La Vanguardia (Català) - Culturas
Les ulleres es treuen plorant
Juan Cruz desenvolupa una història d’infantesa i el descobriment de la maldat en una època fosca de la història d’Espanya
M’agrada veure Juan Cruz –periodista cultural, narrador, assagista, biògraf...– com una espècie de guardià del nostre passat recent. La majoria dels seus llibres periodístics fan precisament això, fixar un període concret de la cultura espanyola, i les seves ficcions també tendeixen a recuperar escenaris de temps no massa llunyans. A la seva última novel·la, per exemple, l’autor posa els ulls en l’Espanya de postguerra i, malgrat la inevitable olor de fossa comuna que el text desprèn, el resultat és d’una enorme bellesa.
Mil dos cientos pasos explica la història d’un home ja gran que torna a aquell barri d’una indeterminada ciutat canària que va abandonar quan tenia setze anys i on va deixar no només els seus pares, sinó també els seus amics, el seu primer amor i tots aquells veïns que, havent simpatitzat amb el bàndol perdedor de la Guerra Civil, van passar la resta dels seus dies resant perquè les autoritats no vinguessin a demanar-los comptes. Així doncs, una novel·la escrita per un amant de la memòria que, paradoxalment, ens parla dels qui havien de silenciar la seva.
El protagonista de Mil doscientos pasos mira el món amb una tendresa extraordinària, probablement perquè, com ell mateix diu, tots continuem sent el nen que un dia vam ser, i reconstrueix la seva pròpia adolescència no des de la tristesa, sinó des de l’orgull d’haver-la viscut precisament en un lloc com aquell. I és així com el narrador recupera unes escenes que el lector acaba enyorant fins i tot sense haver-les conegut primer: pares salant la llet dels nens perquè s’anessin acostumant als sabors amargs, nenes lluint cistells d’espart amb la mateixa coqueteria amb què avui les seves netes farden de bosses de mà, professors que s’encongien d’espatlles quan els nens comparaven la mida dels seus penis a l’esbarjo...
D’altra banda, és meravellós que aquesta novel·la hagi estat publicada poc després de la mort d’Almudena Grandes, perquè, d’alguna manera, la seva publicació ens assegura la pervivència d’aquell projecte que la madrilenya va deixar inconclús: el de la reconstrucció d’aquella Espanya de postguerra de la qual venim tots nosaltres. Una novel·la preciosa. |
Juan Cruz
Mil doscientos pasos
ALFAGUARA. 216 PÀGINES. 17,95 EUROS