La Vanguardia (Català) - Culturas
Ostermeier, el reconstructor
La Schaubühne de Thomas Ostermeier torna, dotze anys després del seu últim pas per Barcelona, amb ‘Un enemic del poble’ d’Ibsen, el seu autor de capçalera
Tothom està d’acord, fins i tot ell mateix, que trobar-se amb Henrik Ibsen va fer que Thomas Ostermeier es convertís en el que és ara, segurament el director d’escena més influent d’Europa al segle XXI. Va passar el 2002 i va ser amb Nora. Feia tres anys que era al capdavant de la Schaubühne, estendard del nou teatre alemany de l’últim quart del segle XX, cogestionat per la companyia i dirigit per tot un símbol, Peter Stein. Però el saxó no acabava de trobar el to que l’havia enlairat, a finals dels anys noranta, com la gran promesa de la nova Alemanya. Tot just acabar la carrera, el 1996, el van fer director d’un espai experimental del Deutsche Theater, la Baracke, cosa que va provocar que molta gent s’hi fixés, sobretot gràcies a les posades en escena estripades de la nova dramatúrgia anglesa de l’època (Sarah Kane, Mark Ravenhill, David Harrower). Però la Schaubühne era una altra cosa. I Ibsen el va posar a lloc.
Aquella Nora, que va visitar el Lliure el 2005, va deixar el públic berlinès bocabadat, fins i tot amb la giragonsa final, en què Ostermeier agafava en préstec l’arma de Hedda Gabler. En lloc de marxar amb un cop de porta, la seva Nora se n’anava com un pistoler, a trets. Hedda Gabler també faria estada al Lliure, el 2007. Dos dels sis Ibsen que el director alemany ha muntat en la seva carrera. Solness, el constructor (2004), John Gabriel Borkman (2008), Un enemic del poble (2012) i Espectres (2013) són els altres títols que ha dirigit. Espectacles que han estat, literalment, arreu del món i que han convertit Ostermeier en un referent indiscutible.
I, segurament, podríem dir que l’Ibsen que veurem al Grec, Ein volksfeind, Un enemic del poble, va suposar el principi del final d’una etapa, ja que els últims anys s’ha centrat en l’obra d’Édouard Louis, Maja Zade i Ödön von Horváth. Però, per què Ibsen? Ell mateix diu que la clau de tota la seva obra és que els seus personatges, que venen de la classe mitjana o hi acaben d’arribar, estan aterrits de perdre el seu estatus. Lluiten aferrissadament per conservar el que tenen. I, segons ell, aquest és l’esperit del temps de l’Alemanya d’avui. I, per extensió, el de tot Europa, una classe mitjana criada sense conflictes majors que veu com el món on han nascut s’ensorra.
Ostermeier no podia predir, fa una dècada, que la trama d’Un enemic del poble seria tan actual, la d’un home, el Dr. Stockmann, que sap que les aigües del balneari on es desenvolupa la peça estan contaminades i s’enfronta a una comunitat que vol fer-ne la vista grossa, ja que tothom viu d’aquelles aigües. La pregunta que ens llança Ibsen avui dia és, segons Ostermeier: quina força té la veritat en una societat on l’únic que interessa és la lògica econòmica, manipulada pels mitjans? Ell mateix dubta què faria si es trobés en una situació anàloga: benefici personal o bé comú? Amb el canvi climàtic i l’escalfament global a tot drap, mentre traiem el cap d’una pandèmia que ha deixat milions de morts, l’obra del noruec sembla escrita ahir mateix. I, no debades, la posada en escena de l’alemany no ha abandonat els teatres des del 2012.
Provinent d’un ambient obrer, Ostermeier no ha renegat mai dels seus orígens i és conscient que la seva generació (va néixer el 1968) és profundament apolítica a diferència de la dels seus pares, nascuts a la fi del nazisme i amb una Alemanya partida en dos. Les seves creacions últimes, algunes de les quals han passat per Temporada Alta, intenten respondre la pregunta: per què som com som? Com hem arribat fins aquí? Retour à Reims, de Didier Eribon, Al cor de la violència i Qui ha matat el meu pare, de Louis, en són un bon exemple. Retrats de la classe obrera europea, amb la seva violència, la desesperança, el fracàs, les contradiccions, i anàlisi de la situació sense mitges tintes. També La gavina de Txèkhov o El matrimoni de Maria Braun de Fassbinder
poden mirar-se des d’aquest punt de vista.
Tanmateix, contràriament als directors que van marcar el final de segle XX, de Stein a Frank Castorf o Matthias Langhoff, ell no creu que el teatre pugui canviar el món. Diu que es va formar amb les despulles del gran dramaturg polític del segle XX, Bertolt Brecht, en certa manera esdevingut un titella de la RDA al final dels seus dies, i de qui només ha estrenat Un home és un home en els temps de la
Baracke. Tampoc no pensa que hagi deixat petjada. “Jo no desconstrueixo, jo reconstrueixo. Explico de nou les històries”, assegura al llarg llibre-entrevista Ostermeier, backstage (L’Arche, 2015). “Soc un observador apassionat de l’espècie humana”, afirma.
És indubtable, no obstant això, que el director alemany és un referent. Va ser un dels abanderats del nou realisme (que no naturalisme), que a casa nostra va comptar amb un director de la seva mateixa generació: Calixto Bieito. I disposar d’una tropa d’intèrprets fixa com la de la Schaubühne que ha anat construint al llarg dels anys és el més important per a ell. Sovint, l’elecció dels títols té més a veure amb la troupe que no amb una altra cosa. Va fer Nora perquè tenia a Anne Tismer, Hamlet i Ricard III perquè pot gaudir de Lars Eidinger. I aquest Un enemic del poble perquè hi és Christoph Gawenda, un actor que també és músic, element essencial en el muntatge. |
El director alemany no podia predir, fa una dècada, que la trama d’‘Un enemic del poble’ seria tan actual
30
01. Cebes
02. Peres dolces
03. Cirereta
04. Cogombre
05. Albercoc
06. Cireres
07. Pèsols
08. Pera
09. Codony
10. Préssec
11. Alls
12. Ceba tendra
13. Avellanes
14. Pastanaga
15. Nabius
16. Ametlla
17. Pruna
18. Gerd
19. Mora
20. Pruna damasquina
21. Meló
22. Espiga de civada
23. Raïm verd
24. Albergínia
25. Faves
26. Blat de moro
27. Remolatxa groga
28. Albergínia blanca
29. Blat
30. Carxofa
A. Firma d’Arcimboldo B. Data del quadre
DISSENY La Muralla Vermella, l’edifici de Ricardo Bofill a Calp, ja fa una dècada llarga que és escenari de campanyes de publicitat, fons per a influencers, que peregrinen per fotografiar-s’hi, i peça fonamental en el moodboard d’El joc del calamar, que va donar encara més exposició a aquella obra de joventut de Bofill, inspirada en El castell de Kafka i cosina germana del Walden-7 de Sant Just Desvern. Ara la Muralla Vermella s’ha colat també en la Volta ciclista. Un dels kits de la ronda, dissenyat per Santini Cycling, està basat en els colors i les formes de l’edifici, amb els característics colors vermells, roses i violacis. L’ha dissenyat la marca Santini Cycling.