La Vanguardia (Català) - Culturas
Nicolas Cage i les tòfones del bosc
Dues pel·lícules recents –‘El insoportable peso de un talento descomunal’, i ‘Pig’, de pròxima estrena– i centenars de mems a les xarxes fan que no puguem deixar de celebrar el boig nebot de Francis Ford Coppola
És impossible escapar de Nicolas Cage. En qüestió d’un mes l’hem vist, interpretant-se a si mateix, a El insoportable peso de un talento descomunal, que va arribar a les sales climatitzades el 17 de juny, i el veurem com un hirsut i pestilent eremita que comparteix la seva vida amb un porc cercador de tòfones a la notable Pig, amb estrena prevista per a mitjans de juliol. Mentrestant, segurament haurem visualitzat uns quants mems, en forma de gifs animats, de les seves expressions més desorbitades, al WhatsApp del grup de pares, en el dels amics de l’escola o del grup que sigui amb graciós inclòs. Ja fa temps que el més histriònic dels Coppola es va convertir en la peça fonamental de l’alfabet visual amb què sintetitzem els nostres intercanvis quotidians. Ja fa temps que Cage es va convertir en un mem que no pot parar de fer pel·lícules. No té més criteri que el de mantenir-se ocupat, o el de pagar els seus descomunals deutes.
A El insoportable peso..., l’homenatge de fan firmat pel desconegut Tom Gornican, que el mateix Cage ha acabat produint –com Pig–, es presenta a si mateix com un veterà actor, que està a punt de deixar-ho fastiguejat d’encadenar subproductes, sense anar més lluny com aquesta mateixa pel·lícula que protagonitza al costat de Pedro Pascal. El mexicà encarna un suposat traficant d’armes que opera –atenció– a Mallorca. Malgrat que no resulti fàcil reconèixer els paisatges de la més gran de les Balears. Bàsicament perquè la pel·lícula es va rodar als voltants de Dubrovnik. Hi ha un moment en què estem a punt de reconèixer la famosa casa que Michael Douglas té a la Serra de Tramuntana. Però no, continua tractant-se de la costa croata. El més autòcton al llarg del metratge és el sevillà Paco León, que exerceix de malvat oxigenat, i acaba sent el millor de la funció. Una pena que no comptessin també amb ell per dirigir-la i reescriure-la.
Ja fa anys que Jean-Claude Van Damme es va entregar a un metajoc semblant –JCVD (Mabrouk El Mechri, 2008)–, que es recorda com més reeixit i, en el seu moment, innovador. Aquí, fins i tot la part meta resulta postissa, ja que ni l’exdona ni la filla de Cage són qui diuen ser. La vida privada de Nicolas Cage al món real és més divertida, amb la mania de col·leccionar compulsivament des de serps de dos caps a cranis de dinosaure, de mansions encantades a innombrables cotxes esportius... Tot i que per fi ha trobat una certa pau al costat de la seva cinquena esposa, la jove Riko Shibata, que serà mare de la seva primera filla.
Entretinguda, la pel·lícula de Gornican funciona millor com un passeig pel Museu Imaginari de Nicolas Cage. A Cage se li apareix fins i tot en Nicky, el seu Jo jove, aviciat per Coppola, Lynch i els Coen, amb el qual arriba fins i tot a morrejar-se, i també pot veure’s el descomunal sabre de Mandy (Panos Cosmatos, 2018), una de les seves millors pel·lícules, a l’alçada d’Adaptation (Spike Jonze, 2002) o Teniente corrupto (Werner Herzog, 2009). L’Oscar de Leaving Las Vegas (Mike Figgis, 1995), aconseguit abans de convertir-se en un altre Action-Man del cinema comercial, podria haver estat el motor de la trama, però els guionistes van preferir el segrest de la filla del president de Catalunya...
Pig, l’òpera prima de Michael Sarnoski, conté sens dubte una altra de les seves grans interpretacions, per bé que en clau minimalista. Adeu al luxe croato-mallorquí, benvinguda la cabana al bosc. Cage és aquí un cuiner retirat del soroll del món arran d’una tragèdia personal. Viu de buscar tòfones, l’or dels boscos. Però el seu porc, com la filla del president, també serà objecte d’un segrest. Cage aposta aquí per una contenció que queda compensada amb l’estrambòtica falta d’higiene del personatge, al costat del qual el seu porc sembla immaculat. És un Cage en la línia de Joe (David Gordon Green, 2013), recomanable adaptació de la novel·la del gran Larry Brown, aquell escriptor-bomber del Mississipí.
Joe i el millor amic del porc prefiguren el doble salt al western de Cage, amb
The old way, en què donarà vida a un vell pistoler perseguit pel seu passat, i sobretot Butcher’s crossing, que per descomptat és l’adaptació de la novel·la homònima del gran John Williams –l’escriptor de Stoner (que al seu torn serà portada al cinema per Joe Wright)–. És previsible que, al llunyà Oest, Cage aposti per la rude contenció rústica. Per bé que, entre totes dues, també encarnarà ni més ni menys que Dràcula a Renfield, una superproducció, destinada a retornar-li l’estatus d’estrella rendible després de fiascos com Ghost rider: El motorista fantasma (2007). Almenys s’ha posat tota la carn a la graella perquè així sigui, contractant guionistes catòdics d’èxit com Robert Kirkman (The walking dead) i Ryan Ridley (Rick i Morty), i posant Chris McKay (La LEGO película) rere la càmera.
Cage ja va ensenyar ullals en la molt passada de voltes Besos de vampiro (Robert Bierman, 1988), en què es va cruspir un escarabat per donar més verisme a la suposada transformació del seu personatge. Si féssim recompte de mems, Besos de vampiro podria guanyar. Però aquest nou Dràcula, en què Nicholas Hoult donarà vida a R.M. Renfield, el seu fidel servidor, sembla pensat per guanyar la batalla dels mems. El look que li han posat a Cage, exageradament maquillat i amb vestit lila, sembla el del Joker, paper per al qual l’actor ha estat sempre l’etern candidat. |
Ja fa temps que Cage no pot parar de fer pel·lícules, sense més criteri que el de mantenir-se ocupat o pagar deutes
Després de ‘Pig’, l’actor té pendents d’estrena dos westerns i una pel·lícula en què encarnarà ni més ni menys que Dràcula