El mirall trencat de la burgesia

Cru retrat periodístic a través de l’aguda mirada de Manel Pérez de com el poder econòmic català ha anat perdent progressivament autoritat social i política

“Els elements capitalistes de Catalunya, si ara són refractaris al separatisme, seran els primers en adherir-s‘hi el dia que el vegin victoriós i seran els que el sostindran després com ara sostenen el vell règim”.

Durant els anys del procés, l’independentisme, malgrat els recels sempre presents en el seu si i la informació que en tenia la seva direcció, va albergar l’esperança que arribada l’hora de la veritat, financers, empresaris i el gruix de la burgesia catalana, si bé no esperonarien la independència, no s’hi oposarien de manera frontal.

Els canvis de seu social d’empreses i bancs arran dels fets d’octubre del 2017 van resultar un despertar dolorós i van deixar al descobert una doble debilitat. D’una banda, la del directori independentista, al qual només la gran vergonya del govern Rajoy ordenant l’actuació policial de l’1-O va permetre maquillar la manca de les “estructures d’estat” promeses i les limitacions del moviment per forçar una negociació amb l’Estat.

De l’altra, la d’una burgesia local a qui se suposava un poder real molt més gran del que en realitat tenia per incidir en la seva pròpia societat a l’alba del nou mil·lenni. Les causes, intents de frenar la bola de neu i fracassos d’aquest segon vector és el que explica Manel Pérez (Barcelona, 1958) a La burguesía catalana. Amb l’eloqüent subtítol Retrato de la élite que perdió la partida i la tesi suggeridora que la pèrdua d’influència i poder d’aquesta ve de lluny i ha declinat de manera progressiva des dels anys de La febre d’or que narrava Narcís Oller.

Fa uns dies, a La fi del llibre sobre el procés (5 de juny), explicàvem que les obres dedicades a la temàtica del procés van de baixa. En una dècada llarga se n’han publicat més de 850, la majoria d’un gruix intel·lectual escàs, amb una càrrega sentimental elevada i moltes xafarderies o fruit de narracions periodístiques compactades d’allò que explicaven a diari els mitjans de comunicació.

En el futur, quan es parli del procés, només se n’esmentaran un grapat. L’assaig periodístic del subdirector de La Vanguardia té els components per formar part d’aquest grup selecte, precisament, perquè no és només un llibre sobre el procés però permet entendre’n una part essencial. Per explicar per què la burgesia catalana va ser incapaç de frenar el curs precipitat dels esdeveniments Pérez fa un anàlisi de longue durée.

Es remunta fins a la meitat del segle XX, al Pla d’Estabilització franquista i a la fundació del Cercle d’Economia i posa en relleu la importància de l’economia també en aquest procés històric.

Aquells lectors que tinguin els seus prejudicis, prevencions o crítiques cap a la burgesia, en constatar al llibre el seu redimensionament a la baixa potser en sortiran reconfortats. A la majoria, però, els causarà esglai perquè allò que evidencia l’obra és que el procés no ha servit per augmentar el poder polític, econòmic i institucional de Catalunya, sinó al contrari: perquè a la classe dirigent política i a l’econòmica se’ls hagi vist el llautó i a curt termini el país i Barcelona hagin quedat en una situació de subsidiarietat i regionalització respecte al centre de decisions madrileny.

La frase que encapçala aquest article no apareix a l’obra de Pérez, ni correspon a l’estiu del 2017. La va escriure Francesc Macià la tardor del 1923 quan endegava el seu projecte d’Estat Català contra la Restauració. Tenir un ull fixat en el passat i entendre’l bé és cabdal per revertir la situació actual i arribar, no ja a bon port, sinó a algun port. Una lectura atenta d’aquest assaig de ben segur que hi pot contribuir. |

Aquest llibre evidencia que el procés ha deixat el país i Barcelona en una situació de subsidiarietat i regionalització

Manel Pérez

La burguesía catalana. Retrato de la élite que perdió la partida

PENÍNSULA. 288 PÀGINES. 18,90 EUROS