Desdoblaments radicals (o pizza amb gelat)

Política, humor i violència: el trio de Nguyen

Poques vegades la duplicitat haurà estat un element tan definitori en una novel·la com en el cas de L’idealista. D’entrada partim d’una seqüela –concretament d’El simpatitzant, guanyadora del premi Pulitzer de ficció el 2016, el desconeixement de la qual queda neutralitzat per una posada fluida en antecedents–; el narrador-protagonista, ja per si mateix un bastard de mare vietnamita i pare francès, assegura tenir dues ments –que expandirien la seva visió i interpretació del que li passa i l’envolta– i que la tinta amb què escriu aquestes memòries confessionals és sang que brolla de dos orificis de bala que llueix al front; el seu estat natural resulta d’una combinació de culpa i vergonya, i la seva lleialtat es divideix entre dos germans de sang, un que el va trair però que entén, i un altre que li ha estat fidel perquè desconeix un secret que el portaria a matar-lo.

Però aquests desdoblaments són merament anecdòtics i empal·lideixen davant d’altres molt més radicals i desconcertants. Un: L’idealista té l’ànima dividida entre el thriller i la novel·la d’idees, de manera que l’acció i el debat existencialista, la violència i el discurs polític es mariden de forma equitativa fins a aconseguir l’equivalent literari no d’una pizza amb pinya –una cosa molt superada– sinó d’una pizza amb gelat –transgressió prestada d’un capítol de Teen Titans, noblesa obliga–. I dos: L’idealista fluctua entre la genialitat i el disbarat, els passatges enlluernadorament aguts i enginyosos i els seus reversos tediosos, matussers i estirats. Encara que hi ha una altra manera possible de veure aquests últims: com un exercici voluntari de disbarats i desbarraments al moure’ns a tota hora en una gran broma autoconscient i ultrairònica, on de nou la falsedat és el (sense)sentit profund. En qualsevol cas, la novel·la no deixa de ser mai desafiadora i arriscada, i aquesta mateixa capacitat de sacsejar el lector entre l’amor i l’odi la fan sens dubte excepcional.

Però de què va això? Un exagent doble –doble, clar, igual que els seus dos sobrenoms, Vo Danh (‘sense nom’ en vietnamita) i Camus, els quals, com veuen, simbolitzen els pols oposats en què es mou la novel·la– que va passar per un camp de reeducació al seu Vietnam natal ha arribat a París com a refugiat després d’un viatge infernal amb vaixell. Allà es buscarà la vida com a traficant de drogues i aspirant a gàngster, enfrontant-se als seus semblants algerians i passant els seus dies entre un restaurant asiàtic, un club nocturn i un bordell, mentre passa comptes amb el seu passat tortuós.

Tot i això, les seves vicissituds no són més que el rerefons sobre el qual dissertar sobre la colonització, el racisme, el sentit de les revolucions, la via violenta cap al canvi, la contradicció com a fonament de l’esperit humà, misogínia, patriarcat... amb un estil irreverent, provocador i per moments divertidíssim (translació d’aquell curtcircuit postmodern entre violència i dissertació profunda tan car a Quentin Tarantino). En un moment donat s’apunta que l’art no és un mirall a sostenir davant el món, sinó un martell amb què donar-li forma. Viet Thanh Nguyen (Buôn Ma Thuôt, Vietnam, 1971) és tan capaç de martellejar-te la paciència amb L’idealista com d’elevar-te fins al delit artístic. És un dos per un, però quin un. |

Viet Thanh Nguye

L’idealista / El idealista

EMPÚRIES/SEIX BARRAL. TRADUCCIÓ AL CATALÀ: MERCÈ SANTAULARIA/AL CASTELLÀ: JAVIER CALVO. 448/496 PÀGINES. 21,90 EUROS

Fluctua entre la genialitat i el disbarat, els passatges enlluernadorament aguts i enginyosos i els seus reversos tediosos i maldestres

L’escriptor Viet Thanh Nguyen

PRIMO BAROL/GETTY