La Vanguardia (Català) - Culturas
Un esquinçament afectiu
L’editorial Castalia Maior rescata la poesia completa dee Quevedo, en una nova edició que acompanya de breus explicacions inicials cadascun dels seus temes i pensaments
No convé acostar-se a l’obra de Francisco de Quevedo y Villegas (1580-1645) amb criteris actuals. El poeta va viure i va escriure el seu temps intensament i és un dels exponents més portentosos del barroc espanyol. Dámaso Alonso ja havia assenyalat que la seva escriptura era un esquinçall afectiu.
Submergir-se en l’edició de la seva poesia completa (gairebé 900 poemes en diversos registres) requereix un exercici d’atenció i curiositat constants per no rendir-nos massa aviat.
No he estat fervorosa lectora de Quevedo, encara que recordo memorables versos que es van quedar en el meu imaginari, versos aïllats, contundents, irònics, i els seus fonaments teòrics van quedar exposats a l’obra de Gracián, és a dir, basar el text en associacions enginyoses d’idees i conceptes, donant més rellevància al contingut que a la forma.
D’altra banda, la poesia de Quevedo ha estat en part presa com a inspiració per la “poesia de l’experiència”, tradició que va començar a Espanya als anys vuitanta i continua amb un excel·lent estat de salut.
Quan va morir, Quevedo no va veure la seva obra editada. Aquesta edició es basa en les publicades en dos temps. Primer el 1648 per l’impressor González de Salas amb el títol d’El Parnaso español, muntanya dividida en dos cims, amb les nou muses castellanes. González de Salas va distribuir els temes de la seva poesia en classes diverses, a les quals les nou muses donaven els seus noms, entre elles Clio, Polímnia, Èrato o Talia. El projecte d’ordenació es va completar amb l’aparició de Las tres últimas musas castellanas (Madrid, 1670) a càrrec del seu nebot Pedro de Alderete.
L’obra de Quevedo va ser tan variada com atrafegada la seva vida. Ni tan sols el seu aspecte físic –coix, amb una severa miopia i amb els peus deformes– no li va impedir transitar sempre segur de si mateix, no només com a escriptor. Els seus poemes eren recitats als carrers i va tenir molts imitadors, encara que va ser pràcticament un poeta inèdit. Va calar des de les classes més altes fins a les més necessitades. Gràcies al seu origen com a castellà vell va ser a prop de poderosos polítics com els ducs d’Osuna, de Lerma i el comte-duc d’Olivares, en successives etapes de la seva agitada vida política. Amb les dones va tenir, pel que sembla, bona relació. Era reactiu al matrimoni i se’n vanagloriava, encara que es va casar amb Esperanza de Mendoza el febrer del 1634. El matrimoni només va durar uns mesos. Sabut és que les despietades poesies satíriques entorn de les dones han fet d’ell una icona de la misogínia. “Viénense a diferenciar/ la gallina y la mujer/ en que ellas saben poner,/ nosotras sólo quitar./ Y en lo que es cacarear,/ el mismo tono tenemos”.
Tinc dubtes que la seva misogínia fos una cosa exclusivament personal. L’amor com a ideal el tracta d’una manera sublim. Com a exemple d’això, els poemes dedicats a la dama Lisis consten de cinquanta composicions que va concebre orgànicament a tall del Cancionero de Petrarca: “Alma a quien todo un dios prisión ha sido,/ venas que humor a tanto fuego han dado,/ medulas que han gloriosamente ardido/ su cuerpo dejarán, no su cuidado;/ serán ceniza, más tendrán sentido,/ polvo serán, más polvo enamorado”.
Tot i això, la dona concreta, fora de qualsevol classe social, la va ridiculitzar fins a límits que avui ens farien ruboritzar. Si bé sabem que no era el mateix ser poeta al segle XVII, en què les tradicions pesaven molt i la poesia s’escrivia basant-se en els motllos preestablerts:
Ni la miopia ni els peus deformes no van impedir a Quevedo de transitar sempre segur de si mateix
l’amor cortès, la poesia amorosa influència del petrarquisme, la lírica dels cançoners castellans del segle XV i XVI i la poesia elegíaca llatina.
En tota la seva poesia abunden exemples prodigiosos d’elaboració i concatenació de conceptes complexos que donen sentit a aquesta frase de Borges: “La grandeza de Quevedo es verbal. Fue el poeta metafóricamente más rico de su tiempo”.
La present edició no es presenta com un treball crític; aquesta tasca, segons els seus autors, es durà a terme en el marc d’una col·lecció diferent de la que imposa la sèrie Castalia Maior. |