrater i Jay Gatsby: un vitalista incapaç d’encaixar els seus somnis amb la realitat. Aquest paral·lelisme pren com a punt de partida unes observacions de Ferrater mateix, a propòsit de la seva dedicació frustrada a la novel·la. Porras ofereix un retrat dramàtic, molt contrastat, d’un noi sensible que s’avergonyia de la sensibilitat i que ofegava qualsevol forma de sentimentalisme. Destaca la importància de la guerra i dels crims de la rereguarda en la formació del caràcter i explica que Ferrater es debatia entre dues idees oposades: esperar que cridessin la seva lleva per incorporar-se a la batalla de l’Ebre i la convicció que no havia de deixar-se embolicar en una guerra que no havia fabricat. En aquest sentit, coincideix amb una figura tan poc ferrateriana com Palau i Fabre, que tenia els mateixos dubtes. Per bé que Porras admira i es projecta en Ferrater, n’ofereix un retrat poc falaguer: seductor, però intransigent, despectiu i vanitós. Insisteix a subratllar la claredat de la producció poètica i intel·lectual, allunyada del tot de la prosa alcohòlica, i circumscriu l’alcoholisme de Ferrater, potser subestimant-lo, a un fet social, allò que, amb un anacronisme, qualifica de “sortir de festa”. Hi ha algun

És un retrat vigorós, amb una visió crítica de l’escola de Barcelona, a la qual Porras atribueix part de la desgràcia de Ferrater

altre anacronisme d’aquests, quan diu que es conserven “vídeos” de la família Ferrater o que Joan Ferraté es considerava “pederasta” perquè li agradaven els nois joves. Per a la generació de Ferraté, pederasta vol dir, senzillament, homosexual, sense cap matís.

És un retrat vigorós, amb una visió crítica de l’escola de Barcelona, a la qual Porras atribueix part de la desgràcia de Ferrater, seguint les observacions de Joan Ferraté i del gran Ramón Carnicer. Ferrater va adquirir molt aviat el costum de “no menjar el pa que es dóna” i va buscar el seu camí en una poesia intel·ligible com un assaig i en la construcció imaginària de l’home enamorat. |

Gabriel Ferrater Donar nous als nens. Antologia

nòmens naturals o les guerres... “Eso es Toñames: un censo de doscientas ochenta vacas y cien personas –¡qué vamos a ser cien!, dice Lola Valdés, meneando la cabeza; eso era antes, nene, ¡ahora, ni cincuenta quedaremos!” , així es presenta el poble a les primeres pàgines, i segueix una prolixa informació sobre els censos d’Ensenada, el d’Aranda, el de Madoz, el de Viquipèdia, centrats en unes famílies, el 1633, el 1753, el 1937, on els del poble tornen a amagar-se a la cova a causa de l’esclat de la Guerra Civil, com en el cretaci, en una concepció circular, mítica, l’única raó de supervivència de la qual és el nen, com a promesa de futur.

Un dels moments d’aquesta notable novel·la és la trobada, el 1995, d’un nen amb un ammonita, que va sucumbir en aquells mateixos paratges en el cretaci, trobada circular que sembla dotar de sentit el que només sembla un cec instint de sobreviure.

Lo demás es aire, una novel·la ambiciosa que compleix amb escreix aquella proposició. |

Juan Gómez Bárcena Lo demás es aire