Cops, silencis i absurditats

Dorthe Nors escriu quinze contes sobre situacions desbaratades i humanes

Una dona en la trentena passeja pels cementiris de la seva ciutat d’amagat de les seves amigues mentre idealitza l’home de la seva vida, que no sabem si és real o inventat; una actriu deprimida abandona la vida artificial de Copenhaguen per buscar l’autenticitat als confins danesos i, en dissipar la boira mental que l’assetja, topa amb una bruma espessa i s’hi perd amb la filla; una esposa maltractada ens confessa que és un desastre triant companys de vida perquè s’entesta a no creure’s els seus defectes quan els confessen a l’inici de la relació. Moltes de les històries d’aquest llibre de relats ens retraten personatges que no acaben de connectar amb la realitat. Tampoc no sembla que s’hi esforcin gaire.

En canvi, n’hi ha d’altres que, vulguin o no, han d’interactuar amb l’entorn, com a El tomate enorme, que retrata la diferència de classes a Nova York a partir d’un simple tomàquet, o El budista, el conte més divertit del recull, en què un convers s’esforça a comportar-se com un bon seguidor de Buda fins a l’absurditat, o Flotar, que narra un divorci i ens brinda moments surrealistes que fan pensar en la ploma d’Etgar Keret.

Golpe de kárate són 15 contes en 135 pàgines, una lectura a mida pels qui s’han de dosificar a empentes i rodolons el temps dedicat a la lectura, però no convé enganyar-se: els contes de Dorthe Nors no ens els podem empassar així com així. Demanen atenció perquè les històries avancen en plans juxtaposats i la frase que fa el gir arriba quan menys t’ho esperes i d’una manera subtil. El lector té feina per buscar un final a aquestes històries i interpretar-lo. El to impersonal fa que de vegades el subjecte quedi diluït en un jo o un tu que no sabem qui són. Ben sovint, el que ens guia a través del relat no són tant les veus que ens el narren sinó els detalls de l’entorn, molt ben triats, que ens remeten a un món poc acollidor, bast, inassumible. Per exemple el paisatge agrest nordamericà –el llibre no és únicament danès i d’aquí la seva bona rebuda als Estats Units– queda amplificat amb mestratge a Mujeres asesinas i fins i tot les històries que passen a Dinamarca poden semblar americanes. Amb tant d’aïllament personal, un quadre de Hopper hagués estat ideal per a la portada si no s’hagués abusat tant d’aquest pintor.

La trajectòria de Dorthe Nors (Herning, 1970) és ben curiosa. És la prime

Va ser la primera autora danesa que va publicar un conte al ‘New Yorker’, fet que va desencadenar el seu salt internacional

ra escriptora danesa que va publicar un conte al New Yorker. Va ser La garza, el 2013, i això va provocar la publicació de tot el recull de contes traduït a l’anglès, l’any següent. L’original és del 2008. Quan va fer el salt internacional, l’autora ja tenia cinc novel·les publicades al seu país. Aquí en podem llegir una, també a l’editorial Les Hores: Mirall, espatlla, intermintent. I, en castellà, a Anagrama. No sol passar que un autor trobi l’èxit amb un recull de contes. Potser és que Nors té la justa mesura de la concisió, la cadència del ritme que acompanya el relat, el silenci que ens cal. El gènere li permet mantenir-se enigmàtica, un i altre cop, fins al final. |

Dorthe Nors

Golpe de kárate

ANAGRAMA. TRADUCCIÓ: VICTORIA ALONSO. 135 PÀGINES. 17,90 EUROS