La Vanguardia (Català) - Culturas
Va ser horrible mentre va durar
El romanticisme té un lloc en l’últim llibre de Michel Houellebecq; la cruesa i el nihilisme que caracteritzen l’autor conviuen ara amb el seu costat més tendre, sense deixar de banda els escenaris pertorbadors L’extinció anunciada
Per fi el Michel Houellebecq (SaintPierre, 1958) narrador, aquell que fa tres dècades que llegim perquè ens disseccioni brutalment i hilarantment la misèria moral, la profilaxi afectiva i el conjunt buit que travessem des del tardocapitalisme, condensa en una sola paraula el destí que li mereix la humanitat: ser anorreada. D’alguna manera tota la seva ficció anterior, des de la visió del liberalisme econòmic com una trituradora emocional en la fundacional Ampliació del camp de batalla fins a la postulació dels antidepressius com a única manera de suportar la nostra patètica recerca de l’amor i el trist consol del sexe a Serotonina, pot entendre’s com una exposició de motius que desemboquen en aquest dictamen (que a cap dels seus lectors no sorprendrà). Anorrear doncs com a sentència, com a judici final.
Quina ànima es pesa aquí, que vindria a ser d’alguna manera la de tots en tant que fills del mateix temps? La de Paul Raison, assessor del ministre d’Economia i Finances francès, arquetípica criatura houellebecquiana: infeliç, nihilista, fastiguejat, a un pas del divorci, allunyat dels seus germans, despectiu amb la família política i frustrat sexualment però un treballador d’altes competències que mira al món amb una cruesa salvatge, sense filtres consoladors, pura nàusea existencial. La novel·la seria resumible en la cursa d’obstacles que es va enfrontant mentre s’acosta als cinquanta –una amenaça a la seguretat internacional, unes eleccions presidencials, l’infart cerebral del pare que sotraga les dinàmiques fraternals, la crisi matrimonial i una malaltia molt greu–, i la manera com aquestes pertorbacions profundes confirmen la seva abjecta opinió sobre el gènere humà o obren escletxes que permeten l’entrada d’una mica de llum.
Existencialista punk, brètol d’enormes coneixements teòrics, Houellebecq, a qui no li han importat mai en excés les trames, o almenys les ha vist com un peatge per retratar l’encaix entre l’absurd de la vida, l’evolució del pensament i dels costums i l’estultícia contemporània, és brillant quan ens interpel·la com a societat –aquí, per exemple, amb la creació d’escenaris pertorbadors que ens porten a reflexionar sobre les aliances entre violència i tecnologia, o burlant-se de creences acientífiques o de les incomptables maneres d’adular la vanitat
Si hi ha una cosa amb la qual sempre es pot comptar en la literatura de Michel Houellebecq és amb un explosiu ànim provocador i un qüestionament càustic de molts aspectes d’aquell món modern que Raison voldria veure aniquilat, literatura per tant com a element corrector, ganivet entre les dents i verí a la llengua, del clima de correcció política, eufemismes generalitzats i (auto)censura institucionalitzada en què vivim. Un catàleg superficial de les “víctimes” de la mirada sarcàstica de l’escriptor a Anorrear inclouria: el ioga, la meditació transcendental, l’alimentació vegana, els periodistes descurats, el disseny dels edificis oficials, la grandiloqüència de certs menús gastronòmics, les organitzacions esotèriques, la musicoteràpia, la gestació subrogada, el catolicisme, els bancs d’esperma, les residències de gent gran i els thrillers nord-americans contemporanis.
Si a tots aquests despropòsits presents l’autor li afegeix un futur en què l’ordre i la seguretat mundial seran amenaçats, una manera d’entendre Anorrear és com la trompeta de l’Apocalipsi o un document a preservar en una d’aquelles sitges a Nou Mèxic amb què intentar il·lustrar a les civilitzacions extraterrestres sobre els motius de la nostra extinció.
des de la ridiculesa–, però menys observador de la fluïdesa i la compactació narratives.
Anorrear està plena d’escenes memorables, apunts enginyosos i dissertacions interessantíssimes, com si assistíssim a un brainstorming entre Pascal, Cioran, Woody Allen i Ricky Gervais, però també cau en la desmesura, la prolixitat i la reiteració (a què venen tants somnis?). Vagin advertits: amb la decrepitud física en el seu centre, la novel·la dol, però, notícia bomba, el seu autor demostra que coneix la tendresa i fins i tot sembla disposat a creure en l’amor. |
Michel Houellebecq
Anorrear / Aniquilación
ANAGRAMA. TRADUCCIÓ AL CATALÀ: ORIOL VAQUÉ / AL CASTELLÀ: JAIME ZULAIKA. 592 / 608 PÀGINES. 24,9 EUROS