El castell del fill

Culpabilitat, art, sexe i memòria conjugades per Emili Albi

El gran llegat i la reputació del pare de l’Ernesto –ja mort– són posats en dubte per un personatge que en sap molt i que, segons sembla, té proves demolidores en contra seu. Aquest senyor vol diners. O què més vol? Amb un xantatge tan voluminós com el xantatgista (i com el desconegut passat que l’uneix amb l’home mort) s’obre l’esquerda al castell del fill, hereu de l’excel·lent i prestigiosa galeria d’art a Madrid. I aquesta ciutat acaba pesant com un agost etern i demolidor en la vida d’ell i de la seva família.

Les llums dels vernissatges i les elegants transaccions es va apagant a poc a poc, a mesura que l’Ernesto s’endinsa en els arxius i llegeix les cartes; i quines cartes. Quin bon escriptor era aquell argentí entre lunfardo i setantè que va ser el seu pare. I així, entre el que aquell home explicava i, potser, el que falsificava, es desplega un contracte generacional sense gran esforç. El castell de l’Ernesto es va fer amb aquells fonaments de pena i desarrelament. Ara van caient defenses i baluards, emergeixen estranyes coincidències –que no són tals– que el porten l’Ernesto a un altre lloc.

La intriga i els seus engranatges (o la seva versemblança en certs aspectes) no sé si funcionen a la perfecció en aquest llibre. Però, honestament, no importa gaire, amb el que he ressenyat fins aquí, i amb el què ve a continuació. En aquest suposat setge al xantatgista s’obre una història nova però amarrada amb un recargolat arrelament a la infantesa i la joventut. Una dona jeu al seu llit, impedida, amb lesions que li han reduït la vista i el moviment. L’Ernesto inicia amb ella –anomenem-ho així– una transacció carnal.

L’editor i poeta Emili Albi (1979) investiga i descobreix un territori summament difícil d’explicar, i l’explica. És correcte que aquest llibre sigui ressenyat com una intriga, però no tota intriga és criminal. Malgrat que la vida i la mort (i la malaltia) entaulin combats tan extrems. Poques vegades sexe, culpabilitat i memòria es conjuguen com aquí. I amb l’astuta vigilància de qui, amb gosadia i solvència, va observar el més incòmode. Un provocatiu quadre d’Egon Shiele en una sala d’espera és una cosa molt diferent, molt; i prou que ho sap qui va escriure tot això. |