La Vanguardia (Català) - Culturas
Els que viuen del conte
El primer instrument per explicar històries va ser la veu i el primer disc dur, la memòria. La literatura va néixer oral i, després de les històries al voltant del foc, dels rapsodes, recitadors i romanços de cecs que recorrien els pobles amb la seva tirallonga d’històries, els contacontes del segle XXI continuen portant el seu carregament rialler per escoles, llibreries, biblioteques i centres cívics. Perviu en ells alguna cosa de l’esperit dels joglars. Maria Bassas, llicenciada en Humanitats, volia el 2006 organitzar un taller de narració oral en un centre cívic, però només s’hi va inscriure ella. Havien de ser almenys sis perquè s’impartís, així que va començar a trucar a amics perquè s’hi apuntessin. Finalment van ser set els que van fer el taller de tres mesos, la majoria monitors de colònies i esplais en les seves estones lliures. Tan bé es van compenetrar, que van començar a fer petits bolos i, com que agradaven i cada vegada els en demanaven més, van decidir professionalitzar-ho. Així va néixer el grup Vivim del Cuentu, que ha fet quinze anys i encara segueix. Viuen del conte, però també de les seves feines, que la cultura és terra de pluriocupació: al grup hi ha enrolats mestres, un químic i un periodista. M’ho explica Oriol Toro, després d’una sessió en un col·legi a prop de la Rambla en un cicle patrocinat pel Departament d’Acció Cultural i Educativa de Biblioteques de Barcelona. Amb la seva veu de locutor de ràdio dels d’abans, aquest periodista, educador, autor i contacontes em diu de la troupe que “som una petita gran família”. Expliquen i dramatitzen contes on toqui, amb guitarra si convé i sempre amb molta energia perquè el seu públic, gairebé sempre infantil, no sap de diplomàcia: o els agrades o no els agrades. En un cert moment, van començar a inventar els seus propis contes i en una d’aquelles actuacions els va veure el director de màrqueting de l’editorial Baula, vinculada a Edelvives. I, perquè després diguin que la gent de màrqueting no té el seu cor, va gaudir tant amb els contes que li va suggerir a l’editor Josep Llussà que se’ls mirés amb amor i va començar a publicar la col·lecció Contes Desexplicats. “Expliquem que la Caputxeta Vermella era una forçuda, que la Rateta Presumida no escombrava l’escala sinó que estava asseguda llegint, ens preguntem si totes les princeses volen ser salvades. Hem fet llibres sobre el canvi climàtic o una col·lecció per a primers lectors protagonitzada per fruites i verdures, amb la història de la ceba ploranera o del pebrot rabiós”. Quan li esmento la paraula “pedagogia” o “llibres d’emocions”, arrufa les celles: “No volem fer llibres amb massa pretensions ni amb molta pedagogia, sinó relats en què els petits lectors se sentin identificats, que puguin dir: a mi això també em passa a l’escola!”.Tots els integrants del grup són o han exercit d’educadors, “precisament per això tractem de fugir de la moralina. Els llibres han de ser divertits i després d’escrits els portem a escena. La nostra Rapuncel es talla els cabells i es fa rapera”. Que necessitem joglars ho va demostrar el confinament per la pandèmia del coronavirus: “Vam pensar que serien quinze dies i ens vam proposar de penjar a internet un conte cada dia. Però la cosa s’allargava i la gent ens demanava que seguíssim... Al final van ser cent dies, vam fer vuitanta-cinc vídeos, bolos en línia... va ser una experiència brutal”.
En aquests anys, les passes i la literatura explicada els han portat per tot Catalunya, però també per Espanya, Andorra, França i Sud-amèrica. Fins i tot van muntar una oenagé per crear biblioteques a Bolívia, Nicaragua i l’Uruguai en col·laboració amb la gent d’allà. Li pregunto per llocs inesperats on hagin actuat i, com si recités una rondalla, em diu: “Hem actuat en un balcó amb públic a sota. Hem actuat en cases okupes. Hem explicat contes eròtics en un casament. Hem actuat enmig d’una calçotada. Hem actuat en un palauet medieval. Hem actuat en festes ben estranyes... i en locals de dubtosa reputació!”. Com si s’ho digués a ell mateix, em diu l’Oriol: “Es tracta que la literatura et parli de la llibertat”. Doncs que visquin del conte per molts anys. |