La Vanguardia (Català) - Culturas
Un petit descans
Passat l’estrès cultural de la pandèmia, un moment de ‘relax’, amb reedicions, llibres de culte i noves vies
La pandèmia va provocar un mal de panxa general al sector del llibre: hi va haver un moment que tothom va pensar que el sistema no aguantaria. Van ser mesos de solidaritat, d’empenta compartida, d’invents diversos. La cosa no va acabar tan malament com això i quan la situació es va normalitzar una mica vam tenir diverses manguerades de llibres que no havien sortit en el seu moment o que havien quedat per distribuir. Tothom tenia ganes de ser-hi i que se’n parlés. En definitiva: hem passat dos anys d’estrès, amb molts llibres per triar, molts autors nous i una intensa trompeteria que van culminar en un Sant Jordi que, si no hagués estat l’únic dia de l’any que ha plogut en un país on ja no plou mai, hauria estat històric (i déu n’hi do com va funcionar). Ara hi ha un afluixament general, fruit de les tensions viscudes i de la manca de paper. També està bé: tindrem un estiu per recuperar, rellegir i parar atenció a llibres que no són tant de la flamarada.
Els primers llibres que els vull recomanar són dues reedicions: Contes urbans de Mercè Ibarz (Anagrama) recull dos volums de fa anys: A la ciutat en obres i Febre de carrer. Va ser el pas del món originari de Saidí, que també ha estat recuperat i actualitzat al Tríptic de la terra, cap a una nova experiència urbana complexa, feta de realitat i memòria, material i espiritual. Molts lectors, que quan es van publicar aquests llibres, el 2002 i el 2005, no hi eren, els descobriran i s’hi descobriran.
Eduard Màrquez comparteix amb Mercè Ibarz l’interès per les grans qüestions globals que va suscitar la guerra de Bòsnia. Apareix a La palmera de blat d’Ibarz i a El silenci dels arbres d’Eduard Màrquez, que L’Altra incorpora al seu catàleg vint anys després de la primera edició. És una novel·la breu, simbòlica i humana, sobre el patiment i el paper de l’art –la música– en els grans drames col·lectius. La casa de la creació té les portes obertes, ara que hi torna a haver guerra a Europa.
Dos llibres de novetat surten de la pandèmia: Sense futur de Joaquim Carbó ( Destino) i, no tan lluny com sembla, Tardes de diumenge de Vicenç Altaió (Comanegra). Carbó és un dels sèniors de la literatura catalana, ja té noranta anys i veu com el seu món personal es va engrunant. Les trompades culturals col·lectives també l’afecten, però intenta no fer-s’hi gaire mala sang. És el reconeixement final de Carbó com a autor per a adults. Vicenç Altaió ha passat de la hiperactivitat com a gestor cultural i, darrerament, actor de pel·lícules, a una vida més o menys contemplativa. Des d’aquesta posició passa revista a quaranta anys de cultura, des de Tàpies i Brossa, al xef Paco Pérez. Amb una intenció de recapitulació equivalent, però des d’un punt de vista càustic, Albert Roig fa el seu balanç a Els posseïts (L’Altra) amb els referents de Blai Bonet, Gabriel Ferrater, J.V. Foix i Joan Vinyoli.
I ara, els llibres d’acció. El que he llegit més de gust és La mesura de l’home d’Hèctor Rivadeneyra Moll, que és el nom que Javier Calvo fa servir per escriure els seus contes de ciència-ficció en català. Els edita Males Herbes. S’ha definit com un clàssic instantani i li escau d’allò més. És el món d’ara projectat en el futur i són els temes i l’espai clàssic de la ciència-ficció, com si fos acabat d’estrenar. Ja m’han sentit parlar, les darreres setmanes, de la literatura senzilla, de problemes humans. Si els agrada, els recomano Matrioxques de Marta Carnicero Hernanz (Quaderns Crema), que connecta la impossibilitat de tenir canalla amb el drama de tenir-ne per força, i La llista de les coses impossibles de Laura Gonzalvo (Columna), sobre de quina manera els accidents trastoquen la vida petita, consentida i burgesa. |
També està bé: tindrem un estiu per recuperar, rellegir i parar atenció a llibres que no són tant de la flamarada