La Vanguardia (Català) - Culturas
Culte a la gran deessa dona
En una obra ja clàssica, Merlin Stone indaga en el passat enterrat per les grans religions i posa en relleu i en context la figura de la divinitat creadora
En els orígens Déu era dona. Des de l’inici del neolític, cap al 7000 a.C., fins al segle V, amb la instauració gradual de les religions de l’home com el judaisme, el cristianisme i l’islam, la gran deessa va ser adorada en les diferents religions del món. Ixtar va ser reina del cel i l’univers a Babilònia. Nana va ser lloada a Sumèria i Isis a Egipte.
El mite d’Adam i Eva va venir a condemnar la dona com a pecadora i fer-la inferior a l’home. La religió de Jahvè va ser implacable en la destrucció del culte a la gran deessa i des d’aleshores totes les seves seguidores van ser demonitzades o anomenades bruixes. Així ho va establir la pionera Margaret Murray al seu estudi (God of the witches, 1931).
Merlin Stone, l’autora de Cuando Dios era mujer, prossegueix aquest camí en un llibre que traça un itinerari cronològic per totes les tradicions on la gran deessa va ser present. Una història que va estar oculta durant mil·lennis en piles arxivades o protegides en biblioteques, museus i universitats. Avui, l’editorial Kairós reedita encertadament aquesta obra que originàriament es va publicar el 1976.
Ana Pániker, des del pròleg, defensa la tesi de la seva autora: la dona va tenir molta rellevància a les societats antigues com a divinitat i objecte de culte. És temps de reivindicar el seu paper i que les noves generacions de dones puguin conèixer aquesta tradició injustament ocultada. “Les dones van ser alguna cosa més que cossos productors d’altres cossos. Alguna cosa més que pecadores i temptadores, alguna cosa més que vils i perverses criatures, alguna cosa més que fetilleres i bruixes, alguna cosa més que submises cuidadores, alguna cosa més que passives i distants dames per fecundar”.
Les evidències arqueològiques i textos que Stone detalla al seu llibre demostren que la religió femenina anava molt més enllà del culte a la fertilitat. La dona era adorada com a creadora i legisladora de l’univers, inventora, caçadora, curandera, profeta o guardiana dels destins humans. Reina del cel i mare a la Terra. Els historiadors no ho van saber veure o ho van interpretar malament a causa de la tradició masclista monogàmica i el llinatge patrilineal dominant.
Als principis de la religió, Déu era una dona com testifiquen els diferents relats fundacionals. La grega Demèter o l’egípcia Isis com a sàvies dispensadores de consell i justícia. La celta Cerridwen, mare del coneixement. Ixtar, dama de la visió. La llista és molt extensa, i va des del nostre territori fins als confins de la Terra.
El culte a la deïtat femenina va sobreviure als períodes clàssics de Grècia i Roma fins a ser totalment suprimida a l’època dels emperadors cristians de Roma i Bizanci, que van clausurar els últims temples a la deessa el 500 d.C.
Només alguns com el poeta i mitòleg Robert Graves (The white goddess, 1948) havien parlat de la Deessa Mare, que tenia molts noms, com a divinitat immortal, immutable i omnipotent.
Adorada com a profeta, creadora i legisladora de l’univers, inventora, caçadora, curandera o guardiana del destí
Creta, per exemple, va estar dominada pel principi femení i en general totes les societats del Mediterrani es van construir entorn de la dona.
El llibre Cuando Dios era mujer relata aquest culte a la gran deessa, fent servir un estil amè, encara que una mica tècnic en alguns segments. Malgrat això, és un volum assequible per a tots els lectors que ve a il·luminar els fets relacionats amb les antigues religions femenines.
Com diuen les seves últimes línies, “potser quan dones i homes mosseguin la poma alhora, aprenent a considerar les idees i opinions de l’altre amb respecte, podrem començar a dir que ens hem convertit en una espècie realment civilitzada”. |