La Vanguardia (Català) - Culturas
Rock’n’roll literari
La Felguera recupera, després de dues dècades descatalogada, una història de la música pop de referència, escrita per un agut Nik Cohn
Aquesta és probablement la millor història del pop que s’hagi escrit mai. Nik Cohn, amb només vint anys, va establir les bases de la crítica musical amb un llibre de culte que continua llegint-se com un glop d’aire fresc i que manté l’essència d’una música que va donar sentit a la rebel·lia juvenil.
Com planteja Kiko Amat al pròleg, els escrits de Nik Cohn, rockegen com rockers perquè no hi ha res més deplorable que la intel·lectualització del visceral. El rock primitiu i el superpop que el succeeix brollen de l’espontaneïtat i la desimboltura juvenil. Soroll, violència i refugi per al marginat. La música com a canalitzadora de l’individu adolescent, outsider i incomprès. Tot va començar un estiu del 1956, quan en la projecció de Rock around the clock (F. Sears), en el rock’n’roll de Bill Haley, els joves van ballar als passadissos, van arrencar les butaques del cinema i van destrossar tot el que va caure a les seves mans. El 1964, en la tercera gira dels Stones, la gentada va devastar un teatre de la Haia, llançant objectes contra la policia mentre intentaven envair l’escenari. El concert no va poder acabar, i va esdevenir un dels moments crepusculars del pop.
Cohn ho explica en primera persona, com a testimoni d’excepció amb una erudició prominent i una capacitat per a les descripcions aclaparadora. Directe i agut. No es talla. “Els sacerdots van oferir benestar espiritual, els psicòlegs van interpretar, els magistrats van augmentar la seva rigidesa, els pares es van angoixar, els homes de negocis es van fer rics i el rock es va convertir en una cosa important”.
Elvis Presley va ser l’heroi universal que el rock necessitava. Pura transgressió amb la veu més sexual que s’havia escoltat mai, i la provocació d’uns malucs endimoniats. Compartia el camí dels Little Richard, Chuck Berry o els malaguanyats Buddy Holly o Eddie Cochran. El rock’n’ roll entusiasmava perquè implicava ser
teenager, sortir amb noies i anar a festes. Importava ser autèntic i divertit. Sentir-se lligat i alliberar-se. A més, es podia ser negre i convertir-se en estrella.
Quan van arribar els seixanta, l’epicentre musical va bascular d’Amèrica del Nord a Anglaterra, que va viure una esplendor sense precedents. Els Beatles van començar emulant les icones del rock clàssic fins a convertir-se, en només dos anys, en el fenomen pop més gran de tots els temps. Amb l’arribada de l’àcid, segons Cohn, “van deixar de ser un simple conjunt de rock i fatxendes mal parlats de Liverpool per convertir-se en místics o aprenents de sant”. Els seus preferits no poden ser altres que els Stones, en els quals no existia l’equilibri sinó el més vibrant vandalisme. Creadors d’un ambient estrepitós i embogidor. Éssers vils, malignes, obscens i perversos, bellíssims en la seva lletjor, a qui Cohn no augurava una llarga vida, atesa la decadència que intuïa en el pop de la primera època. El flower power del 1967 portaria el rock simfònic i altres deliris musicals que s’allunyaven de l’espontaneïtat inicial, tot i que quedaven escletxes de salvatgisme en grups com The Who.
En aquesta brillant cronologia del pop, la primera edició espanyola de la qual data del 1970, mereix una menció a part el capítol al voltant de Bob Dylan, a qui l’autor no suporta, però atorga la transcendència de ser qui va mostrar més menyspreu a l’estil de vida establert i el sentit d’unes lletres que podien significar alguna cosa. Aquest és el camí que va de l’auambabuluba a Like
a Rolling Stone.
La Felguera ha fet un treball editorial excel·lent, rescatant aquest llibre que feia dues dècades que estava descatalogat. Disseny brillant i maquetació que cap al palmell d’una mà i és un company excel·lent, al costat d’una playlist que contin
gui els múltiples temes que Cohn va proposant.
Una lectura que ens torna a un esperit i estat d’ànim que no hauríem de perdre mai. |
Nik Cohn Auambabuluba Balambambú: la edad de oro del rock and roll
LA FELGUERA. PRÒLEG: KIKO AMAT. TRADUCCIÓ: MANUEL ARROYO-STEPHENS I SÍLVIA PALACIOS. 404 PÀGINES. 23 EUROS
La filòsofa Martha Nussbaum
Soroll, violència i refugi per al marginat, música com a canalitzadora de l’individu adolescent, ‘outsider’ i incomprès