“Quan deixes una ciutat és quan l’entens”

L’escriptora mexicana i l’argentina parlen sobre dues ciutats que coneixen bé, on han viscut i que han retratat; a través de la literatura i des d’una òptica femenina, han posat les dues capitals a conversar de la part dolenta, les coses que molesten o qu

Sembla inversemblant que Lucía Lijtmaer (Buenos Aires, 1977) i Brenda Navarro (Ciutat de Mèxic, 1982) no s’haguessin creuat abans d’aquesta entrevista. Totes dues viuen a Madrid i pertanyen a la mateixa generació de narradores en espanyol, una que no està trobant problemes per compaginar l’exigència literària amb les vendes. Les seves dues últimes novel·les, publicades al març, van topant-se també a les taules de novetats, a les fires i a les prestatgeries de recomanats. Cauterio –la de Lijtmaer, a Anagrama– i Ceniza en la boca –la de Navarro, a Sexto Piso– són propostes molt diferents, però tenen alguna cosa en comú: les seves protagonistes fan viatges d’anada i tornada entre Madrid i Barcelona, la qual cosa els permet a totes dues fer retrats molt precisos sobre aquestes dues ciutats en eterna tensió, retrats molt diferents dels que estem acostumats a llegir.

Elles també han experimentat aquest trajecte. Navarro va viure un temps a Barcelona, després d’arribar de Mèxic, i des de fa uns anys viu a Madrid. Lijtmaer va arribar a Barcelona amb tot just set mesos de vida, i va viure-hi fins fa nou anys. És filla d’exiliats argentins i va explicar part d’aquella experiència al seu anterior llibre, Casi nada que ponerte (Libros del Lince). Amb aquesta excusa, Cultura/s les ha ajuntat per parlar d’urbanisme patriarcal, de les crítiques a l’esquerra des de l’esquerra i de per què cal dinamitar el relat oficial sobre aquestes dues ciutats amb què tenen una relació de turbulent poliamor.

Què representa aquest viatge Madrid-Barcelona a les seves novel·les? Hi ha estat des del principi?

Brenda Navarro: En el meu cas, el viatge representa la fugida. Hi ha una cosa que no li agrada a la narradora, alguna cosa de Madrid que la incomoda molt. Necessita alguna cosa nova, que la faci sentir millor. Tenia clar que el viatge de la protagonista havia de ser territorial, no només personal. I em semblava interessant fer el Madrid-Barcelona pel que significa políticament. Jo el viatge el vaig fer a la inversa i el que m’ha passat és el que passa sempre: quan deixes una ciutat és quan l’entens. Analitzes els codis culturals més tard i acabes comprenent qui vas ser quan ja no estàs al lloc. Suposo que és el procés natural de les migracions.

Lucía Lijtmaer: Les dues protagonistes de Cauterio fan un viatge, el de la primera és un exili religiós i polític. I en el cas de la protagonista sense nom, ella va de Barcelona a Madrid en una fugida personal i això em servia per parlar de la deslocalització, és a dir què passa quan treus una persona del seu lloc natural.

B.N.: Quan arribes a un lloc nou pots inventar-te qui vols ser perquè ningú no et coneix. Això està molt bé perquè és el que m’interessa dins de la literatura, la performance dels personatges, com poden ells mateixos explicar-nos la seva veritat.

Em fa la sensació que totes dues s’ho han passat bé amb aquest assumpte concret, el retrat de les ciutats. Quina és la seva relació actual amb totes dues?

B.N.: Les estimo i les odio alhora. De les dues tinc experiències boníssimes. Sí que crec en la capacitat de la literatura per posar les ciutats a conversar amb la part dolenta, amb el que ens molesta i el que ens incomoda. Jo ho faig amb el tema de les cures i la Lucía també ho fa amb altres temes. Les ciutats ara mateix tenen una narrativa molt forta; Madrid la té, Barcelona la té, Mèxic també. Està bé que en la literatura desmuntem aquest discurs per sortir del dogma del discurs oficial.

L.L.: Quan llegia el teu llibre em va interessar molt la part en la qual parlaves del recorregut amb metro. A mi el que em sembla estrany és que la gent no parli de les ciutats als seus llibres.

Les dues novel·les proposen una manera molt diferent d’explicar aquestes dues ciutats, sobretot Barcelona.

B.N.: No sé si era la intenció i no sé si sonarà molt essencialista, però crec que, com que les protagonistes són dones, veiem la ciutat lluny d’aquells discursos literaris que hi ha fins i tot a Llatinoamè

Navarro: “Eliminem la bellesa patriarcal de les dues ciutats; és una visió femenina de racons”

Lijtmaer: “Una migració és com estar ficada dins un tàper; el nucli que es forma és molt especial”