La Vanguardia (Català) - Culturas
Menestral, bondadós i irònic
En els mesos de la pandèmia, Joaquim Carbó va endreçar pensaments i records d’una època de la literatura catalana i del catalanisme
Mentre vaig llegint Sense futur de Joaquim Carbó (Barcelona, 1932) apunto uns quants noms en una llista: Nadala Batiste i Manuel Serra, amics de Carbó dels vells temps del teatre independent, Sebastià Sorribas (l’autor d’El zoo d’en Pitus), l’editor Santiago Albertí, l’advocat i pioner de la ciència ficció catalana Sebastià Estradé, el lingüista i polígraf Albert Jané, el director de teatre Francesc Nel·lo, el traductor Jordi Arbonès, el novel·lista i excursionista Estanislau Torres, l’actriu Julieta Serrano... Nascuts entre els darrers anys de la dècada dels vint i començaments dels trenta, van viure la guerra quan eren canalla i es van incorporar a la cultura catalana als anys quaranta i cinquanta fent el que es podia fer en aquell moment: anar d’excursió, ballar sardanes, aprendre català de sota mà, treballar en obradors artesans i fer teatre. No conec en detall la biografia de totes aquestes figures i potser poso en el mateix sac una actriu o un editor que no hi haurien de ser, però crec que una constant de tot aquest grup és el catalanisme popular i menestral.
Quan als anys seixanta la cultura catalana va passar de la fase resistent a l’etapa que jo anomeno del miracle català (amb l’aparició de Serra d’Or, Edicions 62, el rellançament de Proa, la nova cançó i el teatre independent) aquest grup inicial va quedar una mica al marge. No és que no fessin coses: Carbó, Nel·lo o Albert Janés s’han fet un tip de treballar. Però, segurament pel fet d’haver viscut la guerra amb plena consciència en famílies de perdedors, i d’haver crescut en aquell ambient de menestralia prudent, van trobar la seva aurea mediocritas entre Destino i la cultura en castellà i l’onada més polititzada de l’antifranquisme marxista.
A Sense futur explica una anècdota molt divertida relacionada amb Espriu. Si no vaig malfixat, el pare de Carbó havia estat empleat del Banc Alemany. I seguint la tradició paterna, ell treballava a La Caixa, a la secció de personal. El 1960, amb Sebastià Estradé, va promoure un volum de l’editorial Selecta en homenatge a Víctor Català, Els set pecats capitals vistos per vint-i-un contistes, i va anar a veure Salvador Espriu, a casa seva, al capdamunt dels Jardinets: un pis de lloguer de la Casa Fuster. Espriu es va interessar per saber qui era aquell xicot. Carbó li va dir: “Sóc l’oficial superior encarregat de la comptabilitat auxiliar de personal de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i Estalvis de Catalunya, Balears, Madrid i Andorra”. Espriu li va fer repetir “de tan curiós que ho va trobar”. Devia veure Carbó com un titella del teatre d’Alfaranja: aquell món de putxinel·lis grotescos de la postguerra barcelonina. Però Carbó tenia moltes capes.
Sense futur és tres llibres en un. És un volum de memòries que descriu el món
Espriu devia veure Carbó com un titella del teatre d’Alfaranja: aquell món de putxinel·lis grotescos de postguerra barcelonina
personal de Carbó, des dels inicis de l’activitat cultural del seu grup fins al moment actual en el qual, esdevingut el sènior de la narrativa en català, ha connectat amb la jovenalla de Males Herbes. És un àlbum de lectures dels mesos de la pandèmia, que va dedicar a llegir i comentar premis Nobel de literatura (és un gran admirador de Philip Roth). I és un llibre de reflexions de la vellesa, en la línia dels dos referents catalans sobre aquest tema: el volum d’Anna Murià (Reflexions de la vellesa, de 2003) i les Memòries d’un català de Xile (2009) de Cristian Aguadé. També apunta uns quants arguments narratius que, sense esma de tornar a escriure una novel·la, quedaran com a retalls lluminosos. Carbó hi apareix com un escriptor desenganyat de la circumstància personal i col·lectiva, sota la capa protectora de la bondat irònica. |
Joaquim Carbó Sense futur. Entre llibres i rutines DESTINO. 353 PÀGINES. 20,50 EUROS