Des dels cims literaris

Les vivències arran de terra han generat una abundant collita d’obres que comparteixen el camp com a paisatge i nucli de les seves històries. En repassem algunes

No hi ha res millor, probablement, que experimentar la terra –les muntanyes i els camps– que es recorre de la forma més directa i propera possible. Com ho va fer Josep Pla tant a Catalunya com a tots aquells llocs d’Europa o Amèrica que va poder conèixer en persona. Un exemple d’això és el llibre Viaje a pie (Ediciones 98), nascut de les excursions curtes pels pobles i valls de l’Empordà que va anar fent des de la seva masia gironina de Llofriu, una vegada acabada la guerra civil espanyola. Aquelles sortides li van permetre retrobar-se amb la gent de la seva terra natal, recopilar anècdotes i anar apuntant reflexions sobre la vida rural en contraposició a la urbana.

Un tipus semblant de vivències arran de terra ha generat tradicionalment una extensa literatura, que es manté viva en l’actualitat amb diferents escriptors. És el cas de Julia Soria, nascuda el 1948 en un poblet de Sòria. A Campos azules (Alba) presenta una dona que torna al seu poble, a l’altiplà castellà, per vendre la casa dels seus avis. Tot està deshabitat i van aflorant els records a través dels quaderns que ella escrivia de nena, quan va descobrir el món rural, els seus costums i tradicions.

En aquesta mateixa línia nostàlgica podríem incloure Abel Hernández, que ha concebut un llibre com una sèrie de cartes dirigides a la seva filla: Historias de la Alcarama (Pepitas de Calabaza). Volia parlar-li de les Terres Altes de Sòria, del pernoctament, de com feien la matança al poble, de la mort dels seus éssers estimats; i, també, explicar-li alguna història d’amor i de guerra.

Però no tot són records idealitzats d’un passat campestre. Pol Dunyó i Ruhí, a Estripar la terra / Romper la tierra (Raig Verd/Rayo Verde), escriu “contra les mentides del món rural”, reflexionant sobre la percepció enganyosa que tenim del nostre entorn. Aquest camperol agroecològic proposa al lector de repensar com ens relacionem amb la terra i el que produïm, analitza les nostres formes de consum i rebutja la sobreexplotació contra la natura, fent que es relativitzi la lògica del món capitalista.

Un altre especialista en l’observació i vigilància de la natura és el protagonista d’El guardià de l’estany Negre: Miquel Sánchez, 40 anys al refugi Ventosa i Calvell (Cossetània), escrit per la periodista i amant de la muntanya Rosa Maria Bosch Capdevila. Es tracta d’un dels guardes amb més experiència del Pirineu, que des de fa quaranta anys cuida d’aquest refugi del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

Aquest home va formar part de les primeres expedicions catalanes a l’Everest i sens dubte li interessarà la història que presenta Cédric Gras a Los alpinistas de Stalin (Crítica). És una investigació sobre els germans Abalákov, els siberians Vitali i Ievgueni, que van fer moltes ascensions entre el Caucas i l’Àsia Central. Una fet de què va voler apropiar-se, ideològicament, el dictador rus; el primer dels germans va ser víctima del gran terror i les purgues del 1938, encara que va ser alliberat, i el segon va morir el 1948 quan es disposava a pujar l’Everest.

Alison Hargreaves i Tom Ballard: morir com a tigres, de Francesc Roma (Cossetània), també capta l’ànima d’aquells que tenen el desafiament d’arribar als cims més alts del planeta. Hargreaves, el 1995, després de descendir del K2, va desaparèixer en una tempesta de neu, i el seu fill va continuar el seu camí tràgicament, perdent la vida el 2019, a l’Himàlaia, a l’edat de trenta anys.

L’especialista en ciències naturals Nina Burton, a Las finas paredes de la vida (Gallo Nero), escriu els records del temps que va passar renovant una cabana al camp suec, parlant de totes les espècies que es va anar trobant, amb curiositats diverses del món animal sobre les formigues, abelles, guineus,