Caiguda i salvació

Cinc llibres publicats, un d’inèdit i dues dècades de treball recollides en el volum que dona tota la dimensió de l’obra lírica de José Carlos Llop

Aquest volum, que arriba vint anys després de la compilació Poesía (19742001), aplega l’obra lírica publicada per José Carlos Llop entre el 2001 i el 2021. S’obre amb La dádiva (2001-2002), la primera poesia del qual, Eaton Square, Palma, recorda T.S. Eliot: “Lo imagino a usted maquillado / como un pájaro ilustrado” (un vers de Juan Luis Panero el representava com un “educado espantapájaros”). Eliot també treu el cap en la referència a un “poeta nacional” egipci, molt semblant a l’autor de Quatre quartets, o en Son Armadans, London, una mena de carta poètica que Llop li adreça, i en què llegim: “El poeta es un hombre que vive / en la caída y que a través de la caída / debe buscar su salvación”. No és estrany: la d’Eliot és una de les veus capitals que evoquen aquesta poesia –tan rica de veus, de ressonàncies, d’homenatges–: “Nunca olvido a Eliot” llegim en un vers de La vida distinta (2011-2012).

En l’obra de Llop –poeta, novel·lista i assagista– hi ha el sentit de la civilització i de la cultura, però també la joie de vivre, en esplèndida i variada expressió; el to elegíac i el de celebració; Homer, Dante i Dylan; hi ha l’hivern de la neu, en una Europa molt semblant a la que va glossar Steiner, al costat de l’estiu, dels immortals estius de la memòria. I el desig de llum mediterrània: no en va el títol del volum és Mediterráneos, que a mi em fa venir al cap el de Venises, de Paul Morand. En la mateixa “tierra del olivo y el ciprés, / la higuera, el algarrobo, la encina y el nopal”, on “se encuentra el origen del mundo”, arrela el seu vers. Com maletes, les seves poesies “no son ataúdes pero encierran una vida”. I més d’una: atès que la seva és una lírica que sorgeix de l’experiència objectivada de la vida, són fonamentals les composicions que tracten el tema de la família i la seva herència moral. Ja en el seu dia em va emocionar la magnífica Elegía, dedicada al pare mort. En la mateixa obra, La avenida de la luz (2002-2006), havia recordat la malaltia dels seus pares: “Es el silencio lo que sale / de sus bocas”.

En l’anterior, el poeta reflexionava sobre el diàleg paternofilial i els seus límits: “Tú tienes el fútbol y yo las palabras, / ya ves, que sólo sé decirte por escrito”. La peça final de Cuando acaba septiembre (2007-2011), titulada 21-12001, adreçada a la seva mare, és, de bell nou, una de les elegies més estremidores que he llegit els darrers anys. El bell Quartet, escrit en català –una llengua que Llop no ha deixat mai de conrear–, dona compte de la memòria palmesana de l’autor. L’edat d’or, el pretext de la qual és la figa, hauria de formar part de qualsevol antologia de la gran poesia catalana recent: “La vida és triar entre l’amargura / de la ignorància i la serena dolçor / de l’experiència”.

Algunes poesies recreen, a la manera de Borges, grans figures del pensament o de l’art en un moment molt humà (com Montaigne, que admirava el Sòcrates “que era home, i no volia ser ni semblar altra cosa”). Poesia de les ciutats (Bordeus, Nàpols, París…), de la memòria de les cases. El volum inclou el fins ara inèdit El árbol de los cormoranes (2014-2019): “Se llama memoria del hombre / y es una nebulosa donde el hombre / es todos los hombres y es el mismo”. Tres versos que defineixen la fondària de la poesia del mallorquí. |

Als seus escrits hi ha el sentit de la civilització i de la cultura, però també la ‘joie de vivre’ en esplèndida expressió

José Carlos Llop Mediterráneos. Poesía 2001-2021

FUNDACIÓ JOSÉ MANUEL LARA. 368 PÀGINES. 19,90 EUROS