La Vanguardia (Català) - Culturas
Txékhov i Némirovsky
Vaig poder assistir diumenge passat a l’última representació barcelonina de Les tres germanes al Teatre Lliure i sens dubte no me’n vaig penedir. La molt premiada adaptació de Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique dirigida per aquest últim ha comptat amb un excel·lent elenc d’actors –la mateixa Genebat, Mireia Aixalà, María Rodríguez, Elena Tarrats, Joan Amargós, Ivan Benet...– i la brillant escenografia de Lluc Castells, una gran peixera tancant els espais familiars de l’obra que és tota una troballa. I que transmet molt bé la reflexió de Manrique: “És com si els personatges de Txékhov visquessin dins d’una bombolla que ells mateixos han creat. I voldrien sortir de la bombolla, fer-la esclatar, però no saben com fer-ho”. El traspàs de l’acció des del segle XIX al present resulta forçada en alguns detalls; el final elegit és més esperançador que l’original, però la plasmació malenconiosa del caràcter substancial i alhora contradictori de les relacions familiars, de les decisions que prenem en la vida i el pes del que queda enrere, manté el seu immens poder.
Aquests darrers mesos s’ha llegit molt Les tres germanes com una metàfora de la decadència social russa en l’època tsarista. Té sentit. Però la vigència de Txékhov (1860-1904), tan continuada –es tracta d’un del dramaturgs clàssics més representat al món de manera regular–, presenta un caire universal. La seva mestria en el drama d’intimitat travessa el temps amb força i arriba fins a un gènere avui en auge. Igual com les obres de Shakespeare estan al darrere de tantes sèries històriques i fins i tot de gàngsters (ho ha explicat molt bé Jorge Carrión), i el fulletó vuitcentista à la Sue marca l’estructura en sèries d’intriga, el ressò de Txékhov s’intueix en sèries televisives de relacions personals com Cinco
hermanos o This is us. Amb el rerefons plantejat al final de Les tres germanes per l’oncle interpretat per Lluís Soler (i a l’original, per Olga): “Per a què vivim, per a què patim...? Si ho poguéssim saber...”.
Els interessats en l’escriptor de Taganrog tenen un bon regal en La
vida de Chéjov d’Irène Némirovsky, que va publicar Noguer el 1991 i recupera ara Salamandra, amb pròleg de Mercedes Monmany i nova traducció de J.A. Soriano. Nascuda a Kíiv el 1903, fugida a França amb la família després de la revolució russa, Némirovsky va desplegar una brillant carrera literària en llengua francesa. D’ascendència jueva, va ser internada junt amb el seu marit a Auschwitz, d’on no va tornar. La biografia de Txékhov va aparèixer completa pòstumament el 1946; també seria pòstuma la seva obra magna Suite francesa, entorn de l’Ocupació, que van trobar les seves filles i es va publicar el 2004. Némirovsky ha estat una autora molt llegida a Espanya des que Mario Muchnik va publicar El baile i Laura Freixas el seu David Golder a la col·lecció de Grijalbo El Espejo de Tinta.
Fràgil i genial, Txékhov podia ser “bo i generós sense estima, afectuós i atent sense afecte”. Amb uns herois “que estimen a mitges o es defensen de l’amor, i ell s’assemblava una mica a ells”. Malgrat que actualment se’l celebra sobretot com a autor dramàtic, Némirovsky relata la seva consagració juvenil com a autor de relats i el sonat fracàs, que tant el va ferir, de la seva primera estrena: la d’Ivànov, que va generar un debat sobre l’“heroi passiu” rus, inspirat en un dels seus germans. També el de l’estrena de La gavina, amb el seu amor d’aleshores, l’actriu Vera Komissarzhevskaia, en el paper de Nina. Millor sort van tenir L’oncle Vània, El jardí dels cirerers o aquestes Tres germanes, amb un anhel d’anar a Moscou que transparenta el del mateix escriptor, malalt i condemnat a reposar en província lluny de la seva dona, la també actriu Olga Knipper.
Némirovsky era ucraïnesa, i Txékhov va passar llargues temporades a Crimea, amb un paisatge que li inspirava. Segons argumenta Marta Rebón a El complex de Caín (Ed. 62), el treball en la biografia de Txékhov va permetre a l’escriptora revisitar mentalment la seva terra natal. Tots dos ens retornen una vinculació, la d’Ucraïna i la gran literatura russa, ara tràgicament dinamitada.
L’escriptora era ucraïnesa; la biografia del dramaturg li va permetre retornar mentalment a la seva terra